La pluja ho era tot. Era com si el meu cos hagués deixat de sentir-se limitat pel llindar
de la meva pell i hagués distès la meva ànima perquè cobrís de les meves emocions tot
allò que la meva mirada podia arribar a percebre. Tot aquell dolor, tota aquella entropia,
tota aquella por.
El fred i la humitat entelaven la brillantor dels vidres del cotxe i feien que aquest
esdevingués translúcid fins al punt d’esborrar-ne el paisatge. A través de les gotes que
lliscaven per la finestra podia comptar paral·lelament les persones que, gairebé sense
assabentar-se’n, havien experimentat un temor com el que no havien viscut mai, un dol
com el que mai viuran i una cruenta mort que mai ningú hauria arribat a augurar. Una
infinitat; gairebé tantes persones com gotes de pluja.
Sentia que el món s’estava acabant. És que potser s’estava acostant una pandèmia
encara més letal, nascuda des de la més primordial bestiesa humana? A la llar que van
fer germinar els meus avantpassats i que, durant el transcurs de les generacions, hem
anat regant fins a fer de la terra fèrtil una llar on l’amor i la força criarien aquells que
naixerien en un futur? Ara ja ben segur que això no seria possible. No pas, després de
deixar caure la primera detonació.
Si tancava els ulls, encara sentia la gran deflagració que va fer vibrar el terra fins al punt
de recórrer per tot el meu cos la trepidació que semblava que anés a fer-me esclatar. El
cor anava a sortir del meu pit d’una forma tan real i tan crua que gairebé em temia
l’acomiadament del món allà al mig de la plaça. Tothom va començar a cridar, tothom
començava a córrer, i jo estava allà al mig, quieta entre la gent i els crits com si la sang
se m’hagués congelat.
«Què acaba de passar?», em preguntava. Però quan m’anava a girar per donar-li la mà al
meu germà, aquest havia desaparegut entre l’aglomeració. Ens havíem separat. Només
havia de fer una cosa i havia fallat en allò que en aquells moments havia estat necessari.
Com havia pogut ser tan idiota de no reaccionar a temps?
«El món s’està acabant», pensava jo. «El món s’està acabant i la gent de fora no ho veu,
no ho sap, no ho percep.» Podia reafirmar una vegada i una altra allò que regia al fons
més profund de les meves emocions. «Però jo, que estic fugint de la llavor de la guerra,
ho veig i ho reconec com la veritat que va matar la meva mare, el dol que va acabar amb
el meu pare i l’esglai que va fer desaparèixer el meu germà petit.»
Els meus oncles s’acomiadaven de mi com si fos la filla que mai no havien arribat a
tenir. Entre llàgrimes m’intentaven fer creure que allò era el millor per a la nostra gent.
Havia de marxar. I és que la felicitat del meu poble havia caigut i esdevingut soterrada
amb tots els somriures que durant molts anys havien brotat entre les generacions.
Els nens jugaven a les bombes, a la guerra; potser així vivien millor la tragèdia.
Nogensmenys, a mi ja no em quedava gairebé res; únicament, un declivi emocional que
lentament s’aproximava cada cop més ràpid a l’abisme.
El trajecte cap a la frontera va ser esgotador. Estava cansada d’escoltar dones i nens
esgargamellant-se en observar com havia quedat la nostra terra. Havent arribat allí, la
munió de gent restava inquieta, a l’aguait d’allò que pogués produir-se. «Ens deixaran
marxar de la nostra llar?», em preguntava quan vam arribar al territori limítrof amb
Polònia. A contracor havíem d’abandonar el que havia estat el nostre país. «Hi tornarem
mai?».
Adeu al paska, el meu plat preferit. El solia fer la meva mare seguint una recepta
familiar, la qual solia fer-me vestits per tots els meus aniversaris. Em sentia tan estúpida
i impotent: mai vaig arribar a aprendre-la i mai ho faria.
Adeu a la brusa tacada del meu pare, que mai més tornaria a ser exhibida amb honor,
com si fos una peça especial de marca. La lluïa quan anava a l’església per celebracions
importants.
Adeu a l’entremaliat del meu germà, el Pavlo, que no passava cap dia sense que em
recordés que ell era el petit de la casa i que sempre tenia la raó. Déu meu, fins i tot
enyoro que em tragués de polleguera enganyant els meus pares sobre alguna malifeta
que ell havia orquestrat. I és que realment em sentia òrfena perquè òrfena era.
Quan ja érem a Polònia, vaig tenir l’impuls d’observar per última vegada casa meva. Va
ser aleshores quan vaig poder veure com els rostres de la quitxalla i de les dones
mudava progressivament, com si les seves ànimes estiguessin atrapades en un hivern
que ja mai tornaria a minvar.
No volia mirar. La seva expressió desesperançadora era el reflex del meu poble. Tots els
somriures s’havien esborrat. Només quedaven les llàgrimes, els llamps i els trons.
Els núvols s’havien esvaït i les estrelles es veien reflectides sota la volta celeste que
havia deixat enrere la tempesta. Podia distingir, ara des del cotxe cap a la meva nova
llar, la comunió d’estels que formaven constel·lacions. Però no tan sols eren éssers
eteris singulars, sinó que dubtava si havien compartit quelcom que anava més enllà de
les seves diferències. Semblava que tots els estels havien format una única constel·lació
davant dels meus ulls. No sabia si era real. M’era igual, de fet.
Els pares d’acollida m’anaven mirant de reüll i no sabien si havien de somriure o
plànyer-se pel fet de refugiar-me, però hi havia alguna cosa que em deia que naixeria
una unió d’amistat que mai hagués cregut concebible. Grans nombres de persones
d’arreu del món s’unien per contribuir en una causa inhumana en què ningú veia clar un
final escrit. Una infinitat; gairebé tantes persones com estels al cel.
Els astres eren allà a dalt; aquell mateix cel que els meus oncles veien des del meu
poble, que el meu germà segurament en aquell moment estava contemplant en algun
indret que ningú coneixia; aquell cel que havia acollit els meus pares, i que jo sabia que
em seguirien allà on anés.
L’única cosa que desitjava més que fugir de la guerra, era tornar i reunir-me amb els
meus com si res s’hagués produït. La humanitat compartia una bestiesa, una bestiesa
que havia esdevingut una desgràcia com la que feia anys que no es veia. Uns la vivien
més que uns altres, però el que no suposava cap mena de dubte era que aquella calamitat
no entendria de vencedors i de perdedors.
Les estrelles enlluernaven el meu rostre amb quelcom que em revelava un polsim
d’esperança per aquest món. Per primer cop en molt de temps, la humanitat s’unia per
defensar uns drets fonamentals per a la llibertat. Però una de les coses que havien
suggerit més penediment a molts dels que s’havien llevat a última hora per ajudar-nos a
sobreviure era el fet que la unió més humana vista fins al moment només es produïa
quan les detonacions d’una guerra emergien entre el silenci.
Pseudònim: Bonnie i Clyde