“El bany” (obra concursant premi Emili Mira 2020)

M’havien despatxat feia dos mesos. Estava a l’atur. Les parets grises del dúplex on vivíem el meu marit, el meu fill de vint-i-dos anys i jo havien començat a asfixiar-me, els dies semblaven fets per a podrir-se i jo ja no sabia com evitar mirar la finestra, no per la finestra, sinó la finestra, que semblava l’única alternativa plausible a tota aquella broma. Però un bon dia, quan el meu marit, que sí treballava, i el meu fill, que estudiava enginyeria a la universitat, havien sortit de casa per a encarar el dia, possibilitat que a mi m’estava vetada, vaig dir-me que no podia més, vaig agafar un bolígraf, vaig buscar un full en blanc i sense ni tant sols asseure’m a meditar, vaig escriure la nota, lacònica, concisa, perfecta: “No em busqueu.” Cap explicació, només un imperatiu. El pas del bolígraf sobre el paper va ser, podria dir sense mentir, l’experiència més sensual que havia sentit en molt temps. Vaig preparar la maleta, cinc samarretes, dues bruses amb tirants, uns quants jerseis, quatre pantalons, mitjons i calces i també un biquini, no sé per quin motiu, perquè estàvem a principis de tardor i a mi mai no m’havia agradat banyarme. En qualsevol cas, el convenciment de marxar era ferm. I en un tres i no res ja havia creuat la porta, ja baixava l’escala, ja traspassava el portal, la senyora Mercè que em
saludava, que te’n vas de viatge?, sempre tutejant-me, sí, de viatge, que li responia jo amb completa naturalitat, i seguia endavant, no m’aturava, fins que trepitjava el carrer i tot semblava de veritat, no estic fent teatre, no estic fent teatre en absolut, això va de debò, marxo.

No vaig trigar gaire estona, el temps d’anar a buscar el cotxe, obrir el maleter i llançar-hi amb tremp la maleta, en veure quin era el següent moviment, perquè les fantasies, vaig pensar aleshores, ens acompanyen sempre, no pas la felicitat, l’alegria, la serenor, sinó les fantasies, i si ara volia almenys sortir del pas, o sigui, no quedar estancada en la decisió pura que, d’altra banda, hauria pogut ser interpretada tant d’absurda com d’inevitable, havia de recórrer a la fantasia, que era al cap i a la fi l’únic
que em quedava, per això, dic, el següent moviment era fàcil de deduir, no costava gaire adonar-se que si el que que jo volia era precisament acomiadar-me d’una realitat que m’havia estat trinxant, dia a dia, des de feia molt temps, ara tocava llançar-se als braços de la fantasia.

Malauradament, en aquest punt topava amb un mur infranquejable. Els anys que tot just ara reconeixia dilapidats inútilment, el conglomerat de família mal travada, depauperació física i psíquica i atonia constant que havia conformat la meva existència des de temps immemorials, arribant al seu paroxisme el mateix dia del meu comiat, ara feia dos mesos, havien repel·lit tota possibilitat de fantasia. Ja ni tant sols era capaç de detectar quins havien sigut els ressorts que m’havien dut a convertir-me en el que era ara, una dona supèrflua, quallada de banalitat. I pensava en el meu marit, mentre conduïa sense rumb, i pensava en el meu fill, i podia sentir, ho confesso, com les espines de la còlera s’anaven clavant en mi. Tan l’un com l’altre representaven la puixança que desvetlla l’èxit. Jo, en canvi, era la viva imatge del fracàs. Poc hi feia la cura amb què jo desenvolupés la meva feina. Ells serien, sempre, el peix gros de l’aquari, i jo, les algues
que els acariciés els baixos.

Confesso que pensar en ells m’abocava al recel, però ara que havia aparcat el cotxe i que m’encaminava al Bar Mellados—anys feia que no hi posava els peus, d’ençà que havia començat les sessions de teràpia—em trobava en una disposició més òptima per a encarar aquells pensaments. Prendria una cervesa, llavors una altra, més tard una tercera i qui sap si també una quarta i una cinquena i deixaria que el rancor fluís lliurement.

Inflamada pel meu renaixement tot just encetat, que començava a assentar-se, a asserenar-se en mi, diguem que a prendre consistència, em veia capaç de franquejar la idea pesada que m’havia estat rondant tot el matí, migdia i tarda, a saber, que el que havien fet de mi, que allò en què m’havien convertit era ja irreparable.

No podria dir d’on va sorgir aquell desig espontani de llavors, potser havien sigut les cerveses, ingerides no pas amb pressa però sí amb agilitat, o potser era la necessitat sobrevinguda d’imaginar i satisfer una fantasia. El cas és que, ja amb cinc o sis cerveses al cos, potser set, vaig decidir posar-me en marxa. Vaig aconseguir alçar-me sense gaires dificultats, vaig apropar-me a la barra, vaig pagar les consumicions, vaig tolerar sense angúnies les mirades dels parroquians, vaig encaminar-me cap al cotxe i vaig conduir
fins a la zona residencial més cara dels volts de la ciutat. Vaig aparcar en un carrer que semblava fet per a dormir-hi, cap soroll, cap moviment. La calma es paga, vaig pensar. A l’hora d’escollir la casa no vaig guiar-me pel criteri de la sumptuositat, al cap i a la fi el meu propòsit no tenia a veure amb el luxe i la magnificència, i, en qualsevol cas, era evident que, més o menys luxoses, més o menys magnificents, totes aquelles cases tindrien el que jo havia vingut a buscar, una piscina. Inconscientment, havia sigut
previsora. Vaig obrir el maleter, vaig agafar el biquini que havia guardat aquell mateix matí, vaig despullar-me sense cap temor a ser descoberta i, ja amb el biquini posat, vaig buscar la casa amb la tanca més baixa. No vaig trigar gaire a trobar-la. Saltar-la no em va suposar cap dificultat. Cap alarma no va sonar. La piscina, efectivament, era allà, rectangular com una baralla de cartes. Amb prou feines si feia fred i, contra el que era habitual en mi, em venia molt de gust banyar-me. El cel s’enfosquia. M’hi vaig llançar de caps. L’aigua, que sí que era freda, començava a estar bruta a causa del desús. L’inici de la tardor havia portat algunes fulles a surar sobre la superfície. Una felicitat, una alegria i una serenor incomprensibles s’anaven apoderant de mi mentre nedava, submergida en l’aigua d’aquella piscina que no era meva. Els efectes de l’alcohol atenuaven els vertígens
de l’estranyesa i em duien a creure amb tota la veracitat del món que em trobava precisament allà on havia de ser, que no havia comès cap error, que el cop de volant vital d’aquell matí era, senzillament, necessari. Va ser aleshores quan vaig veure el paper sobre la taula amb la nota escrita—“No em busqueu”—i vaig saber a l’instant que era cert que no tornaria i que, d’ara endavant, la solitud caminaria de la meva mà. I això no m’espantava, juro que no m’espantava.

Pseudònim: Pol Buch

Comments are closed.