Parlo de mi, parlo de tu

Veig en tu un regal, un company, un igual. Veig en tu el ser cuidat, el meu límit i la meva necessitat. Veig en tu el camí i la bondat. No conec el color dels teus ulls, ni tan sols la teva aroma, però si conec el teu caminar. Avancem i ens marcim, uns al costat dels altres, sense creuar-nos ni mirar-nos. Caminem en moltes direccions, atrafegats, obrint-nos pas en allaus de crits ofegats que ens paralitzen i ens ceguen. Ens desplacem mirant a terra, creient-nos vencedors per avançar sols, sense ajuda. Som herois? Ens sentim forts i confortats quan de l’altre diem que no en tenim necessitat. I esdevenim tots companys de viatge però ens neguem a estirar el braç per arribar a palpar-nos. La soledat guanya el pols, les seves cordes estrenyen fort i tot sembla ordenar-se de manera fictícia. Però jo sé tant de tu com tu saps de mi. No és el mateix desig el que ens construeix? No és la mateixa carn, els mateixos òrgans, el mateix crit? Abraçar al company és cuidar-te a tu mateix i és que creixem en la pregunta diària de com el podem estimar millor. Afortunats son aquells que alcen la vista de terra i guarden, com un secret tímid, que la companyia és la salvació. Amb dolor veus als resignats que caminen i il·lusòriament avancen, amb peus ensangrentats i l’ànima buida. En alçar la vista tot enbelleix, tot pren forma, el misteri es resol. I és ara quan cal alçar-la! Ara, quan l’home encara ha abaixat més el cap i ha deixat de fer-se preguntes en un acte pusil·lànime que l’autodestrueix. Ja no podem seguir cecs, no podem sols, asfixiats en aquest egoisme que ens contamina i ho podreix tot. Cal parar. Aturar-se. Respirar i, finalment, admirar la profunditat de la mirada dels que ens acompanyen, amb una tendresa infinita, pròpia de la nostra condició, pròpia d’un cor capriciós.

Continua llegint →