Vostè què va aprendre a l’escola?

Si senyora, em dic Júlia Duarte Sureda. Aquesta vegada no penso fer-me gaires il•lusions. És la quarta entrevista de feina que he tingut fins ara. Coneixements? Què vol escoltar, la meva veritat? Tot allò que he anat posant, modificant i afegint al currículum per a sentir-me segura? O prefereix els dubtes de si realment sé, domino, entenc, estic capacitada per… Què vol que li digui?

Potser començaré per a explicar-li la meva segona entrevista. Em vaig trobar un senyor que duia unes ulleres amb una muntura vermella i que em mirava fixament tota l’estona. Generava una estranya empatia i reconec que quan va dir: “vostè què va aprendre a l’escola?”, una gran escalfor va sorgir pel darrera de les meves orelles. Ni m’ho havia plantejat. Sempre que penso en l’escola, recordo les taules, les carteres, els colors, els quaderns, les agendes, els companys, la professora de cinquè, les escales… Aprendre? He après que la memòria és com un traster, en el que vas emmagatzemant coses com ara: pors, manies, idees, converses, abraçades, necessitats, anglès, ecologia i medi ambient, àlgebra… No ho sé, em va donar la sensació d’estar despullada i de no tenir prou mans per a amagar la nuesa. Què hi feia jo allà asseguda?. Home, l’escola va tenir molta influencia en el meu aprenentatge, suposo. M’ho vaig passar bé. Els meus pares estaven molt contents, sempre m’ajudaven amb els deures… No els podia decebre. El pare, a vegades, el dia que no viatjava, em preguntava què havia après des del darrer dia que ens havíem vist. Penso que sé moltes coses, perquè tothom diu que he assolit una bona formació. Era evident que no n’hi havia prou. Necessitava donar una resposta a la pregunta que m’anava martiritzant. Li vaig somriure i només un “no ho sé” va trencar el meu silenci.

Ja sé que així no vaig enlloc -tothom m’ho diu-: “No s’ha de perdre la confiança, la seguretat, la il•lusió”, “ja veuràs que…” Sap quantes vegades faig el repàs a tot el que m’ha empès a que estigui aquí, davant seu, esperant? La tira. És com un menú: uns entrants en una guarderia, 6 primers a una escola de primària, seguits de 6 segons vivint l’institut i la selectivitat darrera d’unes ulleres. I, finalment, les postres: el grau universitari i el màster com a cafè. Què li sembla? Encaixo dins el perfil que estan buscant o sóc massa semblant a la resta de candidats? És clar, no m’ho pot dir. Els que hem seguit un mateix itinerari, tenim uns trets identificatius: un grapat de coneixements que ens han permès superar proves, avaluacions i exàmens… No n’hi prou, oi?

Tenen per a escollir. La mica d’empatia que hi haurà a l‘entrevista dóna el consol de ser-hi, de participar. Perdoni que li digui, però jo busco feina; no més experiència en cercar feina. Ja m’entén, uns diners; vull poder fer coses. Si m’ho prenc com una cursa és evident que a molts ens manca l’equipament necessari.

En darrer lloc, m’agradaria que veiés en mi una seguretat que a estones vol amagar-se. Tot i que he seguit el model prototípic d’estudiar, fer els deures, esforçar-te en tot allò que mes m’agradava i amb unes notes que permetien passar de curs, sóc diferent. Encara no em conec massa, però l’únic que sé és que m’agradaria que al final de l’entrevista veiés en mi el que puc arribar a ser d’aquí uns anys.

La transformació de l’escola

Al llarg de la història l’escola ha estat concebuda com un espai tancat allunyat de la realitat social i individual. Durant segles l’escola ha estat un lloc on les famílies portaven els seus fills perquè aquests aprenguessin una multitud de continguts , majoritàriament conceptuals , que aprenien de forma memorística , asseguts a unes taules perfectament alineades davant d’una tarima en la que pujava el professor a impartir la seva classe magistral durant una hora sencera. Aquest model d’escola ocupava els infants i joves aprenent una sèrie de continguts purament acadèmics que en poques ocasions els servirien per afrontar la vida quotidiana i aprendre a conviure en societat.

Amb el moviment de l’Escola Nova, un conjunt de moviments positivistes que es van donar a finals del segle XIX, principis del segle XX amb la finalitat de renovar la educació i la pràctica educativa dels centres escolars, en el qual van participar pedagogs i pedagogues de la talla de Maria Montessori, les germanes Agazzi, Célestin Freinet, Johann Heinrich Pestalozzi, entre d’altres; es va començar a plantejar l’escola com una comunitat integrada dins de la societat, amb una concepció pericèntrica i globalitzadora, que concedia a l’educador un paper científic i fusionava l’activitat amb el desenvolupament de l’infant mitjançant diverses metodologies educatives.

Aquest moviment comença a concebre l’escola, no únicament com una institució on s’imparteixen classes, sinó com un espai d’interacció i socialització de les persones; com un lloc on poder experimentar la unitat, la cooperació, el sentiment de pertinença… Una institució en la qual intervenen i es relacionen: educadors/es, infants i familiars. Pretén concebre l’escola com a part activa de la societat, és a dir, que el que s’aprengui a l’escola serveixi per formar ciutadans que tinguin un lloc i siguin valorats dins de la societat. I concep l’infant, el seu ritme, les seves necessitats i les seves motivacions com el centre de les activitats escolars.

Per altra banda, en contraposició a aquesta manera de veure l’escola, en un període de temps simultani a l’aparició de l’Escola Nova (finals de segle XIX principis del segle XX), es van desenvolupar els moviments antiautoritaris com a forma pràctica i real d’exemplificar els ideals corresponents a tres moviments filosòfics: el naturalisme de Jean Jaques Rousseau, l’anarquisme i el psicoanàlisis de Sigmund Freud. Segons l’ideal roussonià l’infant és bo per naturalesa i per tant l’escola havia de respectar la naturalesa del mateix. La filosofia anarquista considera l’home com un ésser lliure, plenament racional al qual la vida i la convivència en societat li treu la seva llibertat i la capacitat de pensament com a individu. I la ideologia psicoanalítica dóna una gran importància al món emotiu de l’individu que s’ha de poder mostrar i canalitzar. Per tant els moviments antiautoritaris no creuen en la institució escolar ja que aquesta limita la llibertat individual i en el seu creen espais educatius o d’aprenentatge no institucionalitzats. Els principals representants d’aquests moviment són Alexander Sutherland Neill i Francesc Ferrer i Guardia (a Catalunya).

Avui en dia l’escola com a espai es considera com un espai en el que es realitza una labor organitzada, exercida per diversos agents, sobre els infants que pretén transmetre’ls una sèrie de coneixements, habilitats, valors i normes per ajudar a desenvolupar la seva perfecció. Com a tal, l’escola coma espai, ha de ser polivalent, segura i permetre atendre totes les necessitats de l’infant, ja siguin fisiològiques, mentals i culturals o emocionals i socials.

Finalment, destacar que en l’actualitat s’estan desenvolupant projectes alternatius a l’escola convencional , tals com grups de criança (en els quals hi ha sempre present un familiar de cada infant), espais de criança (en els que els infants es queden a càrrec d’un acompanyant sense presència familiar) o projectes d’educació lliure. Aquests projectes d’educació viva es regeixen en base al principi del respecte i l’atenció a les necessitats dels infants de: acceptació incondicional, acompanyament emocional, llibertat per experimentar diverses situacions i possibilitat d’explorar materials i contextos diversos, autonomia i autoregulació, i límits que ofereixin un marc de seguretat i comprensió.

La història del campus de Mundet explicada en imatges i pels seus protagonistes

Fins al 24 d’abril es pot visitar al campus de Mundet una exposició de fotografies antigues que il·lustren la història del campus. Els camins de Mundet ofereix un recorregut pels diferents moments de la història del recinte i recorda fets i personatges, sovint desconeguts, relacionats amb el campus: el camp de presoners de guerra de l’Edifici de Llevant, l’ús del Palau de les Heures com a residència del president Companys durant la guerra, el refugi antiaeri i, sobretot, la història de les Llars Anna Gironella de Mundet, inaugurades pel general Franco.

Aquesta última és la part més important de l’exposició, amb les fotos més significatives. Les Llars Mundet van ser la residència on van viure centenars de nens i nenes orfes o provinents de famílies sense recursos.

L’exposició emmarca els actes que tindran lloc el 24 d’abril durant la Primavera de la llengua, organitzada per la Xarxa de Dinamització Lingüística del campus de Mundet i els Serveis Lingüístics, i molt especialment la conferència «Com vivíem a les Llars Mundet», a càrrec de dos exalumnes de les Llars (dos dels nens que hi van viure quan era un orfenat).

Exposició

CartellExposiciEls camins de Mundet. Un recorregut per la història

Dates: del 8 al 24 d’abril

Lloc: vestíbul de la Biblioteca

 

 

 

Conferència

Cartell xerrada«Com vivíem a les Llars Mundet»

Dimecres 24 d’abril
Hora: 12.30 h
Lloc: bar del campus (per confirmar)

Participants: José Luis Roig i José Manuel Tames, exalumnes de les Llars Mundet, i Gemma Tribó, especialista en la història de Mundet i professora del campus.

26Amb aquestes activitats, els organitzadors (Xarxa de Dinamització Lingüística del campus de Mundet i Serveis Lingüístics) volen ajudar a difondre la història del campus i aprofitar que la poden explicar testimonis directes, per rescatar, així, una memòria històrica sovint oblidada.