Els Petits Plaers s’han convertit en un èxit de vendes absolut en els darrers anys, tornant a portar clàssics en català a les llistes dels llibres més venuts. Blanca Pujals és l’editora d’aquesta col·lecció de novel·les curtes que ha aconseguit apropar llibres clàssics a les generacions més joves. És també cap de màrqueting i de premsa, i editora d’una altra col·lecció triomfant: els Club Victòria, una edició que recull grans novel·les victorianes, també en català.
Quina particularitat creus que té Petits Plaers per tenir la rebuda que ha tingut?
Intentaré no ser agosarada. Jo soc molt lectora i em vaig adonar que havia deixat de llegir tant com ho havia fet tota la vida. Si des d’adolescent tenia l’hàbit de llegir i ara ho havia deixat de fer, volia dir que alguna cosa estava passant. M’hi vaig fixar, i em vaig adonar que en el seu moment no teníem ni Instagram, ni Netflix, ni tants inputs que robin la nostra atenció com en tenim ara mateix. Vaig pensar que calia crear una col·lecció per totes aquelles persones lectores que s’havien oblidat que eren lectores. Per això crec que el que ha funcionat és que ha encaixat molt bé amb els temps vitals que tenim. Perquè potser només tindràs un diumenge, un viatge en Ave o un vol per llegir-los.
Necessitàvem crear llibres que quan anessis a la llibreria et veiessis amb cor d’acabar-te. Quan penso el catàleg, sempre intento que sigui alta literatura, però que enganxi molt. Jo no edito cap llibre que a mi no em vingui de gust llegir. Jo soc molt fidel a aquest criteri, no publico coses que no obsessionin, encara que siguin d’un gran autor. Això ha creat una relació de confiança entre el lector i jo: ells compren el Petit Plaer i jo em comprometo a donar-los una bona història. Hi ha una frase molt bona de l’editor Jaume Vallcorba que deia: “la feina de l’editor és recomanar llibres a uns amics que no coneixes”.
Creus que part de l’èxit de Petits Plaers es deu al fet que siguin llibres tan curts?
La idea naixia perquè hi ha moments vitals que no són compatibles amb llegir un “totxo”. Hem perdut capacitat de concentració: abans jo em posava a llegir fins les tres de la matinada i ni me n’adonava. Ara miro el mòbil cada cinc minuts. Les tecnologies ens han canviat el cervell fins a tal punt que les sèries de Netflix ja estan pensades perquè les puguis veure mentre mires el mòbil. No et requereixen una concentració del 100%. Per molt que miris el mòbil, la sèrie continuarà i te n’assabentaràs igual. En canvi, un llibre no continua quan et distreus, li has de dedicar tota la teva atenció. Un llibre més llarg requereix, doncs, un esforç que molta gent no té temps per fer, perquè tenim altres distraccions. Aquesta distracció potser només és el WhatsApp d’un noi que t’agrada, però no estàs amb el cap per llegir-te un llibre gruixut. Era doncs una cosa necessària que no s’estava oferint en català.
Els Petits Plaers són el teu projecte de final de màster, però tu venies d’un món completament diferent, oi?
Jo era advocada i la majoria dels meus amics no venien de lletres, el que no és enginyer és farmacèutic, per tant, no venia d’un entorn ple de lletraferits. Quan vaig acabar els estudis molta gent em demanava llibres, perquè jo era la rareta que li agradava llegir. Em vaig adonar que hi havia uns llibres que agradaven més, mentre que d’altres, que per mi són igual de bons, no se’ls acabaven. I era perquè eren llibres més curts. No eren contes ni novel·les: eren novel·les breus. De fet, en català fem servir la paraula nouvelle, que és un manlleu del francès, perquè no tenim una paraula per denominar la novel·la breu.
Tant els Petits Plaers com els Club Victòria tenen un disseny molt reconeixible. Què tens en compte a l’hora d’editar un llibre?
Pensant també en clau mil·lennial, que ens ha tocat viure una crisi darrera l’altra, volia que aquells que es gastessin diners en un llibre s’emportessin una cosa maca a casa. Però també és perquè, si tinc l’oportunitat d’editar un Txekhov, per exemple, el vull honrar de totes les maneres que pugui, donant-li el millor corrector, el millor traductor però també fent el millor disseny de coberta i presentar-lo de la millor manera possible. També podem donar-li un sentit de “l’art per l’art”, de fer les coses boniques perquè sí. Tenir la sensació que t’estàs comprant un producte de luxe, i que et faci il·lusió endur-te’l a casa.
Barcelona és una de les capitals mundials de l’edició. Necessitàvem distingir-nos d’alguna manera i el disseny era clau. Hi ha molta gent, potser per esnobisme, contrària al fet que puguis fer-te una foto amb el teu llibre, però jo hi estic molt a favor.
Heu tingut molt d’èxit amb el públic jove, ha estat intencionat o casualitat?
Jo m’emociono quan, per Sant Jordi, veig noies joves venir a la parada i abraçar el seu llibre. Arribar al públic jove ha estat completament intencionat. Des del primer esborrany del meu TFM ja vaig deixar escrit que creia que ens havíem d’adreçar als joves. Jo he estat sempre lectora des de molt jove, i a vegades em sentia sola perquè tenia la sensació que molta gent no llegia. A tots ens agrada que ens expliquin històries, el problema és que s’havia tenyit tot d’un esnobisme que feia que llegir fes mandra, sobretot amb els clàssics.
Llibres com Harry Potter o Crepúsculo van demostrar que els joves volen llegir, i que només els has de donar l’oportunitat. Volia treure la por a l’esnobisme lligat als clàssics. De la mateixa manera que, quan anem a un restaurant, mirem les ressenyes a internet per assegurar-nos que és bo, quan llegim un clàssic tenim cent anys de lectors que ens confirmen que és un llibre cinc estrelles.
Les xarxes són el principal aparador dels Petits Plaers i tu hi jugues un paper molt important. Creus que part de l’èxit d’aquestes edicions ha estat gràcies al teu treball a les xarxes socials?
Tenia molt clar que volia arribar als joves, que al final també són els compradors del futur. Per tant, sabia que necessitàvem tenir una forta presència a xarxes. Ara he après a fer servir TikTok i estic viciadíssima. Al principi em costava fer servir Tiktok, però cal fer un esforç per entendre els nous formats. Ha estat molt guai, perquè no sabia si m’estava tirant a una piscina buida, però he acabat tenint molt bona rebuda.
En canvi, els Club Victòria són molt més llargs. Funcionen tan bé com els Petits Plaers?
Estan tenint molt bona rebuda. És un projecte que la Isabel Monsó (la meva sòcia) i jo vam tenir molt clar des del principi, però la resta del sector editorial ens deia que ens els menjaríem amb patates. Són llibres escrits per dones, antics i “cursis”, estàvem anant contra corrent. Em feia molta ràbia que la gent qüestionés que llegís aquestes autores sent feminista, quan precisament elles ho eren i molt. De fet, el feminisme ve d’elles. Se’ns va criticar molt també dient que eren llibres fets per a “tietes”, com si fos una cosa dolenta, però s’ha demostrat que agraden a joves, dones i homes.
Em vaig adonar que no hi havia cap edició de Seny i sentiment en català. Tampoc hi havia traduccions d’ Agnes Grey (que no s’editava des de l’any noranta) o Mansfield Park. Amb Seny i Sentiment vam fer una primera tirada de 2000 exemplars al febrer, i per Sant Jordi ja no en quedaven. Heu de pensar que vendre 300 exemplars en català ja és un èxit. Ha estat molt bonic descobrir que autores com l’Anne Brönte o l’Elisabeth Gaskell, han triomfat en català. Si a la gent li agraden les adaptacions dels clàssics (com Bridget Jones o Clueless, per exemple) perquè no els hi hauria d’agradar l’original?
La majoria de llibres són traduccions de grans clàssics al català, oi?
Amb els Club Victòria, per exemple, estem molt influenciades amb el món britànic i necessitàvem poder trobar aquestes històries en català. Em vaig voler dirigir al públic jove perquè crec que ha d’existir un relleu generacional, i aquest relleu ha de ser en català. Igual que fem pel·lícules en català, també hem de poder llegir en català. Em fa molta ràbia quan amics meus, que parlen en català al dia a dia, prefereixen llegir en castellà perquè tenen la falsa creença que les traduccions són més bones. Si el sector editorial està a Barcelona i el traductor és català, per què hauria de ser més bona la seva traducció al castellà que al català? És un estigma que ha costat molt de trencar. La llengua culta no ha de ser el castellà.
Fa uns mesos que has començat el pòdcast Punkis Decimonòniques, de la mà de la Carlota Freixenet, llibretera a La Carbonera. Què vol dir ser punki per vosaltres?
Jo escolto molts pòdcasts de literatura en anglès, són el meu guilty pleasure. Tenia molt clar que volia que això existís en català. Amb la Carlota ens coneixem d’un club de lectura de Petits Plaers que celebràvem a la llibreria La Carbonera. Després de cada sessió, ens quedàvem les dues parlant de literatura. Un dia li vaig deixar caure que podríem fer un pòdcast. Va coincidir amb un moment en què moltes persones ens preguntaven a les dues “Si ets feminista, com és que llegeixes dones victorianes?”. Parlant del tema, ja bastant cremada, recordo dir: “El que són aquestes ties és unes punkis decimonòniques, perquè es cagaven en tot i lluitaven contra un patriarcat molt fort”. Així va sortir el títol. Volíem reivindicar que eren dones que es van atrevir a dir “No” a tot el que la societat els demanava, no unes cursis com la gent pensa.
