“L’explorador de Brossa” (obra concursant premi Emili Mira 2019)

Conec la utilitat de la inutilitat. I tinc la riquesa de no voler ser ric”. Mentre s’aixecava per anar al lavabo, pronunciava aquesta sentència. I el Pol quedava corprès, mentre intentava entendre la frase amb la boca oberta, després tancada, per no saber el què dir. I arribava la nota d’aquell sopar, a la Costa Brava sí, però immers en el fred de gener.

El Pol i la Irene eren una parella jove, però sense ser parella. L’etiqueta els feia por als dos. Sí més no a la Irene, al Pol no. Però el Pol deia que també sentia la relació així, però no era veritat, només volia tranquil·litzar la Irene… Bé, dues persones que feia poc més de mig any s’havien conegut i havien travat una relació. Amb els mesos, d’ençà que es van presentar, l’un havia estat a casa de l’altre i l’altre a la de l’un, més d’una escapadeta i de dos havien fet, i el llit del pis de Barcelona d’ella coneixia en Pol com si fos ell el que hi dormia cada nit. Era una relació on ja feia ferum allò de “estic coneixent un noi…” Però és que les males experiències acompanyaven els nostres “enamorats” en les seves vides. I clar, contradictòriament, eren dos petits atemorits davant la vella paraula; t’estimo. Per això la Irene ha acabat dient el què ha dit, i el Pol tot just es desbloqueja.

No li van els grans discursos. Però bé pensa que en els mesos que porten junts, la Irene mai li havia parlat amb aquella franquesa, amb aquelles paraules i aquell to. Disposat a treure’n l’entrellat, admetent que la proclama venia preparada de casa, allarga la vista i veu que del lavabo no torna ningú, encara, és per això que estira el braç per sobre la taula i entafora la mà a la bossa de roba que té al davant, la que ella s’endú a classe en el dia a dia, d’allà en treu un llibre:

… Joan Brossa fou un plasmador de poesia. A través del
text copsava les seves inspiracions, però anant més enllà
també ho feia a través de la imatge, del dibuix, del teatre
i de l’art. Per això és considerat un dels, o el, poeta més
valorat de l’avantguardisme català. En aquesta antologia només
es pretén fer present tot el què ens va deixar, mantenint així
la memòria encesa…
Valls, J.A. (2012). Tarannà Brossià (1ª ed). Girona: Editorial Sant Narcís

I en aquest moment es va trobar més perdut encara, buit de resposta i sense marge de maniobra. La més freda de les sensacions li recorrien el cos… La Irene havia fet un gir a tancar files, endurir la pell. Estava trist. Estava trist i l’únic que li quedava era escurar les restes de les postres que li restaven a la cullera, fins que aquesta va decidir caure fent un gran esclafit. Avergonyit, perquè la terrassa era plena, es va afanyar a recollir-la, havia quedat sota les estovalles de la taula. La buscava i buscava amb la mà, però semblava que aquella nit tothom fugia d’en Pol. Mentre enretirava la mà per donar-se per vençut, va notar que agafava alguna cosa, que ni molt menys era una cullera. Era rugós i estava plegat, i en Pol ho va treure descobrint una carta. Ja era trist consolar-se en pensar que aquella nit potser no havia estat l’únic desgraciat que havia estat abandonat, però li semblava un consol coherent. Mentre obria la carta, pensava que just en aquell moment aniria a cremar el món amb el company de penes que estava a punt de descobrir…

Hola Pol, sóc la Irene

Només et puc dir que aquests mesos has estat un prat
verge, dins de l’hivern en què estava atrapada. Sembla
ahir, fruit de les coincidències i les casualitats, que
ens coneixíem en aquell ball de plaça d’agost.

M’has escoltat i m’has entès, i no era fàcil. Has estat
el mirall on reflectir-me. Et diré que no recordo cap de
les carícies que em feies mentre dormia, et diré que no
les recordaré mai… Però seria faltar a la veritat.
Ningú m’ha tocat la pell com ho feies tu; t’anomeno
explorador en cap dels racons del meu cos. Si us plau, no
li expliquis mai a la teva futura parella on tenia
pessigolles la teva ex.

Amb aquesta carta et vull dir que avui m’allunyo de tu,
marxo Pol. I el què no sé és el perquè, però en cap
moment m’hagués passat pel cap haver-te de fer el mal pel
qual ara estàs passant. Tampoc m’haguera passat pel cap,
fa uns mesos, que aquell to burleta amb el qual et vas
dirigir a mi, desembocaria amb la història que avui
tanquem. Em fan por les grans paraules, tinc temor i me’n
vaig per això.

Sempre tindràs un racó dins del llit, només tu ets
l’explorador en cap de l’expedició Irene Q-18

I tal com havia agafat la carta, la va plegar, va tornar a entaforar la mà sota la taula, i la va deixar just al lloc on l’havia trobat. Amb els mateixos plecs, la mateixa rugositat, just al costat del peu dret de la Irene quan era asseguda. També va tornar el llibre de Brossa a la bossa de roba. Creia que tot estava igual com quan ella havia marxat. Bé, tot no, en Pol ja no hi era i el sopar estava pagat.

La Irene, que havia estat una llarga estona al lavabo, tornava contenta cap a la taula. A simple vista va veure que allà faltava el seu company. La bossa estava mal girbada, i va pensar que ell segur que havia vist el poema marcat on posava “per deixar-lo” del llibre de Brossa. S’hi va acostar de pressa i va notar que tot estava remogut. En comprovar això es va aixecar per sospirar i mirar les coses amb perspectiva, tanta perspectiva que al seu peu va veure el paper rebregat. Aquell paper rebregat que feia setmanes que havia escrit, aquell paper rebregat que feia dies que havia decidit no donar-li i aquell paper rebregat que avui en Pol, estava convençuda, que havia llegit. I per això en Pol acabava de pagar l’últim sopar. Ella, mirant el mar s’enfonsava, a poc a poc.

Quantes contradiccions, quanta raó tenia Brossa, ella es preguntava com hi ha persones que poden arribar a ser tan visionàries. Allà no hi feia res, i el cambrer s’acostava a la taula. Abans que pogués parlar per dir que ja marxava, el cambrer li va deixar el compte a la taula. Una altra vegada? Però és que allò no era el compte, sinó que un paperet on posava Irene. El va agafar, i examinant-lo va veure que en el revers també hi havia alguna cosa escrita:

Irene, jo també:
“Conec la utilitat de la inutilitat. I tinc la riquesa de no voler ser ric…
I m’oblido a cada instant de que sempre recordaré aquesta carta,
Com m’oblido a cada instant de les ganes que tinc de dir-te t’estimo,
Com ser que això que no continuarà més, durarà per sempre”

Va aixecar la vista, i el va trobar més enllà encenent un cigarret. Es van mirar, i les mirades els van dir que allà no hi feien res. Que l’únic que en Pol volia en aquell moment, era seguir explorant el seu cos. I així ho van fer aquella nit, i no recordaré mai si alguna altra.

 

Pseudònim: Mediterrània

“La racionalitat de la irracionalitat” (obra concursant premi Emili Mira 2019)

Conec la racionalitat d’allò irracional.

La conec tan bé que tinc la certesa que aquesta comença just quan, després de tant de temps, som capaços de veure’ns però no mirar-nos. Quan ens trobem després de tornar-nos a perdre. Quan és tan fàcil acostumar-se i tan difícil deixar el costum. Quan no parem de plorar recordant, o intentant oblidar. Quan no em feia falta perdre’t per saber que et necessitava. Quan em coneixies i sabies que potser podia fugir, però sempre tornava al punt de partida. Quan el record de les teves abraçades m’envolta i de sobte oblido que una abraçada és una arma de doble fil: calmant i detonant.

I que irracional per la meva part passar-me tant de temps pensant en el que podria deixar de sentir, que començo a oblidar allò que realment estic sentint. Passem tant de temps convencent-nos que el sentiment és tan efímer com ho és un tren en la seva estació. Passem tant de temps pensant en el que podria suposar deixar-se portar que ignorem quant lliure el cor és capaç de sentir-se. Passem tant de temps cobrint batalles mentals que descuidem que les més genuïnes guerres s’han lliurat anant en contra del que ens dicta el pensament.

Però que racional. Que racional és sentir-se d’aquesta manera: tan fora de lloc, que no és més que sentir-se dins d’una mateixa. Què racional és sentir que no vols que res acabi quan encara ni ha començat.

I, és just en aquell moment, quan me n’adono que també conec la incertesa de la racionalitat d’allò irracional. Així que no sé quan superaré la teva presència al costat de la teva absència. Aquella que deixes en cada gest que articules i en cada paraula que evoques. Inclús quan la destinatària no sóc jo.

 

Pseudònim: Vancouver

“Brossa que sacseja” (obra concursant premi Emili Mira 2019)

L’artifici de deixalles
amb les que espolsem el món,

la ciència exacte de melancolia
que emmiralla la nostra imperfecció,

obra d’art incompleta anomenada vida,
que s’escampa per les xemeneies
en forma de somnis i ho envaeix tot…

Només del teu afany d’errar en va
en resulta la teva harmoniosa vàlua,

esdevenint ésser completament nul en coneixement
i enter en saviesa.

 

Pseudònim: Dialèctica

“Fugit irreparabile tempus” (obra concursant premi Emili Mira 2019)

I sentir el record del temps passat,

tot em pareix que està abreujat,

penso en el futur, el demà, el per sempre,

la brisa del vent em recorda els vells vespres,

quan caminàvem, quan cantàvem mil cançons,

quan costava tant entendre tantes abstraccions.

 

I sembla tan dur afrontar que ens hem fet grans,

entendre, baldament costi, que han passat molt anys,

que ja no ens podrem banyar en els mateixos rius,

i no perquè l’aigua sigui diferent, els peixos ja no siguin vius,

ans mai no tornarem a ésser qui vam haver jurat ser,

ja poden esperar totes les promeses que vam decidir fer.

 

I si no ignoressis com em trobo, buscant-te, no sé on estàs,

sabies que passés el que passés volia seguir el teu pas.

Eres el meu bé, mon plaer, la idea pròpia de bellesa,

eres la unió de la justícia més ferma amb la naturalesa.

Altrament no comprenc el motiu pel qual vares marxar,

quan la nostra primavera, plena d’amargor, ens va derrotar.

 

I estic creuant pels carrers que ens feien olor d’estiu,

el banc on ens retrobàvem, que li vam dir “el nostre niu”.

Tostemps restaràs amb mi, Eva,

puix n’ets molt d’especial, de la felicitat ets l’hereva.

Car em vares ensenyar molt més que mil llibres d’història,

onsevulla que vagi, no et perdré de ma memòria.

 

Sols agrair-te la màgia, canviares ma concepció de la vida,

em vares treure la fredor, em mostrares la gaubança inhibida.

Gràcies per fer-me entendre la utilitat de la inutilitat,

em demostrares que viure per enriquir-se era un absurd disbarat.

Fores més important per mi que Sòcrates per Grècia,

de tots els meus records, ets la més valuosa peripècia.

 

Suara, només em queda la teva dolça reminiscència,

ser feliç, no caure en l’oblit, en la vida plena d’absència,

entendre que som caducs, que allò nostre ja va passar,

i creure que dos joves avui riuen, s’estimen, volen cridar,

emperò, el que no pensen, no s’imaginen, i mai no sabran,

és que d’aquí molts anys, ells, atrapats en la memòria, estaran.

 

Pseudònim: Sapientiae amare essentia est