Companyonia

Divendres, dos quarts de cinc de la matinada,

Martina, amb la seva faldilla ajustada de color vermell, els seus talons negres de 20 centímetres amb els que té un control admirable a l’hora de caminar i la seva breu brusa d’un color blanc calat, en la que es deixa veure sutilment un sostenidor brodat de llenceria, camp privilegiat d’erotisme i sexualitat. Puja per les escales estretes i arrodonides del desgast de la seva utilització durant tants anys, del edifici en el que viu i abans d’arribar al primer replà es creua amb en Juli, nou veí de fa un parell de setmanes, és un jove alt, moreno amb una mirada trista i una actitud abatuda, baixa les escales amb una rapidesa i habilitat de rècord, desesperat, amb dos nens a coll, un d’ells, el més gran, uns 5 anys, plora espantat i l’altre, d’uns dos anys, té greus dificultats per respirar.

Martina no pot evitar retirar-se del camí d’en Juli amb un moviment sobtat cap a la paret, donant espai per passar al jove amb les criatures i preguntant amb un sentiment solidari, —què passa?—.

El nou veí, amb l’alè tallat, contesta -al meu fill petit li costa respirar, el porto a Urgències—.

La Martina directament li proposa quedar-se amb el fill gran mentre van a urgències amb la intenció de facilitar el trajecte i calmar l’espant del germà gran.

En Juli en aquell moment no pot parar-se i mentre segueix baixant per les escales mira al seu fill, alhora que la Martina els acompanya per darrera amb els braços estesos d’una forma tant afectuosa que el plor d’en Kilià disminueix i s’impregna de la mirada confiada de son pare, afligit però al mateix temps encoratjat.

És així, com la Martina agafant en Kilià, amb molta delicadesa i dolçor, informa en Juli del pis on viu i on l’esperaran, desitjant-li amb veu serena que no sigui res.

Dos quarts de nou del matí,

En Juli i el petit arriben a casa, passant abans a buscar en Kilià per casa de la Martina.

Truquen a la porta i desprès d’esperar cinc segons se sent la veu d’un petit homenet d’uns onze anys que diu: —qui hi ha?—.

En Juli es disposa a preguntar-li per la Martina, però s’adona que no sap el seu nom, s’acosta a la ranura de la porta i li diu: -busco a la teva mare, li pots dir que surti, si us plau, sóc el veí de dalt -. -Ara mateix -contesta.

El petit homenet es dirigeix a l’habitació de la seva mare on es troba la Martina dormint plàcidament abraçada a un petit que no coneix, coberts per un llençol de colors. S’acosta a ella silenciosament i la desperta amb molta suavitat i pulcritud comentant-li que hi ha un home a la porta, que diu que és el veí de dalt, preguntant per ella.

La Martina s’aixeca del llit amb una extrema cura per no llevar en Kilià, li dóna un petó al seu fill gran i li agraeix l’avís, es posa una bata de seda de color violeta amb tons més clars al final de les mànigues i al tancament de la bata, passa pel bany per rentar-se la cara d’una forma ràpida i es recull els cabells amb una pinça.

Surt al menjador, obre la porta i convida en Juli a passar, acaricia la carona del petit adormit que porta en braços i li pregunta com ha anat; en Juli li contesta amb veu baixa, —està tot assentat, havia estat un atac d’asma—.

La Martina li suggereix asseure’s al sofà mentre ella agafa en Kilià; amb molta suavitat l’embolcalla amb el llençol de colors i el porta al menjador.

Els dos nens estan tant adormits que decideixen portar cadascú un a casa d’en Juli, els col·loquen als llits respectius i s’acomiaden.

En Juli està molt agraït pel recolzament que la Martina li ha proporcionat.

Desprès d’una setmana,

En Juli i la Martina es tornen a trobar per les escales. Ella portava uns texans blau clars amb una samarreta groga de màniga curta i coll rodó obert, sabates amb taló curt i un mocador verd poma de seda que envoltava el coll.

Arrossegava el carro de la compra amb una mà i portava un parell de bosses a la altra mà.

En Juli, al veure-la s’ofereix a pujar-li la compra a la porta de casa seva i mentre van pujant per les escales, la Martina li pregunta pels seus fills, ell li comenta, —ara estan amb la seva mare però es troben molt bé —i li torna a agrair la seva ajuda per l’altre dia.

També li explica content que va demanar un trasllat de feina per poder estar més a prop dels seus fills i que l’ha aconseguit.

La Martina el felicita, alegre, i es tornen a acomiadar fins una altra.

Dilluns, dos quarts de nou, La Martina surt de casa amb els seus 4 fills per portar-los a l’escola, avui s’ha citat amb el tutor del seu fill gran, el petit homenet, vol parlar sobre la desmotivació que veu en ell i que la té molt preocupada.

L’Antoni, el tutor d’en Jon, coneix a la Martina des de fa 5 anys, des que en Jon va començar l’escola, i tenen una relació atapeïda, en la que l’Antoni es considera un agent més de l’educació dels seus alumnes i per tant té trobades esporàdiques i concertades amb els pares i mares que voluntàriament volen participar en conjunt amb l’escola. La Martina és una d’elles, aquest cop, però, vol parlar amb l’Antoni sobre el comportament del seu fill, ella el veu decaigut, solitari, poc motivat, trist; sap que li passa alguna cosa però en Jon diu que no li passa res i voldria saber si l’Antonio el veu igual o si sap quelcom que la pugui ajudar a ella i al seu fill.

L’Antoni li explica que últimament el veia que no jugava amb el seu grupet d’amics de sempre; a l’hora del pati o bé està amb altres companys o bé està sol i abans de preguntar-li a ell, suposant que ja ho hagués fet la Martina va voler parlar amb els seus amics. D’aquests, un li va fer saber que la seva mare li havia dit que no volia que s’ajuntés amb en Jon, sense donar-li un perquè raonable, senzillament no volia que anés amb ell. És per tant, que hi havia varies mares que coincidien amb aquest gran consell cap als seus fills.

Per l’Antoni li era ben difícil explicar-li això a la Martina, perquè era un tant violent.

La Martina al veure la dificultat que tenia l’Antoni al seguir l’explicació, va animar-lo recordant-li la confiança que tenen entre ells i la importància que té el coneixement del que està passant tant pel seu fill com pels altres.

És, doncs, com l’Antoni es va reconfortar i va seguir desembrollant la situació que una professora li va comentar. Resulta que aquesta professora havia sentit a la porta de l’escola la conversa de dues mares en la que una li deia a l’altra: —T’has assabentat que la Martina es guanya la vida de meuca al carrer?—.

A partir d’aquest comentari s’ha anat escampant la por tant de les mares i pares com dels fills i filles d’aquests. Els amics d’en Jon tenen un gran dilema dins seu, sense entendre perquè les seves mares, que els estimen moltíssim, els hi diuen que no vagin amb en Jon, un amic seu des de primer, que se l’estimen moltíssim.

La Martina no sap què fer, què dir, què pensar… ella ja té parlat amb el seu fill a què es dedica, quina és la seva feina i d’on surten els ingressos per poder pagar les despeses.

Però què ha de fer ara, ho ha de publicar a la revista de l’escola, del barri. Ella no li pregunta a ningú d’on surten els diners amb els que paguen el seu consum.

Bé, un cop finalitza la conversa, la Martina se’n va cap a casa; la preocupació

començada per una angoixa normalitzada d’una mare cap un fill, es converteix en una intranquil·litat, neguit, insomni vital que transcendeix de l’àmbit de la llar a l’àmbit social fent permanent una recerca d’un remei o desenllaç feliç d’una manera de viure decidida per una mateixa.

Durant setmanes,

En Juli ha hagut de sol·licitar l’ajuda de la Martina algun altre cap de setmana per a que es quedés amb en Kilià ja que el petit dels fills no li va bé el clima del pis en el que viu el seu pare, s’ofega.

Mentre en Juli arreglava les humitats del pis, convidava als fills de la Martina per a què entre tots, fills respectius i en Juli fessin un joc d’una reparació imprescindible per l’estat d’un d’ells.

Poc a poc l’amistat dels veïns es va anar assentant creant un vincle de comunitat i companyonia.

En el què dos adults per un creuament de camins s’ajuden mútuament, facilitant l’un la vida de l’altre i transferint a futurs adults la consideració, la concòrdia, la solidaritat, en definitiva la camaraderia i l’amistat desinteressada i incondicional.

Un dia, dels que la Martina estava treballant se li va acostar un policia amb la clara idea de sancionar-la per ocupar l’espai públic oferint, negociant i acceptant serveis sexuals retribuïts.

La Martina, assertivament, va aportar com a complement de l’explicació de l’agent de seguretat civil que “els agents de l’autoritat o dels serveis municipals, es limitaran a recordar les pràctiques que estan prohibides a la ordenança. I si la persona persisteix en l’actitud i no abandona el lloc podrà ser sancionada per desobediència a l’autoritat”. I va afegir que ella no havia rebut cap avís ni cap recordatori per a que directament la sancionessin.

És així, com l’agent de seguretat va cridar al seu company per poder reafirmar la seva explicació i invalidar les paraules de la Martina.

Al arribar l’altre company, la Martina mirava cap a baix sense voler creuar la mirada amb cap dels dos policies, mentre el primer policia li explicava la situació al segon, la Martina va voler repetir el que havia repetit abans, sense que se li manipulessin les seves paraules. Quan va començar amb la seva proclamació va mirar a l’altre agent i instantàneament es va quedar sense paraules.

– Caray, Juli, si que imposes sense necessitat de parlar!  —li comenta el primer agent al segon.

– Ja m’encarrego jo d’això, torna al teu lloc. —li contesta en Juli al seu company de feina.

Comments are closed.