Anònims sota l’asfalt

Anònims recorren les profunditats amagades de la ciutat, com formigues desbordades de feina, amunt i avall, entrant i sortint, pensant i somiant, alguns es miren, qui sap si en aquella mirada hi ha alguna cosa que no s’escriu amb paraules, alguns es toquen, alguns s’apropen i altres no volen trobar-se, vides anònimes, una història en cada caminar, en cada petjada que perd el rastre en arribar a l’asfalt, en cada pressa que desemboca en arribar al destí, en cada ànsia per arribar que acaba engolint el petit goig de viatjar, en cada somriure desconegut, en cada silenci imposat, en cada estació de metro, en cada esperar que anhela l’arribada, en cada trobada expectant, en cada enamorat quan se n’adona que ha deixat d’estimar, quan deixa de pujar les escales corrent per arribar a casa de l’amant.

Qui sap si els sospirs entre transbord i transbord han topat alguna vegada entre ells, qui sap si algú els ha vist alguna volta, travessant les vies, o si els han sentit entre els roncs dels que encara dormen, dels que encara somnien que demà el seu món serà diferent, qui sap si les parets de les fondàries de la ciutat, tenen alguna cosa més que explicar-me, qui sap si entre totes aquestes cares desconegudes hi ha trobaré una cara coneguda, la teva en descobrir-me assegut a l’altra banda de l’andana, veient passar la vida sense atrevir-me a pujar-me al tren.

I entre anònims viatgers allà hi sóc jo, davant del tren que cada matí em nego a agafar, si tu no t’escapes amb mi en ell.

Comments are closed.