Mai no m’ha agradat sortir de la meva zona de confort, però una part de mi té un poder
estrepitós per obligar-me a fer-ho, suposo que per aquest motiu em vaig trobar caminant
cap al cinema, el vespre abans de marxar quatre mesos a Londres, maleint-me unes tretze
vegades per minut, però alhora sense canviar la direcció de les meves passes. Sabia que
en aquella sessió hi hauria altres admiradors de l’artista a qui veuríem cantar durant tres
hores al concert gravat que es projectava als cinemes. Però no en coneixia ni tan sols un. I
la il·lusió de conèixer-los quedava a l’ombra dels mots enverinats que sentia dins el meu
cap; “què redimonis faràs tres hores enmig de desconeguts?” “Estàs boja si penses que
t’acolliran si no saps ni ballar”.
No sabria explicar com, però el cas és que em vaig trobar, a l’espai entre les butaques i la
gran pantalla, en rotllanes de gent tan apassionada com jo, que cantaven les cançons com
si els hi haguessin clavat una espasa i els haguessin aixecat flotant en un núvol de
camèlies. Dit senzillament, les cançons ens feien sentir a la glòria encara que ens fessin
sentir un dolor molt intens. La bellesa i la tortura de la sensibilitat. Benauradament,
acompanyada de gent que d’alguna manera sap exactament què és guardar fusta al moll.
En aquests moments no hi ha espai per inseguretats, només per gaudir sent tu mateix, així
que interaccionava amb els recentment coneguts com si els conegués de tota la vida. A
mesura que avançava el vespre, cada cop em costava més treure els ulls de sobre d’un noi
que tenia a prop. Cantar-nos frases mirant-nos els ulls se sentia igual que dir-nos “et
salvaria d’aquest turment provocat per melodies encara que fos l’última cosa que fes”.
Entre cançó i cançó, vaig aconseguir saber el seu nom: Henry. Tot i que, sent honestos, no
era una informació molt rellevant tenint en compte que el més important d’ell ja ho sabia, li
havia llegit l’ànima com un llibre en els seus ulls, mirades, gestos i moviments.
Cap al final de la sessió, van passar uns segons que em perseguirien durant els dies
següents. O els anys següents. Estàvem l’un al costat de l’altre quan va començar aquella
cançó, i, en cantar-nos “l’amor és un joc, hi vols jugar?”, vam fer una encaixada de mans
com si fóssim uns empresaris que acaben de tancar un negoci, com si afirméssim amb la
major convicció del món que efectivament l’amor és un joc i que acceptàvem jugar-hi, un joc
d’inicis borrosos i durada indefinida.
Però diuen que tot té un final, oi? Les últimes cançons les vaig passar amb un neguit
creixent que va desaparèixer en veure que, quan es van encendre els llums, en Henry no
estava marxant de la sala com havien previst els meus fantasmes sinó que estava caminant
cap a mi. Sense deixar de mirar-nos, vam avançar i l’instint va conduir-nos a una abraçada
sense articular ni una síl·laba prèviament. Em vaig sorprendre en sentir la meva veu
xiuxiuejant-li entranyablement un “Henry”. I la sorpresa es va multiplicar de cop quan vaig
notar un petó suau a la galta dreta per resposta.
Quanta estona va durar l’abraçada és una pregunta a la qual no vull saber la resposta, l’únic
que sé del cert és que pràcticament vaig sentir com se li esmicolava el cor en haver de
dir-me que si no marxava ara, perdria l’últim tren per tornar a casa. Vaig veure com li creixia
la culpa als ulls en intercanviar-nos els telèfons i advertir-lo que marxava demà a Londres,
que no ens podríem veure aviat, i va ser l’únic motiu pel qual vaig esforçar-me a somriure i
dir-li que anés tranquil, tot i que cada cèl·lula dins meu cridava ferotgement perquè tornés.
Vaig veure com desapareixia rere la porta i vaig anar a acomiadar a les altres persones
simpàtiques a qui havia conegut. Vaig pensar que no tenia sentit sentir aquesta pena per
algú que fins feia tres hores no sabia de la seva existència, però també que necessitava aire
fresc. Abans d’arribar a canviar de carrer, vaig veure en la distància una figura que corria, a
l’instant sabia qui era i em vaig posar a córrer jo també fins que la pena es va difuminar als
braços quan em van rodejar amb força. Als seus braços. Era una abraçada intensa, plena
de pors que volien entrar entre la capa de calma que semblava separar-nos de la resta del
món i del temps. I allà, sense saber què passaria el minut següent i encara menys els
pròxims mesos, oblidant tota incertesa, vaig sentir que havia trobat una zona de confort molt
millor que la segura de sempre. Plena de vida. I que potser el tracte que havíem acceptat de
jugar al joc de l’amor duraria més que la cançó on ens ho vam dir.

Pseudònim: camèlia nocturna

Pseudònim: Malva

Un, dos tres…

Paraules perdudes, queixes mudes,

pors i neguits, enterrats dins el pit.

Un, dos, tres…

Secrets vermells, cels negres,

traïció creixent, passió ardent.

Un, dos, tres…

Veïns que s’abracen, relacions que creixen

lluita i coratge fan un ball salvatge

Un, dos, tres…

Onades inquietes i vents que ressonen,

Vaixells carregats, navegant per la mar

Un, dos, tres…

Cançons no cantades, paraules no dites,

l’aventura es dibuixa, on la vida no s’atura

Un, dos, tres…

Trons i llampecs murmuren entre ells,

Fent ressò d’històries escrites a l’aigua salada,

Tres, dos, un…

I en aquesta dansa de nombres i somnis,

Acabem el trajecte amb els peus sobre el sòl.

Pseudònim: Aludania

El sojorn nu,

el xot noctàmbul udola, encara.

L’Alba no s’adorm, em duu.

La terra assossegada,

s’inaugura l’any i és un eco de l’ahir.

Tot igual, jo més vella.

L’aixada em pesa, m’aguanta el cos.

Les herbes, víctimes, i

l’eixutesa em fa plorar l’ànima.

I jo, pena eterna, de nou.

Aguanto passiva la repulsió,

no em permeto parar, no puc.

Demà el mateix.

He oblidat el retrat, m’avisava:

sempre hi ha esperança.

Pseudònim: Estel

Nota de l’autora: Ha de ser llegit escoltant Adagio for Strings de Samuel Barber.

Ara farà uns dos anys que vaig sentir aquesta conversa al metro de Barcelona, assegut en un dels seus seients grisos d’aquell conglomerat de plàstic que no se sap si és reciclat. Ja no soc tan jove com en feien.

En la conversa, un home i una dona de la meva edat parlaven dels temps canviants. Articulaven arguments nostàlgics gerentofílics sobre com les generacions passades tenien més disciplina, i també sobre com els dispositius els havien arruïnat la vida als seus nets. Aquestes mateixes andròmines feien servir ells, a la vegada que parlaven, però evidentment hom no els digué res, perquè ja se sap que aquestes coses ocorren.

Seguí la conversa per desdeny. Ningú portà lectures en medi físic aquell dia, i els que les portaren s’allunyaven de tota persona, de manera que impresos i llibrets quedaren fora del meu camp de visió.

Observava el meu espectre desfigurat segons canviava de forma de manera imperceptible al reflex mig transparent del metro. Les parades passaven i la conversa seguia. Ara parlaven de política, canviant el temps de la conversa i tergiversant uns fets — o més aviat, la seva percepció dels mateixos — que assentaven en sistemes binaris sobre esquerra i dreta, sobre demòcrates i liberals. Em va semblar, per un instant, que usaven vocabulari molt tècnic, però que no li donaven cap sentit, donaven voltes i voltes als mateixos temes sense intenció de resoldre’ls en absolut i l’argot s’anava complicant i cronificant cada cicle. Era com si agafessin conceptes del passat i els hi passessin una capa de vernís en forma d’una paraula nova que tingués una major presència.

Parlaven de l’emotivisme moral, de l’adultcentrisme imperialista, de la plutocràcia anarcocapitalista, i del plistocè epicè. Verdaderament, em preguntava si una persona d’estar per casa els entendria… Una bretxa s’estenia entre nosaltres tot i ser de la mateixa generació. On havia quedat la comunicació assequible, sense termes obtusos que ofusquessin el seu seguiment? Potser al mateix lloc on havia quedat la mateixa participació. Tanmateix, qui no és culpable d’aquesta feblesa d’ànim en algun moment?

No recordo exactament la resta de la conversa; crec que fora bastant avorrida, críptica… ara, sí que ressonà en mi una paraula a la qual viatjaven de manera repetida, com si es tractés d’un punt de pelegrinatge. Aquell terme que esquitxava les parets de llautó d’aquest metro era el “bé”.

Mai he sabut què volia dir aquest terme. Fins i tot ara, dos anys després, em continuo qüestionant quin és el seu significat, o si és part d’un joc rocambolesc sense fi. Un joc on es donen voltes i voltes en pro del progrés i la millora i on s’és cínic amb el present i dolç amb un passat idealitzat.

Vaja, tampoc crec que tingui molta importància… ah.

Ja és hora punta, 5 minuts de conversa, el màxim permès que un pot establir amb un desconegut, i mira, ja arriba el metro — Ara triguen més veus, ja t’ho havia dit.

Pseudònim: Cercles

Estimat Joan Salvat-Papasseit,

Avui, en el centenari de la teva partida, els mots semblen ballar en una dansa de melangia i records. La teva poesia continua ressonant com un eco etern en els racons més profunds del nostre ésser, i els teus versos són com rius que corren lliurement per les venes de la nostra cultura.

“Vosaltres no sabeu què és guardar fusta al moll.” Aquesta frase, tan simple en aparença, encapsula la força i la profunditat de la teva obra. En aquesta breu sentència, s’oculta tot un univers de significats, un món de treball, suor i esperança.

Com un mestre artesà, vas esculpir la realitat amb les teves paraules, donant veu als silencis i dignitat als marginats. El teu compromís amb la justícia social i la lluita contra les desigualtats va transcendir les pàgines dels llibres, arrelant-se en el cor de tots aquells que et llegien.

Al teu record, les llàgrimes no són solament símbols de tristesa, sinó també d’agraïment. Gràcies per obrir-nos els ulls a la bellesa de la quotidianitat, per fer-nos veure la grandesa en les petites coses, com guardar fusta al moll.

Avui, més que mai, ens adonem de la fragilitat de la vida i la permanència immarcescible de la teva llegenda. La teva poesia continua viva, com un far que guia les ànimes perdudes cap a la llum de la veritat i la justícia.

Que el teu esperit inquiet i rebel segueixi inspirant-nos, guiant-nos pel camí de la consciència i el compromís. Descansa en pau, mestre de les paraules, però que la teva obra perduri per sempre com un faro d’inspiració i esperança en aquest món.

Amb admiració i respecte,

Maria.

Pseudònim: Luna llena

En un petit poble costaner, al bell mig d’un port encara actiu, hi vivia un vell fuster anomenat Enric. Tots els dies, des de l’alba fins que el sol s’amagava darrere l’horitzó, l’Enric treballava amb la fusta al seu petit taller vora el mar. Els seus mobles eren coneguts a tota la vila per la seva excel·lència i durabilitat.

Un dia, mentre l’Enric estava treballant a una taula encarregada per un mariner, un grup de nens curiosos es van apropar al taller. Entre ells hi havia el jove Martí, fill d’un pescador local, i la seva germana petita, Laia. Fascinats pel que veien, els nens van observar com l’Enric tallava, llimava i polia la fusta amb habilitat i precisió.

De sobte, en Martí va preguntar: “Vell fuster, què vol dir quan diuen ‘vosaltres no sabeu què és guardar fusta al moll’?” L’Enric va somriure amb melangia i va deixar de treballar un moment per mirar als nens. “És una frase antiga que vol dir que la gent no sap valorar el que tenen fins que l’han perdut”, va respondre amb calma.

Els nens van frunzir el seny, sense entendre completament. Sensible a la seva confusió, l’Enric va explicar-los una història:

“Fa molt de temps, en aquest mateix port, hi havia un vell vaixell que navegava pels mars llunyans. El seu capità, un home savi i experimentat, va recórrer moltes terres i va viure aventures emocionants. En cada port on atracaven, el capità recollia trossos de fusta a la deriva i els guardava amb cura al moll del vaixell.

Amb el temps, el vaixell es va convertir en una part de la vida del capità, com una extensió de la seva pròpia ànima. Però un dia, durant una tempesta violenta, el vaixell va ser destrossat i va enfonsar-se al fons de l’oceà, prenent amb ell tots els trossos de fusta que el capità havia guardat amb tant d’amor al moll.

Després d’aquell dia trist, el capità es va adonar del veritable valor de la fusta que havia recollit. Ja no tenia el seu estimat vaixell ni les aventures que havia viscut amb ell. Va comprendre que havia guardat fusta al moll sense adonar-se’n de la seva importància real, fins que va ser massa tard.” Els nens van escoltar la història amb admiració i comprensió. En Martí i la Laia van mirar al vell fuster amb noves perspectives, apreciant més profundament el que tenien al seu voltant. Des d’aquell dia, van valorar el treball de l’Enric i van aprendre a no subestimar mai el significat de guardar fusta al moll.

Pseudònim: Luna llena