1r premi del concurs Emili Mira 2020 – “Jordi”

La Violeta respon.

—La solitud és l’oposat a la confiança. I malauradament, per confiar en algú… s’ha de decidir voluntàriament ser estúpida. L’estupidesa és la cura contra la solitud. Mai hi ha motius suficients per saber del cert si es pot confiar en algú o no. Tu mateixa saps que no mereixes, per alguns dels teus actes passats, tota la confiança que esperes que tinguin en tu. Tanmateix, confiar estúpidament és l’únic remei contra la solitud. És la fe que uneix a creients i ateus. I mentre el capitalisme ferotge ens aïlla i ens empeny cap a una solitud cada cop més profunda, l’estupidesa ens salva. Sí, d’acord, em podràs dir que aquesta mateixa estupidesa que ens salva alhora ens condemna a perpetuar el sistema i a alienar-nos. Però no estem parlant de revolució individual, sinó de comunitat; en una societat que gira entorn de l’individualisme, confiar en algú és un acte revolucionari.

La cambrera se la mira, desconcertada, insistint en la seva pregunta.

—Però… llavors, vens sola o no? Per a quantes persones preparo la taula?

—Sí, per una sola. Si pot ser, allà al fons, gràcies. Ah, i porta’m una copa de vi negre de la casa.

A la Violeta l’havien fallat incomptables cops. En aquella mateixa taula del König, fa un mes, la seva millor amiga Clara li havia esclatat a la cara un «entenc que et faci mal, però ho fa sense mala intenció». El Sergi, l’actual xicot de la Clara, agredia constantment a la Violeta tractant-la en masculí a propòsit i adreçant-se a ella mitjançant el seu nom antic, que era un nom de noi. La Clara sabia que això havia de canviar, i confiava que el Sergi deixaria de fer-ho. Mai va passar. La Violeta, farta, va decidir trencar el vincle amb ell i, de manera encara més dolorosa, amb ella.

—Aquí tens —li diu a la Violeta, col·locant la copa de vi amb delicadesa a la taula. La Violeta es queda mirant les seves mans, fosques i amb els dits esvelts.

—Gràcies. Com et dius? Gairebé sempre m’atens tu i mai m’he decidit a preguntar-t’ho.

—Em dic Glòria. I tu?

—Jo Violeta, encanta… —l’interromp una campana estrident i insistent que prové de la cuina.

—Ho sento, em criden per treure plats calents. En breus et prenc nota del menjar.

Tot i el sentiment de traïció, la Violeta n’estava ben enamorada, de la Clara. Van ser parella durant un any i escaig. Ja eren amigues des d’abans, i ho van seguir sent després de finalitzar la seva relació romàntica. Avui la troba massa a faltar i, amb mitja copa ja buida, obre el seu xat de Whats App i li escriu un missatge:

«Et trobo a faltar. Vull estar amb tu. Vull estar amb tu perquè vull estar sola. Vull retrobar-me amb mi mateixa, vull conèixer-me, vull ser jo, vull ser amb mi. Però amb tot això, l’única manera d’endinsar-me en aquest procés introspectiu és a través dels teus peus, ballant amb els meus. L’única llum que he trobat capaç d’il•luminar el camí cap a la meva solitud és la teva, càlida i parpellejant. Potser és dependència, però qui no depèn d’algú? Per què tanta porfídia en vanagloriar les persones en funció de la seva autonomia? Quan hem oblidat que per trobar la solitud es requereix buscar dins les nostres companyies? Qualsevol altra manera d’estar sola és patiment i falsa ataràxia. Ens necessitem els uns als altres per poder estar sols. Si no tenim a ningú de veritat, la solitud esdevé orfandat».

No l’envia. Tampoc l’esborra. La cambrera l’estava mirant, amb un somriure exànime, disposada a prendre nota dels plats.

—Que què vull? No tinc ni idea del que sóc ni del que serà de mi, sabré el que vull… En tot cas, voldràs dir què no vull. No vull amors a mitges. Estic farta d’esperar una resposta que sé que mai arribarà. Ni tan sols sé si vull que arribi. Estic cansada de veure transeünts poc lluïts que viuen en un mar de felicitat basada en la ignorància. No sents l’aversió? No palpes el desvari que convergeix entre la ingenuïtat silent i el pudor imbuït? Mira al teu voltant. Tot són mirades abstretes, atònites, mentre la solitud balla la dansa del deliri. I intentes brillar mentre t’extingeixes entre el clamor de la gent. Sí, ho sé, ho sé. Així sóc tot el dia. Convisc amb pensaments que no sé fins a quin punt ostenten un mínim grau de lluïssor. I tranquil·la, que amb això no pateixo: la lluïssor no és dolorosa, encara que resulti indefectible pensar que sí que ho és.

La Glòria, procurant no abandonar les seves funcions com a cambrera, no pot evitar endinsar-se en allò que li explica la Violeta.

—Em referia a què vols per menjar… D’on has tret aquesta manera de veure el món tan profunda, idealista i pessimista alhora?

—Del meu pare. Ell va ser qui em va voler ensenyar la cruesa del món, explicant-me les seves filosofades. Era pensador.

—Vaja, ho sento, no sabia que el teu pare havia mort…

—No és mort. És pitjor. Ell va ensenyar-me la cruesa del món a través de l’abandonament. Fa temps que no en sé res, d’ell. Mai es va preocupar per les meves emocions, per les meves necessitats afectives. Mai va voler exercir de pare, només em veia com un auditori on testar les seves reflexions grandiloqüents, no com una filla. Ell s’obstinava amb què havia d’aprendre a conviure amb la solitud. Segons ell havia de saber estar sola per ser una persona de profit, però el que no sap és que, per culpa seva, mai ho he pogut estar. De fet, ara que ho penso, sempre m’he sentit abandonada per ell i, potser això és el que m’ha privat d’estar a gust amb mi mateixa. La seva presència absent ha fonamentat la resta de relacions, construïdes a partir de la repetició de patrons a l’hora de relacionar-me afectivament amb la gent. Amb por a perdre a l’altra persona. Amb una necessitat impetuosa per aferrar-me a qui m’escolta, a qui em cuida. I…

La Violeta roman pensativa. La Glòria, amb els ulls oberts com plats, pregunta amb avidesa.

—I… què?

La Violeta se la mira sense prestar-li massa atenció.

—Em disculpes un moment?

La Violeta obre el Whats App. Entra al xat de la Clara, i copia el missatge que no li havia arribat a enviar. Surt d’aquella conversa. Busca el xat d’una persona que tenia guardada com “Jordi”, el qual estava buit, i li enganxa el mateix missatge. Només canvia l’inici, afegint:

“Hola, pare”.

Pseudònim: Vàlia

Comments are closed.