El corrent que em guia (obra concursant al Premi Emili Mira 2022)

Em dic Iana, tinc tretze anys i visc a Girona, junt amb un home i una dona els quals se suposa que haig d’anomenar “pares”. Dic que se suposa, ja que jo no ho faig pas. No entenc com esperen que tracti de pares a dues persones amb les quals convisc des de fa no més d’un any. Un pare o mare és un referent, algú amb qui has crescut, algú a qui t’estimes. Jo ni espero ser com ells ni me’ls estimo. Tothom em mira malament quan parlo així d’ells. De fet, gran part de les nostres baralles són causades per la meva manera de parlar i comportar-me amb la gent. Diuen que sóc una maleducada, irrespectuosa, i que tinc una conducta inadequada. Per això vaig al psicòleg, amb una dona que pretén preocupar-se pels meus problemes, però que està clar que només ho fa perquè és la seva feina, i perquè un cop acabada la sessió cobrarà, però que després desapareixerà com fa tothom. Ella em diu que haig de ser bona amb els altres, que sinó mai aconseguiré l’estima i l’amabilitat d’aquests. Ja ho sé jo tot això, però no penso ser agradable amb gent que acaben d’aparèixer a la meva vida i que un dia o altre tornaran a marxar-ne. Gent a qui no estimo ni estimaré. Perquè tinc clar que no els estimaré. Sempre que he acabat estimant a algú m’ha portat més mals que alegries, tant aquí Espanya com a Mali, el meu país d’origen.

A Mali hi vaig viure fins als sis anys. Vivia allà junt amb la meva mare. No tinc molts records sobre aquella època de la meva vida però el que sí que sé és que era feliç. Anava a una escola prop de casa, on hi tenia molts amics amb els quals ens passàvem les tardes corrent i jugant pel jardí. A la meva mare em costa més recordar-la. Sé que a vegades tenia mal geni, però que ens estimàvem moltíssim. Era una persona alegre, espontània, i somiadora, que sempre m’invitava a emprendre amb ella projectes forassenyats. “Res no uneix tant com una bestiesa compartida”, em deia. Aquest era el seu lema de vida.

Però un dia tot això va canviar. La meva mare em va enviar amb el Ronaldo a emprendre un gran viatge. El Ronaldo era un home que vivia a tres cases de la nostra, i que ens visitava de tant en tant des que era petita. Tot i que sovint ens portava menjar, mai m’havia caigut bé.

Ningú em va explicar res. Ningú es va preocupar de com en sentia. Ningú em va avisar prèviament de com la meva vida anava a canviar. Ningú em va deixar despedir de la meva vida a Mali. Simplement, aquell dia em van donar una motxilla amb quatre peces de roba i em van obligar a anar junt amb el Ronaldo cap a Espanya.

Unes setmanes després arribàvem a Espanya. Jo encara no havia tingut temps de sentir tot l’estrès i por davant el perillós viatge que acabàvem de realitzar. Seguia amb xoc. No entenia res i només volia tornar a casa amb la meva mare.

Un cop a Espanya, em van separar del Ronaldo i em van portar cap a un centre d’acollida, a Barcelona, on hi havia altres nens i nenes com jo. Allà hi havia un munt d’homes i dones que em miraven i em feien preguntes, tot xiuxiuejant coses entre ells. No m’agradava que em miressin i em parlessin. Em sentia incòmode, confusa i desubicada, i a més em sentia un destorb pels altres nens, que ja es coneixien tots entre ells.

Tampoc m’agradava ser a Barcelona. Veia a la gent molt diferent de mi i això em feia sentir fora de lloc i amb més ganes de tornar a Mali on hi havia la meva gent i la meva cultura.

A poc a poc, em vaig anar adaptant al centre. Vaig fer amics i vaig anar agafant més confiança cap a alguns dels educadors. Però no va servir de res, ja que uns mesos més tard em feien tornar a agafar la meva motxilla amb les meves quatre peces de roba per a portar-me cap a un altre centre. Si depengués de mi, no m’hauria volgut canviar, però la meva opinió ningú l’escoltava. Tothom anava conduint la meva vida a la meva esquena.

Tot just complia set anys que entrava en un centre de menors, situat també a Barcelona. Recordo que la meva mare solia fer una festa molt gran pels meus aniversaris on hi convidava tot el veïnat. Ballàvem, cantàvem i menjàvem pastís tots junts. Aquest cop, ningú més que quatre o cinc educadores del centre, em van felicitar. És clar, ningú em coneixia.

Quan esperava a la recepció que em portessin cap a la meva habitació va aparèixer la Jenny, una dona molt jove, de cabell castany i estatura mitjana. . Tenia una veu i una manera de parlar que transmetia confiança. Ella va ser la meva tutora fins als dotze anys. Va ser la persona a qui li confiava tot, com si fos una millor amiga o encara més, una mare. Ella em comprenia quan tenia una mala conducta i no es limitava a mirar-me amb menyspreu o a renyar-me.

Els anys anaven passant i vaig acabar adaptant-me mínimament a aquella nova vida, encara que mai més tornés a ser aquella nena alegre i espavilada la qual era a Mali. Anava -i segueixo anant- a un ritme acadèmic inferior a la resta de companys i no tenia grans relacions d’amistat. Sense poder-ho evitar, tenia una actitud desagradable que feia que els altres es cansessin fàcilment de mi. L’única que no semblava cansar-se de mi era la Jenny, ella era l‘única a qui estimava de debò.

Un dia, quan jo ja tenia dotze anys, la Jenny em va fer seure el seu costat per comunicar-me una cosa; . La meva reacció va ser immediata: I doncs vaig callar. Ara ho veia tot clar. Jo només era un usuari més per a la Jenny, mai m’havia estimat. Com tothom feia, ella m’havia enviat cap a un altre lloc a la que havia pogut. Em sentia rebutjada; per ella, per la meva mare, pels educadors amb qui havia confiat en el centre d’acollida, etcètera. I el pitjor és que només m’enviaven de banda en banda sense explicar-me res, sense demanar-me la meva opinió.

Però la decisió ja estava presa. No vaig aconseguir canviar res, però tampoc m’hi vaig esforçar, ja que no esperava aconseguir-ho. Les coses eren així i prou, i jo com havia après només havia de limitar-me a deixar-me portar pel corrent que em guiava.

Pseudònim: Nigala

Comments are closed.