Cons-truir o des-truir

Quin es el preu de la civilització?, jo vull explicar una historia que ha pogut existir realment  o no al segle XXI o potser en un passat però que ha emanat directament de la meva ment amb el clàssic propòsit de suplir el forat de la incertesa al que ens porta la nostre societat.

 

Tot això comença un propi dia de tardor entretant les fulles queien ja que vestides de tonalitats tan diverses com el motiu per la vida anaven perdent les ilusions i dipositan-se en el sòl.

Marc, el nostre protagonista, tenia un dels dies en els que cap de les activitats amb les que la gent moderna passa l’estona li venia de gust. Una de les seves passions era passejar per el parc de la ciutadella i així va decidir que ho feria aquell dia.

Es va calçar les seves sabates i els seus pantalons bombatxos i va sortir a explorar món.

El camí fins a arribar-hi al parc no era una delicadesa sinó mes be una penitencia de les que la gent habitualment realitzen per les grans metròpolis.

El tramvia, l’únic dels transport d’una gran ciutat que realment no li inspirava angoixa i en el qual es movia com peix a l’aigua, va ser el mètode de transport escollit per a arribar-hi.

Una vegada va baixar en una de les parades properes al parc de la Ciutadella la seva ment ja començava a airejar-se i a omplir-se de noves experiències sensorials que li proveïa l’espai verd.

Les seves cames sempre traçaven el mateix recorregut fins a arribar a la porta central del parc des de la qual es passava una estona contemplant l’arc del triomf i somia’n que algun dia la seva satisfacció a la vida seria tan gran com aquella obra de l’arquitectura replicada en tantes bandes del planeta.

Quina sorpresa s’enduria si sàpigues que al final del dia la seva vida canviaria radicalment.

Marc era una persona que la societat havia engendrat com a freda, racional, calculadora i degut al seu fort sentiment d’arrelament a la terra catalana i la situació geogràfica en la que vivia, es podria considerar com a racista sense emprar cap tipus de violència vers a les altres etnies.

Per aquests motius en Marc davant d’una persona pidolaire feia el que molts coneixem com “fer-nos els bojos”però sempre havent-hi mirat a cau d’ull per a veure-hi quin tipus de persona es la que ens reclama la nostre atenció.

Aquell dia no seria diferent en quant a aquest aspecte tot hi que les conseqüències d’aquests prejudicis podrien haver-ho evitat.

Desprès del seu ritual d’observació, en Marc es va submergir en la tranquil·litat que ens pot oferir un petit pulmó verd dintre d’una ciutat. Quan hi era en un dels carrerons laterals en Marc si va fixar en un dels bancs on hi era un noi que a cop d’ull va classificar com a indi i que tot hi que en una situació normal no s’hi hagués apropat els seus suaus gemecs i singlotades el varen commoure.

En Marc i la seva inflexible educació l’impedien seure simplement i va demanar al noi s’hi podia seure sense obtenir cap resposta verbal sinó simplement un subtil alçament de les espatlles.

–  Com et dius –va preguntar Marc ja que se sentia incapaç d’encetar una conversa sense saber el nom de l’altre persona.

Després d’uns segons de tensió ambiental i d’un pessigolleig que li va recorre el cos va sentir:

–  Shakil.

–  Saps si puc fer alguna cosa per ajudar-te?- va dir en Marc

–  Realment no, ja que el meu destí està establert- va dir en Shakil pensant-se paraula per paraula el que estava dient.

– Per que dius això? , la gent es lliure de escollir-lo – va dir en Marc tot hi que ni ell s’ho acabava de creure.

– El meu destí està marcat ja que en uns dies haig de marxar d’aquesta ciutat que tantes bones experiències i llibertats m’ha ofert sense reclamar-me res a canvi excepte la meva felicitat i la promesa de lluitar per la igualtat inter-ètnica.

En Marc sorprès d’aquesta expressió hi encara amb el pessigolleig aquell estrany que no havia tingut mai va contestar-li:

– Si ets tan feliç aquí has de concentrar tots els teus esforços en quedar-te. Costi el que costi.

Poc a poc i amb el misteriós interès que despertaven les paraules d’en Shakil en Marc va començar a fixar-se en els trets físics que fins ara havia ignorat completament. Es va adonar que tot hi que era un noi indi no tenia la pell gaire fosca. Una alçada mitjana era la que el seu cos desplaçava a diari i uns cabells negres retallats amb força cura. No sabia explicar ven be si la sensació que tenia era deguda a la novetat de estar conversant amb una persona índia o a la necessitat de conèixer més d’aquella historia.

– Ja m’agradaria veure les coses tan positivament com les veus tu, però tu no tens que enfrontar-te a la teva família per diferencies que moltes vegades en lloc d’unir-nos el que fan es fraccionar-nos –va dir en Shakil.

En Marc que comprenia be la situació que li estava plantejant aquell intrigant desconegut ja que ell havia patit aquesta incomprensió familiar degut a un conflicte sense resoldre amb la seva familia.

Va aixecar-se i d’una revolada va agafar la ma d’en Shakil i li va dir que li ensenyaria les claus per a que ell pogués sortir d’aquella situació tal i com ell creia que havia sortit.

Es va començar a establir una amistat molt forta ja que els seus caràcters compenetraven a la perfecció y en Shakil va passar a viure al petit apartament que tenia en Marc a la perifèria, a fi d’evitar per una banda la persecució familiar i per l’altre el temor la expulsió.

En Marc no hi tenia inconvenient en que hi visques en Shakil ja que eren capaços de mantenir un converses tan llargues que fins i tot molts dies se’n adonaven que tenien que interrompre-les  ja que el sol amenaçava en fer la seva aparició diària.

Des de aquell dia de tardor en Marc va ser una persona totalment diferent i es que no hi ha millor manera de extirpar els prejudicis que involucrar si en ells.

Comments are closed.