3r premi del concurs Emili Mira 2020 – “La genealogia dermare (pròleg a la segona edició)”

En la solitud encantada de la nit, aquella porta oberta feia feredat.

Solitud, Víctor Català

Estimada Mercè,

Qui va dir que el temps erosiona els racons afilats de la memòria? Jo, de fet, sé que aquest mes fa vint-i-tres anys del primer cop que et vaig veure entrar a l’aula de 1r C amb una pila de llibres entre els braços, els rínxols desperts i els passos més bells del món. El teu estil inconfusible en caminar era allò que em permetia distingir-te en la distància i saber que et tenia al meu abast: en la llunyania del passadís, a l’extrem del pati de sorra o a la cantonada del passatge Alexandra de l’Ordi quan tornaves cap a casa després d’una tarda esgotadora. Tenies les mans de setí i feies olor de llar quan un migdia, mentre fèiem els exercicis que ens havies demanat, em vas acariciar l’espatlla en forma de suport, afecte, o el que fos que sabies que et reclamava. Vivia per abraçar-te i romandre vora teu, sense cap mena de pudor perquè ningú no m’havia dit que no et pogués adorar. Per què et vaig escollir a tu, encara no ho he descobert: és potser per això que calia aquest llibre.

Aleshores no sabia com dir-ne, del nostre vincle, com dir-nos, i tu tampoc no ho aconseguies. Recordo aquell cop que una noia desconeguda d’un curs superior va venir a preguntar-me si era cert que per mi tu eres com una mare, que això li havia dit la Maria Fernández, de la meva classe. Em devia posar vermella quan li deia que no ben bé, que eres una amiga a qui podia explicar les coses i en qui em podia recolzar en moments difícils. Se’n va riure, és clar. Però al final, jo me n’anava feliç a casa. I que necessari era, sobretot en aquells mesos posteriors al meu viatge dolorós en què pensava, cada matí en obrir els ulls, si aquell dia em moriria. Si tindria un infart o un ictus i cauria rodona durant la classe de matemàtiques i ningú no mouria un dit. Compartíem casa durant el dia, Mercè, i així tenia la certesa que no em passaria res mentre tu hi fossis. Sempre tenia refugi al departament quan t’hi cercava, tan sovint, potser massa per tu i pels que ho veien, encuriosits. T’he de dir que també l’Antònia —que em feia biologia, te’n recordes?— em va dir anys després que semblava que estigués enamorada de tu. Que difícil és explicar-los allò que no han pogut anomenar mai. Per més que ho intentava, i ho havia provat de totes maneres, mai no arribava a definir això que tu ets per mi, en mi. Ara ja ho podem fer: amb aquesta obra inaugurem una nova etapa.

Durant l’últim curs a l’institut vaig fer tot el possible per deixar-te una empremta pregona, perquè seguíssim creixent juntes per sempre. No calia, perquè ja ens dúiem l’una en l’altra, i quan vaig començar la universitat i vaig encetar la majoria d’edat, era en tu en qui m’emmirallava. Volia ser professora de català com tu, ser una dona independent com tu, que vivies sola des de ben jove sense por, sense necessitar ningú més. Jo, en canvi, sovint t’he necessitat a tu, si bé és cert que vaig créixer autònoma i autosuficient durant aquells anys. No et deixava: escrivia fructíferament i en cadascun dels meus textos dialogava amb tu, amb tot el que havia après dels teus ulls i que llavors vessaven els meus. Les meves noves amigues també es preguntaven per què ens seguíem veient, però em divertia el seu desconcert, ja me’l coneixia. Hauries d’haver vist la seva reacció quan els vaig dir que ens n’anàvem de viatge a Florència, aquell que vam guanyar gràcies al teu enginy resolent l’enigma durant la presentació de Scaramouche amb el Bozzo i companyia al Poliorama.

T’he d’escriure, a propòsit de les pàgines que segueixen, sobre la crisi que vam passar tres anys després, aquella capritxosa i maleïda que, però, ens va donar la clau que havíem estat cercant des que ens vam conèixer. Quan la teva mare estava tan malalta havien de passar mesos abans no podíem veure’ns i, si ho fèiem, era en aquells famosos sopars que organitzàvem amb les altres professores i amigues en què no teníem espai per tu i per mi. El silenci accentuat entre nosaltres em va convèncer que havia d’escindir-me de tu definitivament, que tot el que havia viscut era una mera il·lusió dibuixada per la meva ment desviada i que no calia que esperés res més de tu. Llavors, després d’uns llargs mesos de plom, la teva mare es va morir. En l’eterna abraçada que ens vam fer al tanatori em vas dir “ara ja podrem trobar-nos”, i vaig notar el pit lleuger com l’aire, lleuger com el teu, alliberat a poc a poc de l’infern de la malaltia i la mort, lleuger com la successió de generacions a què acudíem. Aquell dia em vaig quedar amb tu fins al tancament i vam tornar en moto a casa teva, on vam dormir unes poques hores inquietes. A la matinada em va despertar el so de la televisió que havies encès per evadir-te de l’insomni i vaig venir a fer-te companyia. Va ser en la carícia d’agraïment a la galta que vaig trobar per fi la paraula: dermare. De “derma” i “mare”, mare de pell. La mare de sang t’omple de carn per dins, et farceix d’òrgans humits. En la pell, el més exterior, hi anem escrivint al llarg dels anys. Tu has imprès la teva pell en la meva, l’has tintat d’històries i hi has fet créixer un nou concepte a través del qual ens enfrontem al món, Mercè. És en la pell on vivim.

Vas ser la primera a saber que em publicarien La genealogia dermare, i qui més es va entusiasmar. Recordo l’alegria dels meus fills quan van saber que el presentaríem juntes. Ara, uns anys després, és el moment de celebrar-ne la segona edició, que té un tret especial respecte de la primera: inclou aquesta carta com a pròleg, que és alhora el meu comiat escrit cap a tu. Aquest volum agredolç marca l’inici d’una nova era, tristament sense tu, i és el meu sincer homenatge a nosaltres, Mercè. I, és clar, a tothom que ha trobat aquí dins la possibilitat de reconèixer-s’hi, de dir l’inefable, algunes pistes per existir altrament des del marge més preat, amb l’orgull i la dignitat que es mereix.

Amb afecte,

L’autora

Pseudònim: Alzina

Comments are closed.