“Companyia” (obra concursant premi Emili Mira 2020)

Laugh, and the world laughs with you;
Weep, and you weep alone;
Solitude – Ella Eheeler Eilcox

Diuen que estar sol és trist. Que no pots ser realment feliç en soledat. Que enyoraràs la companyia.

Què en saben ells de la companyia? Que en saben ells del que no he sigut feliç, en companyia?
Ningú parla de la tristesa d’estar amb algú, i de que l’altre no hi estigui, amb tu.
Ningú diu res de com els favors s’obliden però les ordres, no, aquestes són gravades en foc. Tant, que mai les oblides.

No quan te les criden. No quan les pateixes. No quan les veus marcades a la teva pell cada matí, com la silueta d’unes cadenes a les quals et fa por acostumar-te.
Tots aquells qui critiquen la solitud no han passat les nits contat les hores que els altres dormien. Saps que vius en un malson quan somies en estar despert.

Que estar sol és trist? I que no ho és també no estar-ho? Que no ho és saber que xerres i xerres i que ningú t’escolta? Que no ho és saber que tota carícia ha quedat enrere, ofuscada en la por?

Tots obliden que la llibertat pot ser cedida, o presa, i que un cop llevada s’allunya més i més fins que no recordes com es sentia.
Tots obliden que allò que sembla el que és pot ser cruel, però el que no és el que sembla sempre és pitjor.

Diuen que estar sol és trist. I potser tenen raó.
Però ha moltes maneres d’estar sol. I la pitjor és estar-ho en companyia.

Pseudònim: Boscarla

Comments are closed.