Bestiesa x Bestiesa = gran poesia (obra concursant al Premi Emili Mira 2022)

Res no uneix tant com una bestiesa compartida;
indagaré una frase tan divertida.
No només amb frases; amb bellesa instruïda,
tant com pugui jo i la vellesa de ma vida.
Res no em vull deixar, començaré pel sida.

Estava jo en un joc d’iniciació,
el qual tracta de fer-se diversió,
compartint una bestiesa feta de gran dimensió,
dient cadascú si l’ha feta o no;
quan un bordegàs digué contraure el sida, fruit de la unió,
de la bordegassa del seu cantó.

Perdoneu l’exemple anterior, però bestiesa compartida és,
en ambdós sentits, un d’ells repetit a més a més;
la bestiesa mútua, contar-la al grup i el fet que jo us la contés;
però d’aquests, només de Joan Fuster un segur l’és:
haver fet la bestiesa una persona o més.
Contar-la a d’altres no necessàriament n’és,
doncs podria ser que un dels afectats no volgués
o que la neciesa en fos, un sentit molt dolent;
tot això, depenent de com ho avaluï cadascú a la seva ment,
mitjançant el propi estat de consciència i enteniment.

Haver fet la bestiesa m’és d’un,
també només uneix en sentit un;
mínim, s’ha de compartir pensament, un;
si tenen pensaments dos
o més, en sentits dos
o més, radicalment oposats:
els unirà tant com un pet, tu i jo.

Imaginem un ateu, un cristià i un pagà;
pensant tan distint es poden arribar a donar la mà
si, per exemple estan junts en un equip de debat:
El poder està en la raó! No, en la irracionalitat! No, en l’individu! No, en Déu!
Però el poder de la seva unió no està esmentat;
perquè han d’unir-se en molt poc, estret: ajustat,
sobre una bestiesa d’assumptes, una gran quantitat.

En canvi, si per exemple, dos han matat
i l’un està penedit, però l’altre satisfet,
llavors no s’entendran en aquest punt concret,
per la raó que ja s’ha assenyalat,
però la trauré per si algú no se n’ha assabentat:
és per no compartir el “logos, la veritat.

Mínim: dues bestieses s’uneixen més que la resta;
doncs imaginem que hem d’endinsar una bola en una cistella,
i fallem per moltíssim, una bestiesa, una distància vasta.
Ara transformem aquesta distància en una línia recta;
unim fallades més petites entre si, igual amb aquesta
i observarem que la nostra entre si s’uneix en quantitat més bèstia
i deduirem que com més gran la bestiesa, més unió abasta.
Fallar en la “vida” bé pot ser encertar en plena “canasta!1

Abans d’entendre el màxim exponent, hem de conèixer el ponent.
Igual que el sol es mou d’orient a ponent, així es mou el nostre enteniment;
científic no és, però més igual, endins o enfora funciona igualment,
una funció i sa inversa convergeixen en perfecta creu, matemàticament.

La unió pot ocórrer perquè és el millor.
Nou eix, fruit d’una incoació;
“ocorreix”1 així, no m’ho invento jo.
Es ocorreguda amb una forma que causa passió;
Oh! Escorreguda, així vam néixer, o no?
Català i espanyol: llatí, bo.
Simpatia en fi: en el si, amb el sí, perquè sí, oh!

He corregut cap enfora, m’he excedit;
perdó per ser tan explícit;
però és que tenim un dèficit;
ens oblidem del que és lícit,
i no parlo només moralment, m’entens?

Hem vist la unió, ara el que més uneix
Per què la bestiesa crea el més fort eix?
Què té el marge que al centre conflueix?
No sé per què, aquest mot, però, es repeteix.

Abans, considerem la bestiesa, del neci, neciesa;
de qui no sap el què es pot o es deu saber;
això pot ser mal assignat per l’avidesa
o ben dit a l’obstinat en un sol parer
i, tanmateix, al mancat de fermesa.

El nou heroi pot ser vist com un boig;
Sòcrates i Jesucrist són un exemple que fa goig
que tot i ser vius van manar-los morts;
tot i ser els més vius els van manar els morts.
Una bestiesa bé pot ser la més gran saviesa.

La veritat pot semblar tant de bèsties com la més pura mentida;
el “defensor” de la cultura persegueix a qui l’ha produïda.
Recordo novament que depèn per qui és recollida.
En veritat no importa ajuntar religió, sexe, filosofia, ciència i sida,
si per aquest mitjà, millor amb poesia, la veritat es esclarida.

Els més avisats tenen una visió més elevada;
que sembla boja per qui no l’ha avisada;
heretgia perillosa per la ment tancada,
quan en realitat són qui ressusciten la cultura estancada.
El boig de veritat, poc encerta, però on encerta ho fa de passada,
perquè en certa manera l’ha ben encertada;
no volent encerta la manera més ben trobada;
rimar, rimar, no l’ha rimada,
però la teva ànima, per exemple, l’ha ben robada.
La realitat ben vista és una bajanada.

Quan una cosa es fa bé, una altra es passada;
ben fet és perfet, una cosa acabada;
perfecte pot ser, una perfecta errada;
una eina perfectament llaurada pot no ser la més avançada.
Cosa ben feta és ben sabuda, uneix bé però de forma menuda.

Els psicodèlics “disrompen”3 la “realitat”,
perquè no la veus tota, ets un discapacitat;
t’uneix més a aquesta ho has observat?
En realitat ho és més que aquesta, veritat?
Però ho has de fer bé o et quedaràs encantat,
sinó, t’hi unirà més, sí, però on has acabat?
En dir això, en la llengua i no només, he pensat;
tot i així ho entenc, n’estem tots afectats.

La bestiesa està a una pregunta de tu, com pot ser?
De sobte sents la màgia, la infinitat del què?!
Amb tot, ens perdem preguntant-nos com? On? Quan? Qui? I Per què?
Creiem cegament, “el que sabem és el que hi ha”
i acusem d’insensat al d’esperit més vertader.

Bona o dolenta, la bestiesa és la que més enceta;
és normal que encerti més que una sensatesa,
és normal que uneixi més que una cosa normal.
Quin tipus d’unió és més bona i perenne és una altra meta.
He acabat, però el meu cor sofreix, heus aquí la treta:
de no existir el dolor i la mort, cap cosa no quedaria satisfeta,
però jo no ho puc saber tot, heus aquí la meva retreta:
No sé res, però:
el cel, el dia; la nit, la terra; l’eternitat i tot,
són la meva alegria completa.
Saviesa? Bé, potser: la més refinada bestiesa.

Notes:

1Canasta: barbarisme del castellà, escoltat per mi en patis i altres llocs; cistella en català. L’utilitzo per propòsits literaris i filosòfics.

2 “Ocorreix”: inventat per mi a partir de la segona persona del singular d’ocórrer i l’increment -eix-. A certes formes de verbs de la tercera conjugació i alguns de la primera i segona se’ls hi posa l’increment -eix-. Incoatiu prové del llatí inchoativus: començament d’una acció progressiva i en gramàtica adopta el significat de començament i desenvolupament creixent d’un procés verbal. Per tant, “ocorreix” vol dir començar a ocórrer i el seu desenvolupament creixent.

3“disrompre”: verb adaptat al català per mi de l’anglès disruption del llatí disruptio (‘trencament’, ‘fractura’). A l’anglès el significat està estès a tot tipus d’àmbits, però, en principi, al català només té una accepció a l’àmbit de la física i no és pot conjugar.

Pseudònim: Psicodèlictiu

Comments are closed.