Ningú va arribar al cim acompanyat per la por

Tothom té problemes, però de vegades no ens adonem. La majoria dels cops aquests vénen creats per una por irremeiable que no podem ni sabem controlar, ja que no naixem amb la lliçó apresa. Ens centrem massa en nosaltres mateixos i no veiem que el món és enorme, o més aviat, no ens importa tan gran sigui.

Hi ha bons moments a la vida en els quals tot ho considerem meravellós, però quan arriben els no tan bons, creiem que la vida s’acabarà, que mai hi trobarem sortida.

Quan tot va bé i gira a la perfecció, sempre arriba “la pedra de les pors”. Aquella que et fa caure de la muntanya de la felicitat, però el que no veus és que cadascú decideix el seu destí i que a poc a poc som nosaltres mateixos els que posem aquestes pedres al camí. A la vida hi trobarem de tot, gent que et traurà la pedra del camí i, en canvi, d’altres que te les posaran perquè ensopeguis.

És per això que moltes, moltíssimes vegades preferiríem quedar-nos al llit, desaparèixer fins que es fonguessin els problemes. Voldríem fugir, crear una altra realitat per tal de no enfrontar-nos a la real.

Veure a la gent per la finestra de l’habitació i reflexionar: Tanta gent al món, cada un d’un pare i una mare diferents, amb vides desiguals. No hi ha cap vida igual, cap, pot haver-hi alguna semblant, però igual, ni una.

Aleshores, pensem que la vida dels altres és perfecta, que ningú té problemes, ningú menys nosaltres. Ho veiem  tot negre, sense sortida. Però amb el pas del temps t’adones que no val la pena estar així, i que com diu la tradicional frase: “La vida són dos dies i passa rapidíssima, massa ràpida, fins i tot sembla que vola”.

Hem de viure la vida amb forces per continuar, arriscant, amb ganes d’aixecar-nos cada dia i dir… Què em tindrà preparada avui la vida? Viure intensament cada moment i mirar cap endavant, amb l’objectiu d’arribar al cim més alt que puguem aconseguir.