Vostè què va aprendre a l’escola?

Si senyora, em dic Júlia Duarte Sureda. Aquesta vegada no penso fer-me gaires il•lusions. És la quarta entrevista de feina que he tingut fins ara. Coneixements? Què vol escoltar, la meva veritat? Tot allò que he anat posant, modificant i afegint al currículum per a sentir-me segura? O prefereix els dubtes de si realment sé, domino, entenc, estic capacitada per… Què vol que li digui?

Potser començaré per a explicar-li la meva segona entrevista. Em vaig trobar un senyor que duia unes ulleres amb una muntura vermella i que em mirava fixament tota l’estona. Generava una estranya empatia i reconec que quan va dir: “vostè què va aprendre a l’escola?”, una gran escalfor va sorgir pel darrera de les meves orelles. Ni m’ho havia plantejat. Sempre que penso en l’escola, recordo les taules, les carteres, els colors, els quaderns, les agendes, els companys, la professora de cinquè, les escales… Aprendre? He après que la memòria és com un traster, en el que vas emmagatzemant coses com ara: pors, manies, idees, converses, abraçades, necessitats, anglès, ecologia i medi ambient, àlgebra… No ho sé, em va donar la sensació d’estar despullada i de no tenir prou mans per a amagar la nuesa. Què hi feia jo allà asseguda?. Home, l’escola va tenir molta influencia en el meu aprenentatge, suposo. M’ho vaig passar bé. Els meus pares estaven molt contents, sempre m’ajudaven amb els deures… No els podia decebre. El pare, a vegades, el dia que no viatjava, em preguntava què havia après des del darrer dia que ens havíem vist. Penso que sé moltes coses, perquè tothom diu que he assolit una bona formació. Era evident que no n’hi havia prou. Necessitava donar una resposta a la pregunta que m’anava martiritzant. Li vaig somriure i només un “no ho sé” va trencar el meu silenci.

Ja sé que així no vaig enlloc -tothom m’ho diu-: “No s’ha de perdre la confiança, la seguretat, la il•lusió”, “ja veuràs que…” Sap quantes vegades faig el repàs a tot el que m’ha empès a que estigui aquí, davant seu, esperant? La tira. És com un menú: uns entrants en una guarderia, 6 primers a una escola de primària, seguits de 6 segons vivint l’institut i la selectivitat darrera d’unes ulleres. I, finalment, les postres: el grau universitari i el màster com a cafè. Què li sembla? Encaixo dins el perfil que estan buscant o sóc massa semblant a la resta de candidats? És clar, no m’ho pot dir. Els que hem seguit un mateix itinerari, tenim uns trets identificatius: un grapat de coneixements que ens han permès superar proves, avaluacions i exàmens… No n’hi prou, oi?

Tenen per a escollir. La mica d’empatia que hi haurà a l‘entrevista dóna el consol de ser-hi, de participar. Perdoni que li digui, però jo busco feina; no més experiència en cercar feina. Ja m’entén, uns diners; vull poder fer coses. Si m’ho prenc com una cursa és evident que a molts ens manca l’equipament necessari.

En darrer lloc, m’agradaria que veiés en mi una seguretat que a estones vol amagar-se. Tot i que he seguit el model prototípic d’estudiar, fer els deures, esforçar-te en tot allò que mes m’agradava i amb unes notes que permetien passar de curs, sóc diferent. Encara no em conec massa, però l’únic que sé és que m’agradaria que al final de l’entrevista veiés en mi el que puc arribar a ser d’aquí uns anys.

Endinsar-se en l’anonimat

No ets persona d’escriure a raig, més aviat sempre cerques una singularitat. Una manera d’expressar-te per escrit que et faci sentir bé, que potser sense pretendre-ho sigui reconeixible i segueixi seduint a les persones del teu entorn més proper. Tothom et comenta, sense aconseguir-ho la majoria de vegades, que hauries d’escriure més, llençar-te a lligar, jugar, moldejar les paraules seguint el teu instint.

T’ho has repensat i et deixes portar per la necessitat de retrobar-te davant el full en blanc. Aprofites aquest impuls per a demostrar-te un cop més que no tems el repte que suposa desenvolupar les primeres paraules d’una idea que anirà agafant la forma d’un petit relat. També ets conscient que aviat et guanyarà la sensació, força recurrent, de ser algú que no coneixes. Que solament t’ajuda a ampliar els teus dubtes quan t’angoixes  pensant si ets tu qui pensa i va escrivint tot aquest seguit de frases.

Moltes vegades has provat d’analitzar-ho buscant una explicació. Aleshores et dóna per fer un repàs a la teva vida, perquè creus que, senzillament, ha d’haver-hi dintre teu quelcom oblidat, reservat, desconegut, però que s’activa aprofitant aquests moments de debilitat.

Ets molt àgil, directa i intuïtiva a l’hora de resoldre moltes qüestions i com a contrapunt terriblement innocent envers la teva quotidianitat. Reconeix que et va costar passar el miratge dels Reis Mags d’Orient, veies com el teu cos anava transformant-se en forma versemblant al dels teus companys/es i amics/gues. Somiaves, respiraves, existies com tothom, però et costava d’entendre el fet que, com un corcó, hi havia alguna cosa que notaves diferent quan t’expressaves per escrit, com si no fossis tu.

El teu tarannà, sempre perfeccionista, racional i tossut, defugia el fet d’esdevenir més d’una persona. Que a vegades mostrem diferents personalitats segons l’entorn i les persones que ens envolten, d’acord. Que ens refugiem, com si volguéssim saber qui som, rere cuirasses que ens vesteixen amb l’abric de la seguretat, d’acord. Però quan necessitem escriure, esdevenim éssers nus, anònims. Llavors cal que ens preguntem de debò: Qui ets? On t’amagues?

Crisàlide

Aquest arbre està ple de forats.
No sé si vas poder notar les meves arrels,
que van anar creixent per dins teu i et van arrelar a mi.
Ara es van desfent; es van desdient:
Ja no sé qui sóc.

He anat a parar en aquest tros de paper,
com un intent més de formular-me.
He obert la finestra, per deixar passar la llum,
i doncs, la foscor il·luminada té un color preciós.

Estava tan ben amagada,
que em sento com una criatura mal formada,
tremolosa i desemparada,
que amb escassa destresa sorgeix de sota terra.

De sensacions que vaig collint,
gosaria a precisar que sóc de mil maneres,
en multitud d’instants,
que caminen, per fi, de les mans.
Trossets de temps, trossets d’espai,
que abans no tenien ocasió de ser.

He anat a parar en un nou bosc, que mai he estat,
en el que tinc intenció de començar a arrelar-me.
Vaig filant trossets de mi, per a repartir-los entre els arbres,
per si no sé tornar, poder tenir referències de que existeixo.

Transitant un nou camí: sortint de l’anonimat.