“Jordi” (obra concursant premi Emili Mira 2020)

La Violeta respon.

—La solitud és l’oposat a la confiança. I malauradament, per confiar en algú… s’ha de decidir voluntàriament ser estúpida. L’estupidesa és la cura contra la solitud. Mai hi ha motius suficients per saber del cert si es pot confiar en algú o no. Tu mateixa saps que no mereixes, per alguns dels teus actes passats, tota la confiança que esperes que tinguin en tu. Tanmateix, confiar estúpidament és l’únic remei contra la solitud. És la fe que uneix a creients i ateus. I mentre el capitalisme ferotge ens aïlla i ens empeny cap a una solitud cada cop més profunda, l’estupidesa ens salva. Sí, d’acord, em podràs dir que aquesta mateixa estupidesa que ens salva alhora ens condemna a perpetuar el sistema i a alienar-nos. Però no estem parlant de revolució individual, sinó de comunitat; en una societat que gira entorn de l’individualisme, confiar en algú és un acte revolucionari.

La cambrera se la mira, desconcertada, insistint en la seva pregunta.

—Però… llavors, vens sola o no? Per a quantes persones preparo la taula?

—Sí, per una sola. Si pot ser, allà al fons, gràcies. Ah, i porta’m una copa de vi negre de la casa.

A la Violeta l’havien fallat incomptables cops. En aquella mateixa taula del König, fa un mes, la seva millor amiga Clara li havia esclatat a la cara un «entenc que et faci mal, però ho fa sense mala intenció». El Sergi, l’actual xicot de la Clara, agredia constantment a la Violeta tractant-la en masculí a propòsit i adreçant-se a ella mitjançant el seu nom antic, que era un nom de noi. La Clara sabia que això havia de canviar, i confiava que el Sergi deixaria de fer-ho. Mai va passar. La Violeta, farta, va decidir trencar el vincle amb ell i, de manera encara més dolorosa, amb ella.

—Aquí tens —li diu a la Violeta, col·locant la copa de vi amb delicadesa a la taula. La Violeta es queda mirant les seves mans, fosques i amb els dits esvelts.

—Gràcies. Com et dius? Gairebé sempre m’atens tu i mai m’he decidit a preguntar-t’ho.

—Em dic Glòria. I tu?

—Jo Violeta, encanta… —l’interromp una campana estrident i insistent que prové de la cuina.

—Ho sento, em criden per treure plats calents. En breus et prenc nota del menjar.

Tot i el sentiment de traïció, la Violeta n’estava ben enamorada, de la Clara. Van ser parella durant un any i escaig. Ja eren amigues des d’abans, i ho van seguir sent després de finalitzar la seva relació romàntica. Avui la troba massa a faltar i, amb mitja copa ja buida, obre el seu xat de Whats App i li escriu un missatge:

«Et trobo a faltar. Vull estar amb tu. Vull estar amb tu perquè vull estar sola. Vull retrobar-me amb mi mateixa, vull conèixer-me, vull ser jo, vull ser amb mi. Però amb tot això, l’única manera d’endinsar-me en aquest procés introspectiu és a través dels teus peus, ballant amb els meus. L’única llum que he trobat capaç d’il•luminar el camí cap a la meva solitud és la teva, càlida i parpellejant. Potser és dependència, però qui no depèn d’algú? Per què tanta porfídia en vanagloriar les persones en funció de la seva autonomia? Quan hem oblidat que per trobar la solitud es requereix buscar dins les nostres companyies? Qualsevol altra manera d’estar sola és patiment i falsa ataràxia. Ens necessitem els uns als altres per poder estar sols. Si no tenim a ningú de veritat, la solitud esdevé orfandat».

No l’envia. Tampoc l’esborra. La cambrera l’estava mirant, amb un somriure exànime, disposada a prendre nota dels plats.

—Que què vull? No tinc ni idea del que sóc ni del que serà de mi, sabré el que vull… En tot cas, voldràs dir què no vull. No vull amors a mitges. Estic farta d’esperar una resposta que sé que mai arribarà. Ni tan sols sé si vull que arribi. Estic cansada de veure transeünts poc lluïts que viuen en un mar de felicitat basada en la ignorància. No sents l’aversió? No palpes el desvari que convergeix entre la ingenuïtat silent i el pudor imbuït? Mira al teu voltant. Tot són mirades abstretes, atònites, mentre la solitud balla la dansa del deliri. I intentes brillar mentre t’extingeixes entre el clamor de la gent. Sí, ho sé, ho sé. Així sóc tot el dia. Convisc amb pensaments que no sé fins a quin punt ostenten un mínim grau de lluïssor. I tranquil·la, que amb això no pateixo: la lluïssor no és dolorosa, encara que resulti indefectible pensar que sí que ho és.

La Glòria, procurant no abandonar les seves funcions com a cambrera, no pot evitar endinsar-se en allò que li explica la Violeta.

—Em referia a què vols per menjar… D’on has tret aquesta manera de veure el món tan profunda, idealista i pessimista alhora?

—Del meu pare. Ell va ser qui em va voler ensenyar la cruesa del món, explicant-me les seves filosofades. Era pensador.

—Vaja, ho sento, no sabia que el teu pare havia mort…

—No és mort. És pitjor. Ell va ensenyar-me la cruesa del món a través de l’abandonament. Fa temps que no en sé res, d’ell. Mai es va preocupar per les meves emocions, per les meves necessitats afectives. Mai va voler exercir de pare, només em veia com un auditori on testar les seves reflexions grandiloqüents, no com una filla. Ell s’obstinava amb què havia d’aprendre a conviure amb la solitud. Segons ell havia de saber estar sola per ser una persona de profit, però el que no sap és que, per culpa seva, mai ho he pogut estar. De fet, ara que ho penso, sempre m’he sentit abandonada per ell i, potser això és el que m’ha privat d’estar a gust amb mi mateixa. La seva presència absent ha fonamentat la resta de relacions, construïdes a partir de la repetició de patrons a l’hora de relacionar-me afectivament amb la gent. Amb por a perdre a l’altra persona. Amb una necessitat impetuosa per aferrar-me a qui m’escolta, a qui em cuida. I…

La Violeta roman pensativa. La Glòria, amb els ulls oberts com plats, pregunta amb avidesa.

—I… què?

La Violeta se la mira sense prestar-li massa atenció.

—Em disculpes un moment?

La Violeta obre el Whats App. Entra al xat de la Clara, i copia el missatge que no li havia arribat a enviar. Surt d’aquella conversa. Busca el xat d’una persona que tenia guardada com “Jordi”, el qual estava buit, i li enganxa el mateix missatge. Només canvia l’inici, afegint:

“Hola, pare”.

Pseudònim: Vàlia

“Insòlit retorn” (obra concursant premi Emili Mira 2020)

Fins aleshores m’havia sentit prou a gust, com a ésser viu. La vida em somreia tot sovint i aconseguia resoldre els meus assumptes amb suficient gràcia. Aquesta sensació, però, es va acabar, no d’un dia per l’altre, sinó progressivament i al cap de moltes setmanes, i va ser substituïda per una emoció d’apatia, tristor i soledat. La natura m’avorria: no tenia cap altra distracció ni consol. 

—Potser es deu a la meva situació —em vaig dir de bones a primeres—. Visc al poble; és normal que em senti sol i ensopit, aquí no hi ha ningú ni res per fer. Hauria d’anar a cercar companyia a prop o a dins mateix d’una ciutat.

Ben mirat, ara que m’ho repenso, sentit en tenia: envoltat de gent, de ben segur que ja no tindria aquella esfereïdora emoció. Ja que tampoc volia desfer-me de les arrels del poble, vaig convenir que Olot seria la ciutat ideal. Tanmateix, les meves intuïcions, per mala sort o ventura, no van encertar: tan bon punt vaig ésser instal·lat, en una caseta apartada, però ben a la vora de la població, vaig adonar-me que la soledat persistia i s’eixamplava a mesura que queia en el recompte dels dies. És ben cert que aleshores xocava amb unes quantes persones diàriament, a qui saludava i intentava conèixer, però no aconseguia construir res de bo. Era i sóc vergonyós de mena; mai vaig tenir ganes vertaderes de congeniar amb ningú.

—Potser —vaig rumiar— hauria de buscar una ciutat més atapeïda, com Barcelona.

Vaig creure que, allà, amb tants habitants, saludar o interactuar amb la gent no seria necessari: tothom desfila pels carrers sense dedicar la seva atenció a ningú, amb la ment emboirada de quefers, només pendent dels semàfors i dels vehicles. Nogensmenys, vaig inferir decidit que la multitud ompliria el meu cor buit i melangiós. Va resultar-me difícil, però finalment vaig aconseguir un àtic a l’Eixample, molt il·luminat, a bon preu i, de fet, força acollidor. Encoratjat i esperançat, vaig iniciar de nou la meva vida, convençut que havia trobat, per fi, el meu lloc. No obstant, ben aviat vaig caure en una greu depressió: la soledat i l’apatia ressorgien i amb més força. Em sentia més sol i desinteressat que mai: ni el brunzit impertorbable dels cotxes ni el xivarri constant de la gent m’animaven una mica.

—Qui sap? Pot ser que necessiti un enrenou més particular —vaig pensar un dia, després de comprendre que les aglomeracions tampoc no eren la solució.

Tenir la televisió encesa, escoltar la radio o senzillament xafardejar les converses dels veïns, em semblaven totes bones opcions. Tot i la desgana que sentia, vaig fer el cor fort. Vaig adquirir, com mai havia fet, una televisió intel·ligent, amb internet i tot; vaig llogar un entresòl situat a prop de l’estació de Sants; i, fins i tot, vaig comprar un lloro verdós, al qual vaig anomenar Pinxo. Però, coi, allò tampoc devia ser la solució: tot eren molèsties i disgustos. La veïna del primer corria pel pis sense pensar que jo vivia a sota; en Pinxo cantava i repetia les aferrissades discussions del matrimoni que vivia al meu costat; de la televisió només en treia misèries i desgràcies; el trànsit subterrani de trens i metros feia tremolar el pis, els mobles i el meu cap; i l’accés a internet va resultar no gens profitós…  Quantes hores enganxat a la televisió, escorcollant les xarxes socials!

Aquesta vegada, remogut amb passió per la sensació que m’envaïa, em vaig emprenyar, bé amb el món, bé amb mi mateix. M’enrabiava no assolir el meu objectiu, tan poca cosa! Tan difícil era, sentir-me acompanyat?

—Si ni la presència de les persones ni el ressò de les seves veus m’ajuda, què hi faig,  jo, aquí? —vaig exclamar, caminant amunt i avall pel passadís, nerviós i encès com un llumí.

N’estava fart, de la ciutat. N’estava fins als collons, de la gent. Enyorava la tranquil·litat del poble; la brisa suau que acariciava els meus cabells de bon matí; els ocells que entonaven aquelles melodioses cançons quan sortia el sol; la verdor del camp i la muntanya i tots els seus vius colors de primavera, estiu, tardor i hivern. Convençut, així, que cap de les accions preses havia afavorit el meu estat d’ànim, vaig decidir retornar al poble. Dit i fet, vaig iniciar d’una revolada els tràmits que calia fer. Va ésser dolorós acceptar el meu fracàs, però vaig endevinar que seria millor tornar al poble, amb la natura i els animalons, i sentir-me sol allà que, de fet, era coherent: de debò estaria sol.

—Deu ser que sóc estrany… —em deia, trist i moix, mentre feia les maletes amb pressa i pensava en com es desenvolupaven els altres— M’hi hauré d’habituar…

Tanmateix, tan bon punt vaig posar un peu a l’antiga casa, una sensació de plaer em va recórrer de baix a dalt. Sorprès per la cordial benvinguda de l’entorn, vaig somriure. Sense recordar ni tan sols que venia de Barcelona i que tenia el maleter ben carregat, vaig posar-me a fer un passeig tranquil per l’estança i el jardí.

La casa estava encara buida, però s’hi havien instal·lat altres inquilins. Em vaig entendrir en veure que una família d’aranyetes havia nascut al finestral del menjador. Se’m va omplir el cor de joia en veure que les formigues havien clavat la seva bandera en un dels armaris de la cuina. Vaig riure quan una mosca, sense voler, va volar cap a dins del meu nas. Em van meravellar les floretes del jardí, de blanc a lila, de vermell a groc, totes tan boniques!

—I doncs? On és aquella terrible sensació? —vaig dir-me, amb un franc somriure d’orella a orella— Ha desaparegut! Aquí vull viure, jo!

Pseudònim: Gorkiano

“Foscor” (obra concursant premi Emili Mira 2020)

Ja s’ha fet fosc.
Hauria d’haver tancat els ulls fa temps. Però aquí sóc.

Intentant desesperadament que la meva història no sigui un full en blanc, finalment.

He vist el mateix arbre durant vuitanta-set anys.
Any rere any.
Però mai no he vist les mateixes fulles. Mai dues fulles iguals.
Que queien a la vegada que ho feien els meus cabells.

He estimat, he fugit de la guerra i ho he perdut tot en ella.
He relliscat de les urpes de la mort.
Com qui està disposat a arriscar la vida precisament per no perdre-la.

He jugat amb les ruïnes de la meva infància.
He esborrat el meu passat perquè algú tingui ara un futur.
He estimat com si tota la vida depengués d’això i no hi hagués més esperança.
M’he oblidat pràcticament de tot, perquè altres oïdes no anaven bé de temps.

Escric perquè és l’únic que conservo.
I tot i que el paper no em pugui escoltar, almenys em deixaré abraçar, per una vegada.

Ho escric perquè quan jo falti, algú trobi aquest paper i pugui escriure com de bo s’imagina que vaig ser quan vivia.
Tot i que mai va tenir l’oportunitat de descobrir-ho.
Potser utilitzarà les meves paraules textuals per no arriscar-se.

I tots ens adonarem que ja era massa tard.

Que jo era l’únic que coneixia la meva història, i què a ningú li he pogut entregar.

Potser m’he oblidat del teu nom, algunes vegades, però et puc dir amb certesa quantes caniques bales vaig guanyar jugant amb el meu veí.
I et puc regalar el tast d’un tros de pa després de dies sense menjar més que l’aire que ens recollia.
O el que vaig sentir la primera vegada que la xocolata es va desfer a la meva boca.
O de com pesava el carbó sobre la meva esquena, durant hores i hores de treball.
I com s’obrien buits dins el meu pit.

Però ja no ho sabràs mai.
Perquè m’ho emporto amb mi.
És l’únic que em queda.

I, algun dia, descobriràs com les paraules se les emporta el vent.
I com el temps és una fera salvatge que us heu entestat en engabiar.

El temps no fa cap excepció.
Recorda’m quan et miris als ulls i descobreixis tots els forats del teu pit.
Jo mai no els vaig poder cosir.
I ara a tu tampoc et podré ajudar.
Perquè mai no m’has donat l’oportunitat.

Mai no ho escoltaràs, però t’he demanat que quan jo marxi, portis les meves cendres al marc.
Perquè aquest va ser l’únic que em va veure lliure.
Tot i que mai no et podré dir tot el que m’ha confessat.
Potser no et reconeixeràs en aquest rostre vell i arrugat, però entre les meves marques porto també la teva història.
Sota la pell.
Porto totes les abraçades que mai no em vas donar, totes les vegades que no vas venir a dir-me que m’estimaves.
Totes les vegades que jo vaig ser qui mai no et va deixar sola, i no va permetre que t’enfonsessis.

No reconeixeràs un amor més honest i pur què el d’un avi.
Potser el trobaràs a faltar, i vindràs a buscar-me.
I jo ja no hi seré.
M’hauré deixat portar per la tristesa.
La solitud m’haurà enxampat, aquesta vegada, i em portarà en braços davant la mort.
No em va matar la guerra, però sí que ho farà el temps.
No tinguis por, només fa la seva feina com pot.

No t’hauràs acomiadat de mi, però jo sé que m’estimaves.
Ho sé perquè jo formo part del més profund del teu ésser.

Ara algú ha apagat tots els llums.
Però només puc haver sigut jo.

Pseudònim: Tempesta

“Ella i Ella” (obra concursant premi Emili Mira 2020)

Ella vivia en aquella casa. I ella hi havia viscut també. Hi havia viscut tan
poc, tan poc, però tan viva. O bé rient o bé plorant, però sempre amb
força, amb energia. Tothom l’amava, sense excepció. Tu, jo, ell i ella. Ella
l’adorava més que ningú. Li parlava amorosament i la cuidava com si fos
d’or. I l’abraçava; tant l’abraçava que mai no la deixava anar. Quan eren
juntes, elles brillaven i irradiaven felicitat. Però quan ella ens va deixar,
la deixà a ella més que a cap altre. Ella sense ella ja no era res. Tan sols
un buit fred i sense fons. Per això no ho creu, no ho vol saber. No vol
sentir, no vol acceptar. I mentre tu, jo, ell i les nostres llàgrimes callem
derrotats rere la porta mig oberta, ella torna a l’habitació d’ella cada nit
rere nit. I amb una tendresa que ja no és d’aquest món, bressola la
manta buida embolcallant-la amb el seu cant dolç:
-Tan petita, tan preciosa. Tan petita, tan preciosa.

PSeudònim: Boscarla

“El bany” (obra concursant premi Emili Mira 2020)

M’havien despatxat feia dos mesos. Estava a l’atur. Les parets grises del dúplex on vivíem el meu marit, el meu fill de vint-i-dos anys i jo havien començat a asfixiar-me, els dies semblaven fets per a podrir-se i jo ja no sabia com evitar mirar la finestra, no per la finestra, sinó la finestra, que semblava l’única alternativa plausible a tota aquella broma. Però un bon dia, quan el meu marit, que sí treballava, i el meu fill, que estudiava enginyeria a la universitat, havien sortit de casa per a encarar el dia, possibilitat que a mi m’estava vetada, vaig dir-me que no podia més, vaig agafar un bolígraf, vaig buscar un full en blanc i sense ni tant sols asseure’m a meditar, vaig escriure la nota, lacònica, concisa, perfecta: “No em busqueu.” Cap explicació, només un imperatiu. El pas del bolígraf sobre el paper va ser, podria dir sense mentir, l’experiència més sensual que havia sentit en molt temps. Vaig preparar la maleta, cinc samarretes, dues bruses amb tirants, uns quants jerseis, quatre pantalons, mitjons i calces i també un biquini, no sé per quin motiu, perquè estàvem a principis de tardor i a mi mai no m’havia agradat banyarme. En qualsevol cas, el convenciment de marxar era ferm. I en un tres i no res ja havia creuat la porta, ja baixava l’escala, ja traspassava el portal, la senyora Mercè que em
saludava, que te’n vas de viatge?, sempre tutejant-me, sí, de viatge, que li responia jo amb completa naturalitat, i seguia endavant, no m’aturava, fins que trepitjava el carrer i tot semblava de veritat, no estic fent teatre, no estic fent teatre en absolut, això va de debò, marxo.

No vaig trigar gaire estona, el temps d’anar a buscar el cotxe, obrir el maleter i llançar-hi amb tremp la maleta, en veure quin era el següent moviment, perquè les fantasies, vaig pensar aleshores, ens acompanyen sempre, no pas la felicitat, l’alegria, la serenor, sinó les fantasies, i si ara volia almenys sortir del pas, o sigui, no quedar estancada en la decisió pura que, d’altra banda, hauria pogut ser interpretada tant d’absurda com d’inevitable, havia de recórrer a la fantasia, que era al cap i a la fi l’únic
que em quedava, per això, dic, el següent moviment era fàcil de deduir, no costava gaire adonar-se que si el que que jo volia era precisament acomiadar-me d’una realitat que m’havia estat trinxant, dia a dia, des de feia molt temps, ara tocava llançar-se als braços de la fantasia.

Malauradament, en aquest punt topava amb un mur infranquejable. Els anys que tot just ara reconeixia dilapidats inútilment, el conglomerat de família mal travada, depauperació física i psíquica i atonia constant que havia conformat la meva existència des de temps immemorials, arribant al seu paroxisme el mateix dia del meu comiat, ara feia dos mesos, havien repel·lit tota possibilitat de fantasia. Ja ni tant sols era capaç de detectar quins havien sigut els ressorts que m’havien dut a convertir-me en el que era ara, una dona supèrflua, quallada de banalitat. I pensava en el meu marit, mentre conduïa sense rumb, i pensava en el meu fill, i podia sentir, ho confesso, com les espines de la còlera s’anaven clavant en mi. Tan l’un com l’altre representaven la puixança que desvetlla l’èxit. Jo, en canvi, era la viva imatge del fracàs. Poc hi feia la cura amb què jo desenvolupés la meva feina. Ells serien, sempre, el peix gros de l’aquari, i jo, les algues
que els acariciés els baixos.

Confesso que pensar en ells m’abocava al recel, però ara que havia aparcat el cotxe i que m’encaminava al Bar Mellados—anys feia que no hi posava els peus, d’ençà que havia començat les sessions de teràpia—em trobava en una disposició més òptima per a encarar aquells pensaments. Prendria una cervesa, llavors una altra, més tard una tercera i qui sap si també una quarta i una cinquena i deixaria que el rancor fluís lliurement.

Inflamada pel meu renaixement tot just encetat, que començava a assentar-se, a asserenar-se en mi, diguem que a prendre consistència, em veia capaç de franquejar la idea pesada que m’havia estat rondant tot el matí, migdia i tarda, a saber, que el que havien fet de mi, que allò en què m’havien convertit era ja irreparable.

No podria dir d’on va sorgir aquell desig espontani de llavors, potser havien sigut les cerveses, ingerides no pas amb pressa però sí amb agilitat, o potser era la necessitat sobrevinguda d’imaginar i satisfer una fantasia. El cas és que, ja amb cinc o sis cerveses al cos, potser set, vaig decidir posar-me en marxa. Vaig aconseguir alçar-me sense gaires dificultats, vaig apropar-me a la barra, vaig pagar les consumicions, vaig tolerar sense angúnies les mirades dels parroquians, vaig encaminar-me cap al cotxe i vaig conduir
fins a la zona residencial més cara dels volts de la ciutat. Vaig aparcar en un carrer que semblava fet per a dormir-hi, cap soroll, cap moviment. La calma es paga, vaig pensar. A l’hora d’escollir la casa no vaig guiar-me pel criteri de la sumptuositat, al cap i a la fi el meu propòsit no tenia a veure amb el luxe i la magnificència, i, en qualsevol cas, era evident que, més o menys luxoses, més o menys magnificents, totes aquelles cases tindrien el que jo havia vingut a buscar, una piscina. Inconscientment, havia sigut
previsora. Vaig obrir el maleter, vaig agafar el biquini que havia guardat aquell mateix matí, vaig despullar-me sense cap temor a ser descoberta i, ja amb el biquini posat, vaig buscar la casa amb la tanca més baixa. No vaig trigar gaire a trobar-la. Saltar-la no em va suposar cap dificultat. Cap alarma no va sonar. La piscina, efectivament, era allà, rectangular com una baralla de cartes. Amb prou feines si feia fred i, contra el que era habitual en mi, em venia molt de gust banyar-me. El cel s’enfosquia. M’hi vaig llançar de caps. L’aigua, que sí que era freda, començava a estar bruta a causa del desús. L’inici de la tardor havia portat algunes fulles a surar sobre la superfície. Una felicitat, una alegria i una serenor incomprensibles s’anaven apoderant de mi mentre nedava, submergida en l’aigua d’aquella piscina que no era meva. Els efectes de l’alcohol atenuaven els vertígens
de l’estranyesa i em duien a creure amb tota la veracitat del món que em trobava precisament allà on havia de ser, que no havia comès cap error, que el cop de volant vital d’aquell matí era, senzillament, necessari. Va ser aleshores quan vaig veure el paper sobre la taula amb la nota escrita—“No em busqueu”—i vaig saber a l’instant que era cert que no tornaria i que, d’ara endavant, la solitud caminaria de la meva mà. I això no m’espantava, juro que no m’espantava.

Pseudònim: Pol Buch

“Contracte a copes” (obra concursant premi Emili Mira 2020)

Les copes de vi eren el seu refugi. En elles s’hi parapetava esperant que arribés…

La primera copa: Blanc de Vela, un vi de color groc pàl·lid – Varietats de Xarel·lo i Moscat d’Alexandria – Producte de la Selva (Blanes), amb una producció de 3.000 ampolles per anyada – Adient per maridar en l’aperitiu, entre d’altres.

Ell entenia bé que aquest vi no pertanyia a la seva col·lecció, li devia haver portat algun cosí de la Selva. Si no era així, no comprenia com podia haver arribat a l’Escala una ampolla de tals característiques. Però fugint d’això, li semblava bé començar amb un producte tan remot. Una producció escassa, que es feia per preservar el llegat d’unes vinyes centenàries, com acte de resistència del record. Que gairebé era el que feia ell en aquells moments, preservar-se per no decaure en l’oblit. A més, el maridatge era l’encertat: un aperitiu de Blanc de Vela amb quatre acords de guitarra que l’entristien a poc a poc, alguna cosa de Springsteen devia ser.

Aquella nit feia una setmana que havia marxat en Santi. S’havia aixecat i dutxat sol, amb una determinació singular que va despertar l’estranyesa d’en Magí. Amb una determinació singular que, tot i desvetllar-lo, continuà fent-se l’adormit. Amb els ulls entreoberts va veure com es dutxava, cordava les vambes i marxava deixant només una nota que deia:
–No m’esperis cap nit més Magí, a partir d’avui dorm tranquil amor. Gràcies per aquests anys i que la solitud et sigui la més bella companya. He deixat la clau del pis sota el pelfut de l’entrada.

Ni més ni menys que per això es bevia vi aquell dia al carrer Milà, cantonada amb plaça Espanya. En Magí havia quedat amb la solitud per llençar-se a conèixer de nou, per mirar-li als ulls i començar a dialogar les condicions. Ell ja s’havia donat prou marge. Trobat en un clar punt d’exposició, però també en les millors condicions per començar a deslliurar-se; feia uns dies que havia decidit que era el moment. I sí, ell ja n’era conscient que qui tenia al davant s’erigia com el Caront del desamor, que d’altres queien condemnats a les seves mans. Però ell sabia, de fit a fit, a què s’exposava, i li mirava als ulls. El fet de comprendre les primeres nocions de què havia passat, el calmava.

El finestral del menjador era mig obert, però així i tot podia veure les primeres gotes que tacaven el carrer, que s’esquitllaven vidre avall; vibració que li semblava el millor argument per restar en silenci. Tranquil. L’actitud idònia per qüestionar-se, construir-se i enderrocar-se, agafar tot pla de futur i enviar-lo a dida, trencar el gel d’un diàleg que encara no havia començat. Moment per veure-hi bevent. Per tornar-hi, i així una i una altra vegada. Amb aquestes, en Magí i la Solitud s’adonaven que el primer vi, d’un pas lleuger en boca, s’havia acabat; bona hora de presentar el segon. No s’havien dit res encara, només es miraven. I amb la lleugeresa del vi, un s’estranyava de trobar a l’altra; real com que feia segles que no es veien. Es negava el carrer i es buidaven les copes.

Segona copa: 88ha Negre, de color grana intensa – 50% de Garnatxa i 50% de Samsó – Producte de Ronadelles, un celler pertanyent a la denominació d’origen de Cornudella de Montsant – Any de producció: 2016.
Certament, li va anar d’un pèl no poder tastar aquest vi. El motiu d’aquesta quasi desgràcia era l’avís que el celler feia a peu d’ampolla; Consumir, apreciat client, abans dels quatre anys de l’embotellament. Es preguntà si ell s’hagués adonat de la diferència d’un vi en plenes facultats o d’un vi de qualitat qüestionable. A ell li agradava el vi, però es reconeixia com un veritable amateur, ni gurmet, ni sommelier; amateur. Una paraula en la qual es sentia cofoiament representat. El maridatge? Un vi per beure a copes, independent, adequat pel tu a tu que es preveia.

Es tractava d’un nano de vint-i-vuit anys que habitualment havia viscut amb autonomia. Ni referent ni exemplar. De pocs amics i males companyies. Fins que de sobte, va començar antropologia a la UB on va trobar al Santi. A en Magí se li havia mort el pare amb poc més de quatre anys, fet que va marcar la seva infantesa, adolescència i joventut. I amb vint-i-dos anys, una acne de com si en tingués quinze més una infecció d’orina, va aparèixer un tal Santi. Un paio que el feia riure moltíssim. Era esbojarrat i crític amb la manera en la qual es feien les coses. A més, era gai, un gai dels grossos; i en Magí se’n reia. Se’n reia d’ell a riallada neta.

Recorda sempre com li deia que si l’estruç era l’au més grossa, les plomes que tenia ell, com a mínim, eren d’estruç. Perquè maco, quina manera de perdre oli! Van acabar construint una relació d’amistat sincera, però amb més temps en Magí va adonar-se’n que allò que li semblava un exercici d’enfant terrible, s’havia convertit en un benestar dolç i agradable: s’havia enamorat d’ell. Per això, beguda a banda, es reconeixia com un veritable amateur de la vida. I Springsteen s’animava amb el so de l’harmònica, fet que es contagiava en els nostres protagonistes.

I d’un trist atzar sorgí:
-No tens res a dir-me.
-No pas gaire de moment, m’entretens- contestà.
-Gaudeixes veient com et sofreixo?
-Si ho vols dir així.
-Més cruel que res i ningú, ja no ho recordava.
-Jo? No em recordes pas tan bé com et penses. En Santi ha marxat perquè estava cansat d’aquesta vida que portaveu. T’estimava, però i què més? Res més! Massa vegades que us conformeu amb què teniu. I renuncieu a la por, sí a la por! La por de buscar allò, que l’endemà us pot portar una mica més lluny en la vostra estúpida recerca de l’harmonia. I ell podia ser moltes coses, però no un conformista.
-M’has deixat altra vegada a les beceroles de la vida, puta!
-No em sorprèn que em parlis així. Però és per això que m’has fet venir? Per retreure’m el mal port de les teves gestions emocionals? Per negar-te a acceptar, davant meu, que a partir d’ara ens veurem més sovint?-La solitud tenia present l’esfereïdora idea de què passaria si marxava. -Me’n vaig, no et molesto més; fes-ho com vulguis.- I es queda més que sol, dues copes i només un sol bevedor…

La música havia anat sonant, l’estat d’ànim d’en Magí decaient i amb ell el vi que quedava. Després d’endormiscar-se amb el cap damunt del seu braç, amb unes hores de marge es va despertar. Tenia la sensació que algú li estava travessant el cap amb una perforadora. Això, o que l’efecte de les dues ampolles de vi estava amainant, deixant pas a l’última ressaca que començava a conèixer. No eren ni les sis del matí, tampoc les cinc; tres quarts de quatre de la matinada. De pressa, just abans que la ressaca arribes, va escurar el pòsit del vi negre que quedava; va aconseguir mitja copa. La va alçar i proclamar:

-Jo estimo la vida tal com és: dolça i amarga, clara i ombrívola. Tota voldria abastar-la, però quina culpa hi tinc si són les tintes negres les que més impressionen la meva retina? He de seguir o no la meva vocació?

I amb la consciència tranquil·la, ja que estava convençut que l’havia escoltat, digué: Salut! I ella, tranquil·la, va somriure. Mentre veia com signava el contractava, es quedava.

Pseudònim: Blau

“Penombres de la natura” (obra concursant premi Emili Mira 2020)

Aquella foscor et calava fins als ossos. Podies sentir la tremolor ennegrida atrapada en els seus ulls molls. La constant agitació de la pal·lidesa de qui, encadenada, no ha vist mai el sol. El rondineig dels seus peus ofegant el terra.

Ella es passava les hores enganxada en aquell foradí inhumà per tal de veure-les. I només quan la lluna omplia de tendre llum el paratge, s’esclarissaven aquelles ombres. Mai va saber-ne dir quantes n’hi havien, perdia el compte abans de recordar quina se li hi havia apropa’t més. Un cop, de tant mirar-les, es va quedar adormida amb la cara recolzada al foradí. Entre somnis, va sentir que una l’acaronava dolçament. I en despertar, l’únic que hi va quedar va ser una olor gelant-la a prop del nas.

Darrere la porta, les passes accelerades d’un home s’apropaven. Per a ella, el renou de la clau introduint-se en aquell fred metall era la dualitat que més la turmentava. Sense ell no hauria pogut sobreviure.

ELLA: Pare, trobes que alguna ombra ens investiga tant com jo a elles?

PARE: Investigar? Que no veus que això és exclusiu dels humans? Les penombres de la natura no saben fer altra cosa que confondre. Només estan a la terra per desprendre foscor i silenci.

Ella, que tocant-se el metall lligat al peu no havia fet cas a la resposta, va fer una altra pregunta.

ELLA: Que prefereixes, pare, el dia o la nit?

PARE: (acaronant-li la galta esquerra) Quan tenia la teva edat, la nit em feia por.

ELLA: (interrompent) Jo no en tinc de por. Tinc tan poca por, que el que vull és saber els seus secrets. Les tenebres tenen moltes més coses a dir que la llum.

PARE: Calla, no he acabat. De petit les fosques m’aterraven. Per sort, les ombres encara no dominaven l’exterior. Es limitaven a viure en el cap d’alguns desgraciats. Pobres màrtirs, no hi ha hagut pitjor turment que intentar entendre la foscor d’aquest món. Però, el que no sabíem era que l’obscuritat fos contagiosa. Desenes, centenes i fins i tot, milers de persones innocents es van glaçar en una sola nit. La inquietud va alimentar masses. El crit de la desesperació és l’únic que hi va quedar de les ciutats.

ELLA (energèticament): Llavors prefereixes el dia!

PARE: No. De dia les coses es veuen massa clares…

ELLA: Au va, pare, expliquem alguna cosa sobre les ciutats. Mai me’n parles d’elles.

PARE: Si no té parlat mai d’aquell invent de l’home, és perquè no se’n pot treure mai res bo d’una ciutat. No m’estranya que acabessin fantasmagòriques. Al final la natura sempre recupera el que és seu, tant li fa la claredat del pensament humà.

Ella no havia acabat d’entendre a què es referia el seu pare, quan una sensació gèlida li recorregué la seva fragilitat vertebral.

Darrere la porta, les passes accelerades d’un cúmul d’ombres s’apropaven. Per a ella, el renou de la nit introduint-se en aquell fred metall era la dualitat que més la turmentava. Sense elles no hauria pogut sobreviure.

En un segon, les parets de l’habitació varen quedar impregnades per aquell grapat salvatge. Els seus xiuxiuejos no la deixaven pensar. N’hi havia masses com per comptar-les. Neguitosa, sentia com l’opressió dels lligams s’estenia pel seu cos. La seva protecció paterna se n’havia anat sense respondre-li tots els seus dubtes.

Les ombres la miraven. Ella, no feia més que dubtar si realment no els hi tenia por. No estava preparada per un enfrontament. Tampoc podia unir-se a elles. No volia formar-hi part.

Va voler seguir el seu instint natural però feia massa fred. Paralitzada, va veure com aquella massa poc delimitada l’envoltava. Les ombres desprenien una olor onírica que no va poder recordar. De sobte, una sensació reconfortant va envair-li el cos. La seva galta esquerra, dura com un glaçó de gel, s’ennegria a mesura que el silenci es confonia amb la foscor.

L’obscuritat s’estenia per la resta de la seva cara assossegadament. Els ulls se li engrandien de visió. Les cadenes que la fermaven s’esvaïen. No hi va quedar rastre de les parets esquerdades, ni del terra cruixent, fins i tot, es va dissoldre el seu foradí inhumà pel que tant li agradava mirar. L’únic que hi quedava al seu voltant era la vivesa d’aquelles maleïdes criatures.

Ombres (entre xiuxiuejos): No hi ha res més perillós que la protecció d’un pare atemorit.

Ella (dèbilment): No en sabeu res d’ell! Si estic viva és gràcies als seus sacrificis.

Ombres: Sacrificis? Aquí l’única que s’ha sacrificat ets tu. Fa tant que no us dóna la llum que ni recordeu per a què esteu aquí…

Ella: Basta!

Ombres: Però que et passa? Hauries d’estar contenta; a la fi ens has conegut. I és més, fins i tot hi formes part de la seva penombra. Per a ell, no seràs res més que un tros de foscor fet presoner al seu cap. Una glaçada sensació que paralitzarà els seus actes. Seràs el seu més pèrfid enemic.

I és que en aquella interminable foscor, les ombres no eren més que les més sinceres pors del pare. Un pare, que de tant voler protegir-la, l’havia aïllat. Que per intentar enterrar, en comptes d’acceptar, els seus temors, va forçar-la a la més crua marginació. I és que, quan el seu sol s’amaga, deixant pas a les mossegades de la nit, ell es consagra a emmurallar l’única innocència que li queda.

Pseudònim: Aigua Marina

“Sé que el temps és relatiu, però el meu concepte d’aquest m’impedeix no pensar en termes totalitaris com ara “sempre” o “mai”” (obra concursant premi Emili Mira 2020)

M’agradaria expressar-me millor
M’agradaria ser més oberta amb com sento i com penso
i expressar-me millor
Ser menys freda
menys bruta
del que sóc
Voldria mirar-me al mirall
i entendre què tinc
Entendre què em fa tremolar
quan tremolo,
perquè tremolo molt
i mai acabo de saber per què.

No sé on ha anat el temps
No sé quant fa que m’he sentit així
I ara que me’n surto miro enrere i no m’ho crec!
En quin moment han passat tots aquests anys?,
i me’ls he passat a les fosques, sola, al bany
A estones era sang que em rajava de les cames
A estones era bilis que em sortia de l’esòfag
A estones eren raigs de ràbia que m’anaven des del pit fins a l’esquena
I tota l’estona era jo sentint-me inerta.

De vegades penso que no em fa res sentir-me així,
que no m’importa
Em passaré la vida sentint-me trista, i així seré feliç
No vull ser així…
NO VULL SER AIXÍ!
Tu ho voldries?
Jo tampoc
No sóc feliç quan estic trista, en realitat
però potser si m’ho dic les suficients vegades, m’ho creuré
i ho seré al final.

El meu problema és que faig coses constantment
per cridar l’atenció de la gent
i no m’importa que ningú m’estigui veient
perquè sempre hi ha algú
mirant-me
pel forat que tinc al cervell.

Altra vegada he de fer veure que no m’importa res
Altra vegada sento que he d’amagar els meus sentiments
Això s’acaba?
Creixes i màgicament arriba un punt on decideixes, simplement, ser qui ets?
M’agrada abraçar-te
però no m’agrada que siguis dolent
parlant de l’altra gent
amb qui t’abraces
i et poses calent
Voldria que fossis honest
amb què sents i què penses
però no ho sóc gens jo, d’honesta
amb què sento i què penso
així que suposo que no puc dir-te res.

Tinc ganes d’anar a la platja
la que em fa sentir al teu costat
al teu costat, quan tu encara eres tu
i jo no era tan freda
com sóc avui
Quan em vas dir que havia canviat,
que havia esdevingut freda,
em va fer molt mal
Després vas dir que la que havia canviat eres tu
però la veritat és que fórem les dues,
qui vàrem canviar
i jo esdevenia folla
intentant-hi lluitar
Hi anava en contra, no volia deixar de sentir com sentia
de pensar com pensava
de trobar-te cada dia
Quan hi penso creu-me que tinc ganes de vomitar
Se’m regira l’estómac i no puc respirar
i em sap tant de greu que tot fos en va
No et sabria dir les últimes paraules que ens vàrem dedicar
i si les sabés
no canviaria res,
no te les podria dir
no les podries rebre
ni avui, ni demà, ni ahir.

Em sap greu voler tot el que vull
Sento que mai estaré satisfeta
Sento que em tanco de tal manera
que mai podré traure’m ús
Voldria ser honesta
i voler el que vull amb honra
Vull voler el que vull amb honra
però no ho vull així, per més que així ho vulgui.

Tot arriba,
diuen,
tot arriba.

Mama és que sóc molt impacient
Quan era petita em moria de ganes de tenir pits
i ara que en tinc no els vull
En realitat sí, m’agraden,
però voldria més tenir les llums de Nadal de la finestra de l’edifici de davant
Mirar aquella finestra em fa sentir trista
i sola i alegre
em sento part d’aquell pessebre
I ara sé que tremolo d’ansietat
i no de fred
perquè no tinc fred, vaig ben tapada
però tremolo igual…
Em passaria dies sencers al llit
igual que ho vaig fer el passat setembre
fins a l’agost
sense dormir
No sé dormir, ho sabies?
Dormo fatal! Em llevo cada dos per tres
perquè tinc somnis estranys
i després em costa tornar-me a adormir
de vegades no he de fer res, i sóc desperta des de les 7 del dematí.

Em passa la vida volant
sempre visc amb una setmana d’antelació
i em passo la vida plorant
Les llàgrimes dels meus ulls són sempre passatgeres
perquè sempre n’hi ha de noves darrere
s’espitgen esperitades
com si fessin cua per comprar sabates
rebaixades
no tenen temps de sortir que ja tenen les seves germanes
caient-me com galledes d’aigua freda
per les galtes gelades.

La mà dreta la tinc sempre freda
i el braç dret també
faig broma i dic que és perquè estic morta per dins
però potser és cert, i encara no ho sé.

La panxa em fa sorolls
com dient
alimenta’m
El cor em fa sorolls
com dient
alimenta’m
i només li faig cas a un d’ells,
pels colors de sota els teus ulls
puc dir que tu fas el mateix
mai estarem satisfetes
sempre fent malifetes
amb les sabates desfetes,
com quan érem quitxalla.

No tinc ganes que pensis que sóc millor que ningú
ni pitjor que ningú
em sap greu
Em sap greu sentir-te parlar
i sentir que menystens als del teu voltant
em sap greu sentir les pèrdues que sento
em sap greu perdre’m tan sovint
i veure que entro
al mateix bucle
del qual sempre acabo fugint
per tornar-hi a entrar
sense veure-ho venir
No voldria embruixar-me altra vegada
pels lligams de les cantonades
que fan que em repengi de les parets
i que llisqui fins a terra
i plori al mig de la carretera
hòstia, que pesada sóc
no faig més que lamentar-me
no voldria embruixar-me
no em vull tacar els ulls d’aquests colors
ni les calces dels teus dits
o sí,
taca’m els pits
taca’m els malucs d’un lila fosc
de ditades
i picades
i calor
no sé què vull
sé què no vull
bé, ho sé a mitges
però no puc
dir-ho entre sismes
ben menuts
les mentides
que he rebut
canonades
de rebuig
els miratges
els escuts
els engranatges
ben perduts
ben encallats
entre la brossa dels matins
els interessos afins
com volia jo sentir-me
que era bona i teva i, sí,
entenc que ara
que he crescut
ja no vull voler-me així
no vull que em vulguin així
però vull que em vulguin…
Vull que em vulguin
i no me’n sé avenir
perquè he canviat
Ja no desitjo la incertesa
del sòl fosc i la malesa
de la glòria mal estesa
tu, quin pal
faig badalls i em faig plorar
en algun moment
amb el cap cot
podré parlar
i et diré
el que mai et volia dir
però ara que m’esforço
a ser sempre ben honesta
oloraré la ginesta
nascuda a la meva terra,
em faré fortes les arrels
i m’obriré.
Potser el cap o potser el cor
però m’obriré!
I deixaré anar tot allò
que en algun llunyà moment
em va fer sentir plena
i obscura
i diferent
I amb la sang
rajant-me solemne de les temples
I el cor
bategant-me ben fort com sempre
podré dir plena d’esma i d’orgull
que sense pretensions ni molèsties ni aldarulls
per fi vull el que vull
per fi
vull el que vull
i ho vull
amb el cap alt
amb els ulls ferms
amb el cel clar
amb el pit ple
d’aire càlid i forà
per fi…
per fi vull el que vull.

Pseudònim: opticaldystopia

“Connectats” (obra concursant premi Emili Mira 2020)

No has imaginat mai poder ser qui tu vulguis? Poder dir-te d’una altra manera, agradar-te unes altres aficions, haver tingut altres experiències a la vida? En un món tan globalitzat com el nostre, on les tecnologies ens han permès estar connectats els uns amb els altres tot i estar a milers de quilòmetres de distància, no hi ha lloc per la privacitat i la plena solitud. Tothom ho sap tot de tu o, millor dit, tothom sap tot el que tu fas veure.

El meu nom real no és important per explicar-vos la meva història. Podeu dir-me Tr3bol, que és el pseudònim que utilitzo a tot arreu: videojocs, xarxes socials… I a l’aplicació de lectura Connecta Paraules. Connecta Paraules és una mena de xarxa social per a lectors on pots fer ressenyes de qualsevol tipus de lectura que hagis fet, on pots parlar amb altres persones sobre lectures en comú i, fins i tot, pots crear clubs de lectura per llegir en grup i comentar el que t’ha semblat o per on vas a través de la pantalla de l’ordinador, el mòbil o la tablet.

La llum del meu telèfon tintineja constantment, avisant-me de l’arribada d’un nou missatge de l’aplicació. El meu cor comença a bategar ràpidament, les meves mans suen i la meva respiració s’accelera. Un atac de pànic. Un altre atac de pànic. Perquè sempre em passa igual? Perquè no puc ser un adolescent normal?

Però m’equivoco. No en voler ser normal, sinó en que es tracta d’un atac de pànic. No ho és. Són nervis. Només nervis. Amb un petit somriure, obro l’aplicació i veig que he rebut un missatge. És ella. Ho sabia. Per això bategas tant ràpid, cor? Perquè sabies que era ella qui ens havia parlat?

L0TUS: Hola, Tr3bol! Com estàs?
TR3BOL: Molt bé i tu! Has llegit ja el llibre que et vaig recomanar?
L0TUS: O i i tant! L’he devorat! Ara tinc ganes d’anar al Japó i viure les aventures que han viscut la parella protagonista!
TR3BOL: Seria el millor viatge del món! Qui pot dir “no” a una aventura més?

Deixo el mòbil a un costat i trec tot l’aire que acumulo als pulmons. Mentides. No són més que mentides. En Tr3bol es un aventurer que li agrada ser espontani i deixar-se fluir pel moment. Però, jo… Jo no sóc Tr3bol. Jo no sóc aventurer, no sóc espontani ni puc fluir amb tranquil·litat. Perquè, jo, no puc sortir de casa desde fa tres anys.

Agorafòbia. La primera vegada que vaig escoltar aquesta paraula em vaig sentir estranyament aliviat. Vaig ser capaç de posar nom a allò que em passava. Que, avui dia, encara em passa. No recordo quan va començar la
por als espais oberts. De vegades, evitava agafar el bus o el metro, d’altres mirava la gent passar desde el jardí de casa meva. Però, des de fa un any, sóc incapaç de sortir de la meva habitació.

Sé que els meus pares pateixen per mi. Un adolescent de setze anys no hauria de viure tancat. Hauria de sortir d’aventures, conèixer gent, enamorar-se i veure com li trenquen el cor. Però no puc. M’he aïllat al meu
propi món segur i no em veig capaç de sortir al món real. Puc parlar amb els meus amics, jugar amb gent d’arreu del món o fer lectures amb un grup de persones des de casa meva. Perquè hauria de sortir? Si aquí estic segur, perquè hauria de posar la meva vida en perill?

La llum del telèfon em treu dels meus records i no perdo més temps. La L0tus es va presentar com una noia de quinze anys, de Lleida, qui va ser diagnosticada de càncer fa uns mesos i acabava de començar quimioteràpia. Es va registrar a Connecta Paraules per poder seguir fent el que més l’agradava: llegir històries que li permetessin evadir-se de la seva realitat.

I jo… Vaig inventar-me una història i la vaig fer meva. Perquè vaig tenir por de dir-li la veritat. Vaig tenir por de perdre-la, perquè tenim gustos similars quan parlem de llibres i sentia que, per fi, tenia algú amb qui parlar d’aquesta afició que, últimament està en boca de tots allò de que «als adolescents ja no no els hi agrada llegir i prefereixen anar darrere de les noies o dels nois que agafar un llibre.».

Però no es va merèixer les meves mentides. No es mereix que cregui que sóc qui no sóc. I, és per això, que he buscat força per dir-li la veritat. Perquè la L0tus mereix conèixer la meva veritable vida.

TR3BOL: L0tus… He de confessar-te una cosa.
L0TUS: Diga’m, què passa?
TR3BOL: La veritat és que no sóc com creus. No sóc un aventurer, no hi he anat mai al Port Aventura ni he estat amb els meus pares viatjant tot un estiu per Catalunya… Em dic Joan, tinc setze anys i estic diagnosticat
de Agorafòbia. M’he he aïllat a la meva habitació i faig ús de les xarxes socials per no perdre el contacte amb la gent de l’exterior. Però ells segueixen amb la seva vida i jo m’he quedat enrere. M’he quedat sol.
L0TUS: Ja veig. Gràcies per dir-me la veritat. Entenc que hagis inventat aquest personatge per què volies ser una altra persona, però, saps què? T’equivoques en dos coses: Ets molt aventurer. Perquè no hi ha res més audaç que dir la veritat. Tot i que faci mal, tinguis por o tardis massa temps en fer-ho. I, segon, no t’has quedat sol. Perquè la solitud no és estar tancat a casa sense veure a ningú. Solitud és un estat de l’ànima, del cor. Perquè no és el mateix ésser sol que estar sol. Tu estàs sol a casa, però no ets sol en aquest món. Perquè, al igual que el nom d’aquesta aplicació és Connecta Paraules , tots estem connectats per alguna cosa: una afició, una por, un amor… I tu i jo estem connectats per la lectura, així que mentres un dels dos estigui aquí, l’altre mai estarà en completa solitud.

Pseudònim: Escriptor_Sense_Nom

“Companyia” (obra concursant premi Emili Mira 2020)

Laugh, and the world laughs with you;
Weep, and you weep alone;
Solitude – Ella Eheeler Eilcox

Diuen que estar sol és trist. Que no pots ser realment feliç en soledat. Que enyoraràs la companyia.

Què en saben ells de la companyia? Que en saben ells del que no he sigut feliç, en companyia?
Ningú parla de la tristesa d’estar amb algú, i de que l’altre no hi estigui, amb tu.
Ningú diu res de com els favors s’obliden però les ordres, no, aquestes són gravades en foc. Tant, que mai les oblides.

No quan te les criden. No quan les pateixes. No quan les veus marcades a la teva pell cada matí, com la silueta d’unes cadenes a les quals et fa por acostumar-te.
Tots aquells qui critiquen la solitud no han passat les nits contat les hores que els altres dormien. Saps que vius en un malson quan somies en estar despert.

Que estar sol és trist? I que no ho és també no estar-ho? Que no ho és saber que xerres i xerres i que ningú t’escolta? Que no ho és saber que tota carícia ha quedat enrere, ofuscada en la por?

Tots obliden que la llibertat pot ser cedida, o presa, i que un cop llevada s’allunya més i més fins que no recordes com es sentia.
Tots obliden que allò que sembla el que és pot ser cruel, però el que no és el que sembla sempre és pitjor.

Diuen que estar sol és trist. I potser tenen raó.
Però ha moltes maneres d’estar sol. I la pitjor és estar-ho en companyia.

Pseudònim: Boscarla