“Contracte a copes” (obra concursant premi Emili Mira 2020)

Les copes de vi eren el seu refugi. En elles s’hi parapetava esperant que arribés…

La primera copa: Blanc de Vela, un vi de color groc pàl·lid – Varietats de Xarel·lo i Moscat d’Alexandria – Producte de la Selva (Blanes), amb una producció de 3.000 ampolles per anyada – Adient per maridar en l’aperitiu, entre d’altres.

Ell entenia bé que aquest vi no pertanyia a la seva col·lecció, li devia haver portat algun cosí de la Selva. Si no era així, no comprenia com podia haver arribat a l’Escala una ampolla de tals característiques. Però fugint d’això, li semblava bé començar amb un producte tan remot. Una producció escassa, que es feia per preservar el llegat d’unes vinyes centenàries, com acte de resistència del record. Que gairebé era el que feia ell en aquells moments, preservar-se per no decaure en l’oblit. A més, el maridatge era l’encertat: un aperitiu de Blanc de Vela amb quatre acords de guitarra que l’entristien a poc a poc, alguna cosa de Springsteen devia ser.

Aquella nit feia una setmana que havia marxat en Santi. S’havia aixecat i dutxat sol, amb una determinació singular que va despertar l’estranyesa d’en Magí. Amb una determinació singular que, tot i desvetllar-lo, continuà fent-se l’adormit. Amb els ulls entreoberts va veure com es dutxava, cordava les vambes i marxava deixant només una nota que deia:
–No m’esperis cap nit més Magí, a partir d’avui dorm tranquil amor. Gràcies per aquests anys i que la solitud et sigui la més bella companya. He deixat la clau del pis sota el pelfut de l’entrada.

Ni més ni menys que per això es bevia vi aquell dia al carrer Milà, cantonada amb plaça Espanya. En Magí havia quedat amb la solitud per llençar-se a conèixer de nou, per mirar-li als ulls i començar a dialogar les condicions. Ell ja s’havia donat prou marge. Trobat en un clar punt d’exposició, però també en les millors condicions per començar a deslliurar-se; feia uns dies que havia decidit que era el moment. I sí, ell ja n’era conscient que qui tenia al davant s’erigia com el Caront del desamor, que d’altres queien condemnats a les seves mans. Però ell sabia, de fit a fit, a què s’exposava, i li mirava als ulls. El fet de comprendre les primeres nocions de què havia passat, el calmava.

El finestral del menjador era mig obert, però així i tot podia veure les primeres gotes que tacaven el carrer, que s’esquitllaven vidre avall; vibració que li semblava el millor argument per restar en silenci. Tranquil. L’actitud idònia per qüestionar-se, construir-se i enderrocar-se, agafar tot pla de futur i enviar-lo a dida, trencar el gel d’un diàleg que encara no havia començat. Moment per veure-hi bevent. Per tornar-hi, i així una i una altra vegada. Amb aquestes, en Magí i la Solitud s’adonaven que el primer vi, d’un pas lleuger en boca, s’havia acabat; bona hora de presentar el segon. No s’havien dit res encara, només es miraven. I amb la lleugeresa del vi, un s’estranyava de trobar a l’altra; real com que feia segles que no es veien. Es negava el carrer i es buidaven les copes.

Segona copa: 88ha Negre, de color grana intensa – 50% de Garnatxa i 50% de Samsó – Producte de Ronadelles, un celler pertanyent a la denominació d’origen de Cornudella de Montsant – Any de producció: 2016.
Certament, li va anar d’un pèl no poder tastar aquest vi. El motiu d’aquesta quasi desgràcia era l’avís que el celler feia a peu d’ampolla; Consumir, apreciat client, abans dels quatre anys de l’embotellament. Es preguntà si ell s’hagués adonat de la diferència d’un vi en plenes facultats o d’un vi de qualitat qüestionable. A ell li agradava el vi, però es reconeixia com un veritable amateur, ni gurmet, ni sommelier; amateur. Una paraula en la qual es sentia cofoiament representat. El maridatge? Un vi per beure a copes, independent, adequat pel tu a tu que es preveia.

Es tractava d’un nano de vint-i-vuit anys que habitualment havia viscut amb autonomia. Ni referent ni exemplar. De pocs amics i males companyies. Fins que de sobte, va començar antropologia a la UB on va trobar al Santi. A en Magí se li havia mort el pare amb poc més de quatre anys, fet que va marcar la seva infantesa, adolescència i joventut. I amb vint-i-dos anys, una acne de com si en tingués quinze més una infecció d’orina, va aparèixer un tal Santi. Un paio que el feia riure moltíssim. Era esbojarrat i crític amb la manera en la qual es feien les coses. A més, era gai, un gai dels grossos; i en Magí se’n reia. Se’n reia d’ell a riallada neta.

Recorda sempre com li deia que si l’estruç era l’au més grossa, les plomes que tenia ell, com a mínim, eren d’estruç. Perquè maco, quina manera de perdre oli! Van acabar construint una relació d’amistat sincera, però amb més temps en Magí va adonar-se’n que allò que li semblava un exercici d’enfant terrible, s’havia convertit en un benestar dolç i agradable: s’havia enamorat d’ell. Per això, beguda a banda, es reconeixia com un veritable amateur de la vida. I Springsteen s’animava amb el so de l’harmònica, fet que es contagiava en els nostres protagonistes.

I d’un trist atzar sorgí:
-No tens res a dir-me.
-No pas gaire de moment, m’entretens- contestà.
-Gaudeixes veient com et sofreixo?
-Si ho vols dir així.
-Més cruel que res i ningú, ja no ho recordava.
-Jo? No em recordes pas tan bé com et penses. En Santi ha marxat perquè estava cansat d’aquesta vida que portaveu. T’estimava, però i què més? Res més! Massa vegades que us conformeu amb què teniu. I renuncieu a la por, sí a la por! La por de buscar allò, que l’endemà us pot portar una mica més lluny en la vostra estúpida recerca de l’harmonia. I ell podia ser moltes coses, però no un conformista.
-M’has deixat altra vegada a les beceroles de la vida, puta!
-No em sorprèn que em parlis així. Però és per això que m’has fet venir? Per retreure’m el mal port de les teves gestions emocionals? Per negar-te a acceptar, davant meu, que a partir d’ara ens veurem més sovint?-La solitud tenia present l’esfereïdora idea de què passaria si marxava. -Me’n vaig, no et molesto més; fes-ho com vulguis.- I es queda més que sol, dues copes i només un sol bevedor…

La música havia anat sonant, l’estat d’ànim d’en Magí decaient i amb ell el vi que quedava. Després d’endormiscar-se amb el cap damunt del seu braç, amb unes hores de marge es va despertar. Tenia la sensació que algú li estava travessant el cap amb una perforadora. Això, o que l’efecte de les dues ampolles de vi estava amainant, deixant pas a l’última ressaca que començava a conèixer. No eren ni les sis del matí, tampoc les cinc; tres quarts de quatre de la matinada. De pressa, just abans que la ressaca arribes, va escurar el pòsit del vi negre que quedava; va aconseguir mitja copa. La va alçar i proclamar:

-Jo estimo la vida tal com és: dolça i amarga, clara i ombrívola. Tota voldria abastar-la, però quina culpa hi tinc si són les tintes negres les que més impressionen la meva retina? He de seguir o no la meva vocació?

I amb la consciència tranquil·la, ja que estava convençut que l’havia escoltat, digué: Salut! I ella, tranquil·la, va somriure. Mentre veia com signava el contractava, es quedava.

Pseudònim: Blau

Comments are closed.