Aprenent amb els més menuts

Era gairebé l’hora de tornar cap a casa. Tots els grups, des dels més grans fins als més petits, vam baixar pel camí que duia a l’esplanada de la casa de colònies amb la intenció d’esperar els pares allà. Nosaltres, el grup dels mitjans, ens vam asseure tots junts, com de costum, i vam començar a jugar al “veo-veo” per distreure’ns i acabar de la millor manera possible aquelles fantàstiques i intenses colònies que ara deixàvem enrere.

-Veo veo!

-Qué ves?

-Una cosita!

-De qué color es?

-Mmmm…de color negre!

-La motxilla d’en Martí!

-No!

-Ell!- diu l’Àlex mentre senyala l’Ilyas amb el dit índex i amb uns ulls gairebé desorbitats convençut que l’ha encertada.

Tots els monitors ens vam mirar, mig sorpresos, mig descol·locats, no sabent si riure o bé dir alguna cosa. Efectivament, l’Ilyas era negre de pell, per tant, l’Àlex no havia dit cap disbarat. Per què, doncs, ens va sobresaltar la seva resposta durant el joc? En canvi, la resta de nens i nenes van restar indiferents al seu comentari, no es va sentir cap riure ni comentari per aquella graciosa resposta i van seguir jugant, inclús l’Ilyas.

Quan tots els nens i nenes ja havien marxat i els monitors havíem fet la valoració de les colònies, vaig agafar el cotxe i vaig posar direcció a casa, per fi, amb la ràdio encesa de fons i sentint el cansament del cos i de la ment a cada quilòmetre. No obstant, era un cansament agradable de sentir, barrejat amb mil i una anècdotes que em feien dibuixar un somriure. Somriures que devia a aquelles criatures petitones però alhora tan grans capaces de viure amb una il·lusió immensa cada trosset de vida. Malgrat jo fos una de les monitores, la que els servia el menjar, la que els despertava, la que els ajudava a plegar els sacs i fer-se les motxilles, la que els explicava contes abans d’anar a dormir, la que els proposava desenes de jocs o la que els donava la mà quan havíem de saltar un rierol, jo rebia molt més de tot això a canvi, aprenia moltíssim més del que ells imaginen, només amb la seva presència i la seva innocència. Aquesta era la conclusió a la que arribava cada cop que tornava de colònies amb l’esplai, on el cotxe anava amb més pes que a l’inici, i no precisament per la càrrega de la motxilla.

Sovint es diu que l’educació en el lleure és una educació complementària a la formal, és a dir, a l’escola, la qual transmet uns valors molt importants que a vegades no són suficient amb aquesta última, com el de compartir, el de cooperació, el de solidaritat, etc.  Sona molt típic i utòpic, però quan vius l’experiència des de dins, quan veus la mainada traginant troncs per construir una cabana tots junts, cooperant, o com es protegeixen els uns dels altres en els jocs de nit, és llavors quan alguna cosa per dins et recorre i corrobores la teva tasca i tot el que es transmet amb tan poc.

Des de fa un any porto el grup dels mitjans de l’esplai del meu poble, nens i nenes d’entre 5 i 8 anys d’edat. Per a mi aquesta és una edat d’or, ja que encara no han perdut la innocència i la il·lusió, es creuen cada història i cada fantasia que els expliques, somien desperts, es mostren motivats davant qualsevol activitat, et demanen més i més, saben el que volen i com ho volen i estan despullats de tot prejudici. Sovint aquestes característiques idíl·liques es van trencant a mesura que anem complint anys, com si tots estiguéssim formats per miralls petits i mica en mica aquests anessin caient a terra i es trenquessin en mil pedaços. No vull dir que ens tornem mediocres, sinó que és inevitable anar adquirint idees, trets i influències del nostre entorn que ens modifiquen inconscientment. En aquesta edat, en principi, els nens i nenes es veuen tots iguals, no tenen cap mena de prejudici ni clitxé sobre els altres, no es creuen superiors entre ells i no entenen de diferències culturals, econòmiques o del tipus que sigui. Això és el que em demostren tots ells setmana rere setmana quan interaccionen entre si, en un grup molt divers: un noi d’origen africà de pell negra, un noi amb una disminució física relacionada amb l’oïda important, nens, nenes, d’edats diferents, de contextos diferents. Per a ells, tots són persones amb qui poder jugar i riure.

El nen amb aquesta discapacitat física porta un aparell que el permet sentir, sense aquest, és totalment sord. Fins l’últim dia de colònies la resta de nens i nenes no es van ni adonar d’aquesta particularitat de l’Eric i fins aleshores no li van preguntar res:

–          Eric, què portes al cap? Què és això?

I l’Eric els responia sense cap vergonya:

–          Un aparell que m’ha donat el metge.

I tot seguit continuaven jugant amb la pilota. Pura transparència, la qual els permet de veure molt més enllà de la carcassa física que portem tots a fora. Quantes capes portem a sobre, els adults? Quantes idees ja tenim fixades dins nostre i pensem que són universals i immòbils?  Quant de segurs estem del que som i del que és la gent fins al punt que pensem que no ens cal saber més? Per què caminem per la vida cada cop més tancats en nosaltres mateixos i amb por als altres? Com si tots fóssim estranys, com si ens agradés construir barreres entre nosaltres: geogràfiques, socials, econòmiques, polítiques, culturals, religioses, “racials”, d’afinitats… A quina edat ens comencem a posar aquestes barreres? Només els nens són capaços de destruir-les, pel que he comprovat. I un grapat de gent adulta, no gaires, que continuen tenint fe en la humanitat, en l’essència, en aquells que volen viure i no sobreviure en la societat actual.

Què és aprendre a (con)viure? Potser la resposta no ens la donaran grans sociòlegs, antropòlegs o filòsofs; potser la trobem mirant la nostra descendència, mirant tots els nens i nenes d’avui en dia abans no es corrompin i es construeixin les barreres de la por. La resposta està davant nostre, no en grans llibres, i sembla que l’hàgim oblidat.

Comments are closed.