El Segon Adveniment

Obra concursant al Premi Emili Mira 2014

Estiu del 2013.

La fi del món vaticinada per profetes, ascetes i d’altres il·luminats era ben a prop. Tot i així, ningú era capaç de fixar la data del Segon Adveniment de Jesucrist, el qual havia de tornar a la Terra per jutjar al personal poc abans que del Cel plogués foc i sofre i el terra s’obrís enviant els impurs al més profund dels abismes. Segons l’Evangeli de Sant Marc “ningú sap res sobre aquest dia o hora; ni tan sols els àngels”. Sabent que el món s’havia d’acabar el 21 de desembre del 2012, el Fill de Déu no arribaria el mateix dia, ja que, curiós com era, voldria viatjar d’hora per veure com està el seu regne dos mil anys després de la seva mort i, sobretot, abans d’interpretar la que seria la seva última obra: “Jesús II: la venjança”. A més, qui coi marxa de viatge a la tardor? Òbviament vindria a l’estiu, ja que és el millor moment per conèixer nous horitzons. Cal afegir que el Jesús, en qualitat d’home, és lògic que prefereixi els bikinis i tangues als jerseis i les bufandes.

Així doncs, un bon dia d’estiu, d’aquells que un sol abrusador feia suar la gota gorda, una explosió de llum va enlluernar tota la població de la Franja de Gaza. Alguns deien que havien vist àngels amagats entre la resplendor blanca, uns altres declaraven haver albirat un coet Qassam entre la brillantor i ja preparaven els helicòpters de combat per a una operació de “defensa”.

Però un xic després d’aquest intens pampallugueig, es va produir una escena que recordava els primers instants de Terminator, una figura humana romania a la gatzoneta sobre una superfície socarrimada. Era Jesús, i, citant aquest clàssic de ciència-ficció, havia tornat.

Abillat amb una impol·luta túnica blanca i unes sandàlies de cuir, Nostre Senyor havia aterrat en un camp d’hortalisses palestí. De sobte, en adonar-se’n del terrabastall i d’aquell individu sospitosament vestit com un infidel, un 4×4 de les milícies de Hamás se li va acostar.

Salah tallesh! Sahad ainu! [1]van exclamar els milicians tot apuntant-lo amb els kalaixnikovs.

-Germans, hagi pau entre jueus i musulmans. De fet, el vostre Mahoma és el meu company en la parella de dobles que formem per jugar als tornejos de tennis-taula celestials.

-Blasfèmia! Infidel idiota, com goses parlar així del Profeta? –va xisclar un d’aquells paios amb un hebreu macarrònic.

-Blasfèmia? Vatua, noi! Jo sóc el Fill de Déu, el rei dels jueus…

-El rei dels jueus? Mateu al boig!

Com ja sabeu, Jesús era capaç de convertir l’aigua en vi, de guarir leprosos o de multiplicar els pans i els peixos, però per molt que llegeixi la Bíblia mai no trobo cap passatge on Nostre Senyor aturi les bales d’un AK-47. Així que Jesús de Natzaret va tornar a morir pocs minuts després de la seva segona arribada.

-Vull anar cap a Barcino, Deus vult, és a dir, jo vull! –va pronunciar després de plegar les mans i haver-se agenollat.

Va anar a parar al Passeig de Gràcia, concretament a prop de la Pedrera. La gent semblava confosa en veure aquell home barbut i amb una túnica blanca. Els turistes i els dependents de les botigues d’alt standing de banda i banda del carrer se’l miraven tot rient sorneguerament. De sobte es van sentir uns esclafits molt forts i l’olor a pólvora va omplir l’atmosfera. Un fotimer de persones trafegant eslògans i pancartes corrien cames ajudeu-me pel carrer Provença perseguits, com no podia ser d’una altra manera, pels Mossos d’Esquadra. Jesucrist, en veure allò, es va sentir compassiu i va caminar en direcció contrària a la multitud a fi de parlar amb els perseguidors, com havia fet dos mil anys enrere amb els conqueridors romans. Un home amb l’aspecte (i el tuf) de ser al·lèrgic al sabó, se li va apropar. Portava una camiseta amb el lema “Matacristos Rock Festival 07 Villarrobledo”, acompanyant la seva santa efígie escarnida de la manera més grollera imaginable. Es va quedar bocabadat.

-Ets boig? Corre o els gossos t’estovaran de valent!

-Germà, en el fons ets un bon cristià. Aviat veuràs la llum i…

No va tenir temps d’acabar la frase. Una pilota de goma li va impactar al maluc, deixant-lo estabornit sobre la calçada. Quan van arribar els policies, que li recordaven als soldats pretorians, se’ls va quedar fitant amb ulls d’ovella degollada.

-Perdona’ls pare, perquè no saben el que fan –va mussitar mirant al Cel.

-Tu, perroflauta, quanta droga t’has fotut per anar vestit així? Au vinga, tira cap a la comissaria abans que m’ho repensi.

-El que feu amb aquesta pobre gent, que són germans vostres, no està gens bé. Porteu-me davant el vostre cap tal i com van fer els romans.

-Però que t’empatolles? Joan, Carles, ensenyeu-li a aquest gamarús per què no s’han de prendre drogues!

Immediatament dos armaris arrebossats de kevlar, plom i molta, però que molta mala llet, van tustar a Nostre Senyor. Ell, bo com era, en lloc de defensar-se va posar l’altra galta, cosa que li va comportar escassos beneficis.

Jesús, empipat per aquesta segona rebuda, va decidir desmaterialitzar-se quan el van deixar sol a la garjola per intentar dur a terme el seu Adveniment d’una forma pacífica, assossegada i, sobretot, que no acabés amb pallisses o tiroteigs amb la seva persona com a objectiu. S’ho va rumiar molt abans de concloure que ja era hora de visitar els autèntics cristians, els que defensaven la seva fe per damunt de tot. Volia veure aquell grup d’homes i dones que seguien el seu missatge fervorosament. Així que havia de dirigir-se al Santuari de Torreciudad, l’església per antonomàsia de l’Opus Dei, situat a la província d’Osca.

-Oh, quina gent més maca i ben vestida! –va murmurar Jesús-. Quina religiositat!

Ell, que portava dos intents frustrats a l’hora de contactar amb els humans, va creure que aquelles persones sí que li farien cas, així que dit i fet. Va apropar-se a la fila de peregrins que feien cua per entrar al santuari. Abans, però, va decidir portar alguna mena de regal. Com era omnipotent va optar per crear una petita quantitat d’or en pols a partir de la sorra dels Monegros i per fer-ho més maco, va agafar un vell bidó abandonat i el va transformar en la més meravellosa de les capses. Tot seguit, es va dirigir feliç cap a la cua movent una mà en senyal de salutació. En veure’l acostar-se, un nen ros amb els ulls blaus el va assenyalar i li va xiuxiuejar a la seva mare:

-Mira, mami, quin pobre tan estrany! Dóna-li alguna cosa perquè es pugui comprar un entrepà.

-Ai, però que no ho veus, rei? Mira com va vestit? Segur que és un d’aquests perroflautes fumat i drogat. No t’hi acostis a aquesta gent. Nostre Senyor Jesucrist mai ho faria. Segur que deu ser un pollós amb aquesta melena i els parracs que porta.

A mesura que s’aproximava i somreia amistosament a tots els congregats, la gent anava murmurant i senyalant-lo sense discreció. Un dels presents, amb el típic polo del cocodril brodat lligat al coll, va mirar-lo de fit a fit i després va fer un cop d’ull al diari que portava a la mà. Era l’home que sortia a la portada! El brètol que s’havia enfrontat a la policia catalana i s’havia convertit en el símbol del moviment antisistema!

-És el “messies anarquista”, el rei dels comunistes, l’etarra hippie! De ben segur que ha vingut aquí a provocar. Seguretat, guàrdies!

Jesucrist, ignorant allò que deia aquell home del bigoti, va seguir acostant-se amb el millor somriure que tenia. Malgrat tot, la seva presència només causava esglai i algun defalliment entre les dones. Era el moment per fer gala de l’oratòria que tant va triomfar durant el sermó de la muntanya. D’aleshores ençà, el Segon (o quart, depèn de com es miri) Adveniment es podria anomenar “el sermó d’Osca”, tot i no tenir gens ni mica de glamour. Es va aclarir la gola i tot d’una va prosseguir:

-Germans i germanes, nens i nenes, he vingut a alliberar-vos! Provinc de la terra de Palestina, vilment ocupada, però que…

-Déu meu! No és un simple perroflauta, és un maleït terrorista palestí! –el van interrompre amb un xiscle esfereïdor.

-No, no, jo no… mireu, si us porto un regal i tot –va ensenyar-los la capsa i es va apropar una mica més.

-Vigileu, té una bomba, és un suïcida de Hamàs! Campi qui pugui!

El pànic es va estendre per Torreciudad i tota aquella congregació de feligresos va córrer cames ajudeu-me fugint del pobre Jesús. Ell, que no entenia res de res, quan es va quedar sol com un mussol, va reflexionar i va decidir deixar-ho córrer i esperar mil anys més perquè la raça humana madurés. Tot seguit, amb un simple espetec dels dits, va aparèixer al Cel, just davant de Déu.

-Jesús, fill meu, com és que tornes tan aviat? No havies decidit fer el teu Segon Adveniment? –la seva veu omnipresent retronava en aquell indret farcit de querubins.

-Sí, pare, però la Humanitat no està gaire preparada per rebre’m de nou. És ben estranya, molt violenta i em confon amb qui no sóc.

-Cert, Jesús, però això és perquè has anat a un lloc on el teu aspecte ja no és el més adient. Les aparences enganyen, però en un món tan materialista i on la imatge és quelcom tan important, algú vestit d’aquesta guisa i amb aquests cabells no serà mai ben rebut. Mira en canvi què bé li va al teu germà…

-Germà? –va preguntar el Fill de Déu amb els ulls com a taronges.

-Òndia, no em diguis que no t’ho havia explicat? Vejam… doncs resulta que fa un temps jo m’avorria aquí sol, vaig decidir baixar a la Terra una estona i…

-Però, pare!

-Fill meu, has d’entendre que de vegades em sento terriblement sol i… Però què coi! Sóc Jahvé, sóc Déu i puc fer el que em doni la gana. Doncs bé, sí, tens un germà, és argentí i juga a futbol.

-No et referiràs a Messi?

-Efectivament! Perquè et penses que assenyala al Cel sempre que marca un gol? Me’ls dedica a mi! Sou idèntics com dues gotes d’aigua, però mentre tu t’encaparres en convertir l’aigua en vi, ell converteix el futbol en art.

-Vaja, no sé què dir, m’he quedat de pedra…

-Doncs no cal que diguis res. Apa, seu al meu costat i veurem plegats el partit del Barça, com a pare i fill que som.

 


[1] *Nota del Autor: l’àrab emprat és una variant dialectal del maurità septentrional, per això es probable que si sou lectors àrabs no l’entengueu. I si no ho sou, tampoc.

Comments are closed.