2n premi del concurs Emili Mira 2020 – “No estàs sola”

Es podria dir que la solitud m’ha acompanyat sempre, tinc records d’ella des que recordo alguna cosa. A vegades l’he culpada de la meva tristor, l’he culpada del fet que les altres em deixessin sola amb ella, però la veritat és que no hi ha millor certesa que la seva melodia.

Em recordo asseguda en aquelles cadires de fusta, suant nervis i envoltada d’unes 400 persones al vestíbul del CCCB. En Pol al meu costat, que em fa un petó al coll amb la seva inseguretat ben dissimulada i m’agafa la mà, com si d’aquell poema depenguessin les nostres vides. Recordo com la veu d’aquell home, petit i barbut, amb l’armilla negre arrapada al pit –de la qual en Pol riu entre xiuxiueigs, amb l’arrogància de qui és massa covard per a veure què hi ha més enllà de la roba-, m’encongeix els pulmons fins convertir-los en un petit globus desinflat. A mesura que les paraules cauen sobre nosaltres com una pluja de vidres trencats es fa un silenci sepulcral, tan pesat i solemne com aquella calor enganxosa d’incipient mes de maig. És aleshores, espantada com un esquirol i mirant d’entendre què hi ha rere els ulls clucs d’aquell personatge, que me n’adono que no són les seves paraules les que em fan plorar, sinó l’honestedat absoluta de la seva ben acceptada tristor. I és en aquell precís moment, sense ser capaç de moure una sola pestanya i sentint-me tot el cos eriçat, que me n’adono que és fora de l’escenari on estic s’està esdevenint un espectacle únic. Unes 400 persones han callat i de sobte es troben endinsades en una conversa muda amb la solitud; aquella que tant eviten, que potser havien oblidat, que fins i tot temen, a la qual han renunciat fa temps. La solitud flota sobre totes nosaltres com una boira freda i, mentrestant, aquell noi segueix despullant-se sense treure’s la roba i embruixant-nos sense pietat. Quan acaba l’últim vers i es trenca l’encanteri, aplaudeixo sense obrir la boca. Només puc mirar-me en Pol, que també plora dissimuladament, i enamorar-me de la seva solitud -que l’ha fet de sobte tan tendre i vulnerable-.

Així doncs, solitud, això no és un poema trist, sinó un poema d’amor. De tan esforçar-me a oblidar el teu nom vaig acabar conjugant-lo en primera persona, com si fossis un verb reflexiu qualsevol. Les teves lletres es van mudar a climes més càlids, però les he acabat trobant allà on vagi.

Ets els ulls d’en Pol aquella tarda. Ets l’escrit que s’ha perdut entre l’absència i la por.

Ets el marc sense porta que no porta enlloc, la cançó coneguda que sona quan tot calla, ets “Talk is cheap” de Chet Faker. Ets el tel que cobreix la mirada de la gent gran, el plor d’un no-nat, l’oblit de qui encara recorda.

Diria que ets llum rogenca d’un carrer ple de res, quan el Sol ja dorm i la lluna no em mira, però més aviat ets el meu somriure quan la miro jo a ella des de la barana del nostre balcó. Ets l’expressió de la ceguera, com pressionar l’aire que habita entre els teus somnis i la paret de la meva habitació.

Ets un habitatge buit,
el meu rebuig,
un record invisible,
els teus dits buscant-me quan ja no hi sóc.

Un auditori sense públic.
Una habitació sense mobles, l’aire pesat, el ressò d’un “no”.

Adoptes el tacte d’unes mans acaronant el propi rostre, d’allò que es veu tan sols quan ningú mira. Ets el dibuix d’una pedra en travessar la superfície de l’aigua -el que en queda d’ella-. Rius, amb la ironia de les estones mortes, i balles un vals amb els nostres monstres -els de totes-.

Ets la olor que ja no reconeixes
dels llocs que encara habites.
Ets el desig deshabitat, la fredor d’un cos desnonat.
El tacte d’un estrany, la propina d’una tristesa compartida,
la més llarga de totes les caigudes.

Ets la veritat que s’amaga entre milers de mentides, la claror d’un indret sense llum.
Ets un xoc de poders sobrenaturals,
una abraçada mortal.

Mai has estat tan nostra com jo teva
i és per això que vinc a regalar-te tres paraules insignificants:

no
estàs
sola.

Pseudònim: Fèlix

Comments are closed.