“A qui em trobi” (obra concursant premi Emili Mira 2020)

A qui em trobi:

La meva història es podria definir com amb una paraula. Un nom, de fet. El seu. Tenia la meva edat, i la seva aparença física no és rellevant, de manera que l’obviaré. El que sí ho és, són les seves faccions. Les trenta expressions que podia fer en cinc segons. El seu somriure. I la seva mirada. Era tan dolça i profunda… t’hi podies capbussar i romandre-hi hores, endins. Encara veig el blau barrejant-se amb verd i un groc elèctric: com una explosió de confeti, pintures i fruita. No he pogut mai endinsar-me en cap mirada que no fos la seva.

Quan la vaig conèixer tampoc és rellevant: la coneixia de classe i punt. El com, sí. La recordo entrar a classe, mirar-la, i no deixar de fer-ho. Em vaig passar dies i dies i dies contemplant-la, sense entendre aquella bellesa. No podia deixar de mirar-la. La mirava quan reia amb els companys, quan mossegava la punta del bolígraf quan el professor explicava la matèria, la veia arrissar-se els cabells amb el dit índex… em quedava embadalida veient-la. Semblava inhumana. Era com una atracció instantània que no vaig entendre fins mesos després. Jo no m’havia fixat mai en cap noia. No d’aquella manera. Per mi tot era inexplicable, sorprenent… Ara sé que va ser amor a primera vista.

Van passar mesos on l’únic contacte que tenia amb ella, era contemplar-la d’amagat. Em sentia una ninja! Cada cop que veia que podia dirigir la mirada cap a mi, m’esforçava per apartar la mirada cap a una altra direcció; que acostumava a ser el no-res o el sostre. No sé quina fila devia fer mirant el sostre amb la cara ben vermella. De fet amb el temps em va reconèixer que sí se’n havia adonat molts cops, i que se’n feia un tip de riure. El dissimular mai ha estat cosa meva.

Amb el temps vam començar a intercanviar-nos paraules, i vam acabar formant part del mateix grup d’amics. Van ser temps meravellosos. Quedava amb tots ells sempre que podia perquè hi anava ella. I intentava passar com a una noia despreocupada, alegre, intentava de no exagerar massa la meva personalitat davant seu… però era un desastre i sempre m’entrebancava en formular les frases més senzilles que em passaven pel cap, o em quedava sense paraules i li dedicava el somriure més deshonest i maldestre que tenia dins. Jo ho veia com una catàstrofe, però no ho era tant com la realitat. Suposo que la manera en que vius les teves emocions no sempre s’ajusta a la realitat.

I d’alguna manera, tardor o primavera, ja ens havíem vist nues i va començar l’etapa més meravellosa que he viscut. Una etapa plena de passió, d’aventures, d’emocions… tantes vivències que no podria ni ordenar.
Ella era una persona molt caòtica, molt vívida i riallera. Era despreocupada i afable a la vegada. Era molt enèrgica. Sempre tenia esforç per saltar del llit i fer les mil coses que hauria d’haver fet el dia anterior. I era molt artística. Sempre estava dibuixant gargots sense sentit, i quan li deia que no entenia què feia em cridava: “Però no veus que és un autoretrat?!”. I després de riure’m i ella d’indignar-se, en una abraçada foníem en una mateixa persona.

Estimava amb molta intensitat. Era imperfecta, i la feia perfecta. És la persona més meravellosa que he arribat a conèixer mai.

Ara no em queden res més que els records. I d’això ha estat bonic viure-hi els darrers anys, però he vist que no és suficient. La nostàlgia i la melancolia han sobrepassat el meu cos, i aquest ja no em respon més. M’ha deixat sense llàgrimes, sense sospirs i sense voluntat. Casa nostra s’ha acabat fent meva. Tot i la claror del sol, fa anys que no té, de llum. Les parets cada cop les veig més altes i més impenetrables. I cada cop que entro en una habitació espero veure-la. Llegint un llibre o fent la migdiada. Com si no hagués marxat mai. El cos se’m doblega encara més i trenco a plorar. Tot i el temps que ha passat des d’ençà, no puc evitar pensar-la i plorar-la.

Crec que el que m’omplia de vida era la llum que ella irradiava. M’han dit uns quants cops que és malaltís viure i sentir així, però he arribat a la conculsió que ha estat així i que no m’importa que ho sigui. He viscut! He conegut l’eufòria, l’èxtasi, el dolor, la exasperació… Hem viscut juntes inclús quan ella no hi era. I ara m’he fet més petita i el forat que duc dins s’ha fet més gran. S’ha omplert de llàgrimes que ja no surten.

I em dol molt tot això, perquè voldria sortir d’on sóc, recuperar vida i sentir-me jo altre cop… però no puc. Porto anys intentant-ho i ha estat impossible. He provat tota mena de distraccions; hobbies, que en diuen, fer activitats noves o coses que sempre he volgut provar… tot allò que m’han recomanat per la meva situació i circumstàncies, però no en sé i no puc. I sé que sono molt negativista i que sigui una qüestió de voluntat i no de poder. Però no és així, de debò. Reitero que estem parlant d’anys…

Avui però, per fi sóc feliç. Podré abraçar-la de nou. Avui deixo aquí, el meu cos. La meva ànima ja se’n va anar de mi en el seu últim alè. No deixo a ningú qui trobi a faltar meva presència o simplement que la toleri. Agraeixo al destí el moment en que vaig decidir ser valenta i explicar-li a la Teresa què sentia. I a ella el seu petó. Gràcies món, per deixar-me viure la meva millor història i la meva millor vida.


Usoa


Pseudònim: Usoa

Comments are closed.