Amb motiu d’allò confinat (Primer premi Emili Mira 2021)

El matí del nou de març de dos mil sis, després d’una nit d’insomni intermitent, Mikaela Turó va patir una espècie d’epifania conceptual. Tot just va tenir l’energia suficient es desfé de la cobertura i saltà del llit en un sol moviment, va córrer fins l’escriptori i gargotejà la cascada d’idees que pugnaven per sortir de la seva ment per mitjà de frases i paraules inconcretes.

Va escriure: “humans”, “cubeta”, “una tortuga”, “cervell”, “i un núvol senten el mateix”, “Espinoza?”, “ja, ja, ja”, “llenguatge”, “abillaments”. I algunes obscenitats, que el decor no permet reproduir i que per aquest motiu han trascendit sota la forma de claudàtors i punts suspensius.

Després de mitja hora d’escriptura frenètica, li sobrevingué la son de cop. Al despertar trobà que la majoria de les seves notes s’havien perdut per culpa d’un baveig tan abundant com involuntari. De manera que els fragments que es reprodueixen a continuació són el resultat d’una feina artística i hermenèutica, que buscava donar sentit als escrits de Mikaela Turó i que, seguint la voluntat dels seus familiars, es presenten ara com a divulgació. No es tractarà, doncs (com alguns han sol·licitat sense cap tipus de respecte), de donar compte sobre els detalls personals de la vida de Mikaela o sobre l’accident que acabà amb ella. La conclusió a aquest respecte ha sigut categòrica i sobra repetir-la: no hagué intervenció humana al seu automòbil. I per a dir-ho redundantment, aquest no serà lloc per a elucubracions i teories de la conspiració. Aquell qui persegueixi aquest tipus d’informacions farà bé en cercar-les a una altra banda.

(Fragment 1 – Revers de la publicitat d’una copisteria)

“Avui me n’he adonat d’algunes coses. La primera és que tot el que hi ha, tot el que existeix en aquest món, està constret a una forma, a un moment i un lloc. Tot està atrapat, limitat, tancat sobre sí mateix. Aquestes mateixes lletres i aquest mateix paper, els seus límits i la seva tinta. Tot està, d’alguna manera, confinat. Un cervell està confinat en un cos o (els filòsofs sabran) en una cubeta allà per Alfa Centauri; endollat a una màquina que li diu Ets lliure! o ara somies, ara estàs despert o ara s’ha de menjar. A mi em confina el meu nom, el meu llenguatge, les meves parets, el meu sexe, el meu lloc de naixement, els meus abillaments. Crec que començaré per això. Sí, d’ara endavant escriuré despullada. Millor, és un inici. Tot i que tot això està subjecte, tot lligat, tot asfixia”.

(Fragment 2 – foli tamany A4 amb el croquis d’un niu d’ocells)

“Des d’allò més natural a allò més artificial. Per no nomenar a les paraules, aquelles abominacions que els humans ens hem tret del […]. El que passa és que un núvol i una tortuga senten el mateix. Això és el primer que he entès: la condició ineludible per existir és la d’estar, i estar és estar confinada. Tot està tancat i jo estic farta d’estar tancada. La meva pell em limita, el meu ésser em limita. Encara que fos un ésser lluminós una cosa feta d’energia pura, viatjant per la nit perpètua de l’espai sideral (immens, però no infinit) viuria confinada. Tot allò que viu, viu aquesta angoixa. Fins i tot les estrelles s’extingeixen, tot i que seguim veient la seva llum durant mil·lenis”.

(Fragment 3 – Tovalló de restaurant amb les vores socarrimades)

“Ara ho entenc tot. Spinoza deia alguna cosa així com que tot allò que existeix, en tant que pot, vol romandre en el seu ésser. Saps què et dic, Spinoza? […] per un rinoceront en zel, que potser t’agrada. Ja, ja, ja i res vol romandre en el seu ésser! Jo no vull, el cuc no vol, i la papallona no vol. I no em vinguin amb que l’Ésser és Déu i que pren part en tot… bajanades. Quina mania de sumar un problema al problema, de tapar una nina russa amb una altra de més gran. En fi.

Aquesta és la meva conclusió, l’escric ara que ja m’està guanyant la son. Totes les coses estan confinades i la nostra condició és una fugida constant. O millor, un intent de fugida constant. Un etern estirar-se entre límits. Sense solució, sense escapatòria.

Potser hi ha, ara que ho penso, alguna cosa sense forma, sense substància, sense ésser ni temps. Una mena d’ànima, que sigui meva, però sense un cos que la regenta. Si hi ha alguna cosa d’això, sigui el que sigui, alguna cosa lateralment meva que deambuli per aquí, crec que hauria d’anar a buscar-la. Un dia d’aquests ho faré. Prendré una ruta qualsevol i aniré lluny, fora de la ciutat, on es vegin les estrelles”.

Pseudònim: ​Danielle

Comments are closed.