Els 3 porquets i l’especulació immobiliària

Vet aquí una vegada, en un país no massa llunyà, una família de tres porquets que vivien feliços i en harmonia. Tots tres havien nascut en època de bonança econòmica, així que no estaven preparats per a la cruel prova que el destí els havia deparat. El primer germà, el més jove, estava fart d’estudiar i no li agradava treballar. Tot i ser més inútil que el cendrer d’una moto, embadalit per les promeses de feina i diners fàcils que asseguraven els grans constructors d’edificis, va engegar-ho tot a rodar per comprar-se aquell cotxe tunning que tanta patxoca li feia. Tal era la necessitat de mà d’obra que, tot i tenir un currículum més curt que la suma dels seus cognoms, el van contractar de seguida. El segon, àvid lector d’històries de detectius, va seguir clavant els colzes per emular als seus herois de novel·la i en acabar el Batxillerat va ingressar a l’Acadèmia de Policia. Per fi, l’últim germà, el més llest de la família, tot i les nombroses vexacions que es va haver d’empassar durant l’etapa a l’institut, com era d’esperar, va aconseguir entrar a la Facultat de Medicina i, amb el pas del temps, es va convertir, en un prestigiós metge de capçalera.

            Tots tres germans, transformats en ciutadans de profit, van decidir comprar-se sendes cases, ja que havien pres la resolució d’abandonar la llar dels seus pares a la localitat de Guijuelo, degut a l’estrany rumor sobre desaparicions dels habitants porcins. Així doncs, cadascun d’ells va emigrar a un lloc ben diferent de la geografia peninsular, per adquirir el primer una acollidora casa de palla, el segon va haver d’hipotecar-se per ser propietari d’un espectacular dúplex de fusta, al més pur estil americà. Per últim, el porquet sanitari (o millor dit “el doctor bacó”) va comprar un preciós xalet a les rodalies d’una ciutat amb el seu jardí, piscina i una acollidora llar de foc.

            Tot semblava anar sobre rodes fins que, el llop McKinley, un prestigiós tauró de les finances i àvar com un dirigent de Bankia, va comprovar que les seves operacions borsàries no havien sortit com havia previst i volia recuperar els diners fos com fos. Utilitzant la seva agenda de telèfons va contactar amb els altres llops per fer un front comú i pressionar al president del país dels garrins perquè fes el possible a fi que els ciutadans d’aquell pròsper territori els ajudessin a sufragar el seu forat econòmic.

            En un primer moment, el govern va avisar-los que aquella acció era impossible i que, a més, si s’atrevien a intervenir s’arriscaven a contagiar-se de la famosa grip porcina. Un cop els llops, que no eren tan beneits com semblaven, es van convèncer que l’esmentada malaltia només era una estafa per tal de vendre injeccions, li van passar “el marrón” al president dels garrins. Aquest, que a més de porc era poruc, va acceptar totalment el que el llop McKinley i la seva gossada li havien proposat, tot i ser contrari als interessos de la seva nació. En un obrir i tancar d’ulls, el país es va sumir en el caos i l’atur es va disparar fins a límits insospitats. La construcció va caure en picat i el primer dels tres germans va ser acomiadat. Com que no tenia estudis ni recursos per buscar una altra forma de guanyar-se la vida, la hipoteca que devia als llops era ja impagable i va començar a rebre amenaces de “bufades”. Va intentar salvar-se treballant en feines on durava menys que Pinotxo en un IKEA, i finalment va haver de sobreviure amb la prestació de l’atur fins que, un gris matí d’octubre, es va presentar un dels llops amb ganes de bufar. Alguns companys van intentar evitar-ho, però al bufar tan fort (i amb la passivitat del govern), el pobre porc aturat es va quedar al carrer. Poc després es va saber que esdevingué pernil exportable per als emirats del Golf Pèrsic (que, tot i que la seva religió no els permet menjar productes porcins, les estadístiques diuen que 1000 tones d’aquesta deliciosa mercaderia van a parar allí cada any).

            El segon germà, tot i veure el que passava al seu voltant, continuava sent un honrat i valorat agent de la llei al servei de la ciutadania, fins que un dia li van ordenar dissoldre una manifestació amb porres i pilotes de goma. En un principi va obeir, però a mesura que li baixaven el sou va comprendre que l’enemic no eren els pobres porquets reivindicatius sinó els propis governants. Tot i això, la hipoteca del dúplex l’asfixiava i ja no era capaç de pagar-la amb el seu minse sou de funcionari. Una tarda de novembre, un llop es presentà davant la casa i va bufar amb tanta força que el porquet va sortir volant fins anar a parar a la cua de l’INEM, que per aquella època ja era més llarga que el nom de la Duquessa d’Alba, que ja és dir.

            Finalment el tercer germà, un honorable membre de la comunitat mèdica, es veia obligat a mantenir, com la resta de porcells ocupats que quedaven, el sistema educatiu gratuït pels garrins i les pensions de les truges i els senglars jubilats. Tot i tenir un bon sou, les seves inversions no havien sortit massa bé i es va veure embolcallat per un mar de deutes. Però a diferència dels altres dos germans, aquest tercer tenia els seus recursos i interpretant fil per randa una famosa frase, obra sens dubte d’algun geni de la filosofia, (“pa’ lo que me queda en el convento, me cago dentro”), va decidir esperar que vingués algun llop a casa per fer-li una juguesca.

            Com que en època de crisi, els calers són el primer, el llop especulador no va tardar en arribar i després de tenir una acalorada discussió amb ell, el porquet va fer una rialla tot dient entre dents:

            -Et pots quedar la casa, però jo me’n riuré després.

            El llop, tot i que sorprès per aquell rampell de desafiament, no tenia motius per amoïnar-se, però com ja se sap que els llops especuladors no són gaire doctes en res que no sigui estafar porcs, li va dedicar al doctor porc un somriure sarcàstic.

Al cap del temps, els llops van descobrir que el més gran dels germans porquets havia dibuixat sobre el terrat de casa una enorme caricatura de Mahoma i que això els havia suposat un greu conflicte internacional que els havia deixat sense subministrament de petroli. De mica en mica els llops van haver de retirar-se i el país dels bacons va començar a recuperar la normalitat. Això sí, al porquet metge no el busqueu enlloc, ja que va aconseguir muntar-se una clínica avortista a Londres i ara es dedica a viure fent un enorme favor al món: evitant de néixer més llobatons no desitjats (i garrins fills de porcs polítics mentiders).

Comments are closed.