“Foscor” (obra concursant premi Emili Mira 2020)

Ja s’ha fet fosc.
Hauria d’haver tancat els ulls fa temps. Però aquí sóc.

Intentant desesperadament que la meva història no sigui un full en blanc, finalment.

He vist el mateix arbre durant vuitanta-set anys.
Any rere any.
Però mai no he vist les mateixes fulles. Mai dues fulles iguals.
Que queien a la vegada que ho feien els meus cabells.

He estimat, he fugit de la guerra i ho he perdut tot en ella.
He relliscat de les urpes de la mort.
Com qui està disposat a arriscar la vida precisament per no perdre-la.

He jugat amb les ruïnes de la meva infància.
He esborrat el meu passat perquè algú tingui ara un futur.
He estimat com si tota la vida depengués d’això i no hi hagués més esperança.
M’he oblidat pràcticament de tot, perquè altres oïdes no anaven bé de temps.

Escric perquè és l’únic que conservo.
I tot i que el paper no em pugui escoltar, almenys em deixaré abraçar, per una vegada.

Ho escric perquè quan jo falti, algú trobi aquest paper i pugui escriure com de bo s’imagina que vaig ser quan vivia.
Tot i que mai va tenir l’oportunitat de descobrir-ho.
Potser utilitzarà les meves paraules textuals per no arriscar-se.

I tots ens adonarem que ja era massa tard.

Que jo era l’únic que coneixia la meva història, i què a ningú li he pogut entregar.

Potser m’he oblidat del teu nom, algunes vegades, però et puc dir amb certesa quantes caniques bales vaig guanyar jugant amb el meu veí.
I et puc regalar el tast d’un tros de pa després de dies sense menjar més que l’aire que ens recollia.
O el que vaig sentir la primera vegada que la xocolata es va desfer a la meva boca.
O de com pesava el carbó sobre la meva esquena, durant hores i hores de treball.
I com s’obrien buits dins el meu pit.

Però ja no ho sabràs mai.
Perquè m’ho emporto amb mi.
És l’únic que em queda.

I, algun dia, descobriràs com les paraules se les emporta el vent.
I com el temps és una fera salvatge que us heu entestat en engabiar.

El temps no fa cap excepció.
Recorda’m quan et miris als ulls i descobreixis tots els forats del teu pit.
Jo mai no els vaig poder cosir.
I ara a tu tampoc et podré ajudar.
Perquè mai no m’has donat l’oportunitat.

Mai no ho escoltaràs, però t’he demanat que quan jo marxi, portis les meves cendres al marc.
Perquè aquest va ser l’únic que em va veure lliure.
Tot i que mai no et podré dir tot el que m’ha confessat.
Potser no et reconeixeràs en aquest rostre vell i arrugat, però entre les meves marques porto també la teva història.
Sota la pell.
Porto totes les abraçades que mai no em vas donar, totes les vegades que no vas venir a dir-me que m’estimaves.
Totes les vegades que jo vaig ser qui mai no et va deixar sola, i no va permetre que t’enfonsessis.

No reconeixeràs un amor més honest i pur què el d’un avi.
Potser el trobaràs a faltar, i vindràs a buscar-me.
I jo ja no hi seré.
M’hauré deixat portar per la tristesa.
La solitud m’haurà enxampat, aquesta vegada, i em portarà en braços davant la mort.
No em va matar la guerra, però sí que ho farà el temps.
No tinguis por, només fa la seva feina com pot.

No t’hauràs acomiadat de mi, però jo sé que m’estimaves.
Ho sé perquè jo formo part del més profund del teu ésser.

Ara algú ha apagat tots els llums.
Però només puc haver sigut jo.

Pseudònim: Tempesta

Comments are closed.