“Sé que el temps és relatiu, però el meu concepte d’aquest m’impedeix no pensar en termes totalitaris com ara “sempre” o “mai”” (obra concursant premi Emili Mira 2020)

M’agradaria expressar-me millor
M’agradaria ser més oberta amb com sento i com penso
i expressar-me millor
Ser menys freda
menys bruta
del que sóc
Voldria mirar-me al mirall
i entendre què tinc
Entendre què em fa tremolar
quan tremolo,
perquè tremolo molt
i mai acabo de saber per què.

No sé on ha anat el temps
No sé quant fa que m’he sentit així
I ara que me’n surto miro enrere i no m’ho crec!
En quin moment han passat tots aquests anys?,
i me’ls he passat a les fosques, sola, al bany
A estones era sang que em rajava de les cames
A estones era bilis que em sortia de l’esòfag
A estones eren raigs de ràbia que m’anaven des del pit fins a l’esquena
I tota l’estona era jo sentint-me inerta.

De vegades penso que no em fa res sentir-me així,
que no m’importa
Em passaré la vida sentint-me trista, i així seré feliç
No vull ser així…
NO VULL SER AIXÍ!
Tu ho voldries?
Jo tampoc
No sóc feliç quan estic trista, en realitat
però potser si m’ho dic les suficients vegades, m’ho creuré
i ho seré al final.

El meu problema és que faig coses constantment
per cridar l’atenció de la gent
i no m’importa que ningú m’estigui veient
perquè sempre hi ha algú
mirant-me
pel forat que tinc al cervell.

Altra vegada he de fer veure que no m’importa res
Altra vegada sento que he d’amagar els meus sentiments
Això s’acaba?
Creixes i màgicament arriba un punt on decideixes, simplement, ser qui ets?
M’agrada abraçar-te
però no m’agrada que siguis dolent
parlant de l’altra gent
amb qui t’abraces
i et poses calent
Voldria que fossis honest
amb què sents i què penses
però no ho sóc gens jo, d’honesta
amb què sento i què penso
així que suposo que no puc dir-te res.

Tinc ganes d’anar a la platja
la que em fa sentir al teu costat
al teu costat, quan tu encara eres tu
i jo no era tan freda
com sóc avui
Quan em vas dir que havia canviat,
que havia esdevingut freda,
em va fer molt mal
Després vas dir que la que havia canviat eres tu
però la veritat és que fórem les dues,
qui vàrem canviar
i jo esdevenia folla
intentant-hi lluitar
Hi anava en contra, no volia deixar de sentir com sentia
de pensar com pensava
de trobar-te cada dia
Quan hi penso creu-me que tinc ganes de vomitar
Se’m regira l’estómac i no puc respirar
i em sap tant de greu que tot fos en va
No et sabria dir les últimes paraules que ens vàrem dedicar
i si les sabés
no canviaria res,
no te les podria dir
no les podries rebre
ni avui, ni demà, ni ahir.

Em sap greu voler tot el que vull
Sento que mai estaré satisfeta
Sento que em tanco de tal manera
que mai podré traure’m ús
Voldria ser honesta
i voler el que vull amb honra
Vull voler el que vull amb honra
però no ho vull així, per més que així ho vulgui.

Tot arriba,
diuen,
tot arriba.

Mama és que sóc molt impacient
Quan era petita em moria de ganes de tenir pits
i ara que en tinc no els vull
En realitat sí, m’agraden,
però voldria més tenir les llums de Nadal de la finestra de l’edifici de davant
Mirar aquella finestra em fa sentir trista
i sola i alegre
em sento part d’aquell pessebre
I ara sé que tremolo d’ansietat
i no de fred
perquè no tinc fred, vaig ben tapada
però tremolo igual…
Em passaria dies sencers al llit
igual que ho vaig fer el passat setembre
fins a l’agost
sense dormir
No sé dormir, ho sabies?
Dormo fatal! Em llevo cada dos per tres
perquè tinc somnis estranys
i després em costa tornar-me a adormir
de vegades no he de fer res, i sóc desperta des de les 7 del dematí.

Em passa la vida volant
sempre visc amb una setmana d’antelació
i em passo la vida plorant
Les llàgrimes dels meus ulls són sempre passatgeres
perquè sempre n’hi ha de noves darrere
s’espitgen esperitades
com si fessin cua per comprar sabates
rebaixades
no tenen temps de sortir que ja tenen les seves germanes
caient-me com galledes d’aigua freda
per les galtes gelades.

La mà dreta la tinc sempre freda
i el braç dret també
faig broma i dic que és perquè estic morta per dins
però potser és cert, i encara no ho sé.

La panxa em fa sorolls
com dient
alimenta’m
El cor em fa sorolls
com dient
alimenta’m
i només li faig cas a un d’ells,
pels colors de sota els teus ulls
puc dir que tu fas el mateix
mai estarem satisfetes
sempre fent malifetes
amb les sabates desfetes,
com quan érem quitxalla.

No tinc ganes que pensis que sóc millor que ningú
ni pitjor que ningú
em sap greu
Em sap greu sentir-te parlar
i sentir que menystens als del teu voltant
em sap greu sentir les pèrdues que sento
em sap greu perdre’m tan sovint
i veure que entro
al mateix bucle
del qual sempre acabo fugint
per tornar-hi a entrar
sense veure-ho venir
No voldria embruixar-me altra vegada
pels lligams de les cantonades
que fan que em repengi de les parets
i que llisqui fins a terra
i plori al mig de la carretera
hòstia, que pesada sóc
no faig més que lamentar-me
no voldria embruixar-me
no em vull tacar els ulls d’aquests colors
ni les calces dels teus dits
o sí,
taca’m els pits
taca’m els malucs d’un lila fosc
de ditades
i picades
i calor
no sé què vull
sé què no vull
bé, ho sé a mitges
però no puc
dir-ho entre sismes
ben menuts
les mentides
que he rebut
canonades
de rebuig
els miratges
els escuts
els engranatges
ben perduts
ben encallats
entre la brossa dels matins
els interessos afins
com volia jo sentir-me
que era bona i teva i, sí,
entenc que ara
que he crescut
ja no vull voler-me així
no vull que em vulguin així
però vull que em vulguin…
Vull que em vulguin
i no me’n sé avenir
perquè he canviat
Ja no desitjo la incertesa
del sòl fosc i la malesa
de la glòria mal estesa
tu, quin pal
faig badalls i em faig plorar
en algun moment
amb el cap cot
podré parlar
i et diré
el que mai et volia dir
però ara que m’esforço
a ser sempre ben honesta
oloraré la ginesta
nascuda a la meva terra,
em faré fortes les arrels
i m’obriré.
Potser el cap o potser el cor
però m’obriré!
I deixaré anar tot allò
que en algun llunyà moment
em va fer sentir plena
i obscura
i diferent
I amb la sang
rajant-me solemne de les temples
I el cor
bategant-me ben fort com sempre
podré dir plena d’esma i d’orgull
que sense pretensions ni molèsties ni aldarulls
per fi vull el que vull
per fi
vull el que vull
i ho vull
amb el cap alt
amb els ulls ferms
amb el cel clar
amb el pit ple
d’aire càlid i forà
per fi…
per fi vull el que vull.

Pseudònim: opticaldystopia

Comments are closed.