“Futur Turquesa” (obra concursant premi Emili Mira 2020)

L’estrèpit d’aquells crits em recorden a qualque cosa. No sabria dir el què. Milers de dones alcen la veu pels seus drets, lluitant contra un sistema que les oprimeix. Tot i que cadascuna lluita i crida pel que vol, totes estem d’acord en un assumpte: lluitar per la nostra llibertat. És irònic, que em senti sola en aquests moments. Sola i acompanyada de tanta gent. Ja m’havia succeït diverses vegades els dies anteriors: un sentiment de solitud
absoluta que ve a veure’m de tant en tant. I com no, aquell mal de ventre, de moment suportable.

Alguna vegada m’he arribat a plantejar quedar-me embarassada, tanmateix, això és impossible. La fertilitat en els éssers humans començà a decréixer fa anys, i ara, l’única manera de tenir fills és comprant-los, és clar que, només qui pugui pagar-los. Els nens no apareixen del no-res, els “fabriquen”. Cultiven éssers humans, no se sap com. Encara que hi ha rumors que l’empresa ENTEL, la qual s’encarrega d’aquesta “producció” i la seva entrega, no ho fa a través de laboratoris, sinó que els tenen de forma natural. Pots imaginar-te com. Si soc sincera, no em resulta una opció tan desgavellada; al cap i a la fi, he escoltat coses pitjors en aquest món de merda.

Alço la mirada i, torno a veure els enormes plafons de color blau turquesa, amb la cara d’un bebè impresa en primer pla i acompanyada de l’eslògan: “¿Vols un fill? Som la teva solució”. No fa falta ser un geni per saber a qui pertany. De sobte, sento un soroll metàl·lic. Són els cartells. Les bigues que sostenen aquells horrorosos anuncis estan a punt de cedir. Si cauen, ho farà a sobre de la gent, però ja és massa tard per salvar-se. Les bigues acaben
de desdoblar-se i les pancartes cauen al buit. I res. Parpellejo i tot està al seu lloc. Ningú està corrents atemorit. No hi ha tones de metall caient des d’un sisè pis. Res. És probable que l’LSD d’ahir a la nit sigui fent-me efecte. Al cap i a la fi, no és tan estrany que tingui al·lucinacions.

Tornant al Raval, em preparo per donar-li el present que he comprat al meu xicot, qui segurament no s’ha aixecat encara del llit. En arribar el pis, me’l trobo assegut al sofà veient les notícies. “Ja has tornat? On has anat?”, pregunta sense girar el cap. “He sortit comprar-te això. Feliç aniversari!”. Es mira la bossa i en segon lloc a mi, amb una expressió de com si m’hagués fumat tres porros abans d’entrar. Seguidament, agafa la bossa i treu la
navalla. Sembla que li ha agradat per la seva expressió. “Gràcies, Mai”. M’aferra el canell i em col·loca al seu damunt. No fem servir condó perquè actualment només el 30% de la població és fèrtil. La probabilitat que uns drogaddictes com nosaltres ho siguem és mínima. En acabar, en Cy pren un bocí de coca i prepara dues ratlles a la tauleta de davant del sofà. Li qüestiono: “Això no és pel client d’avui?”. “Una mica no la trobarà a faltar”, em diu.

Després d’esnifar-ho tot amb una canya del súper, en Cy fica un xic de farina en el producte i marxa a donar-ho al client. Em quedo sola a l’apartament. El meu xicot i jo som camells d’ofici de tota mena de droga: maria, cristall, cocaïna… Normalment, ell s’encarrega de portar el material als clients, entretant jo l’aconsegueixo del distribuïdor. Abans jo era qui
parlava amb els compradors, però com aquests són força sortits i insistents, em vaig cansar de fer-ho. Ara només havia d’assegurar-me que els paquets de la distribuïdora arribaven correctament. Per sort, en Cy no es va queixar. M’estiro al matalàs mentre espero a la tornada d’en Cy. No crec que tardi més de vint minuts.

Quan en Cy arriba, vidre es trenca. M’aixeco ràpidament i vaig a veure què ha passat. Trossos de l’espill i porcellana es troben dispersats per terra. Ell no diu res i s’asseu al sofà. Per uns minuts, no goso demanar explicacions. En fixar-me amb ell, veig que no té el sobre amb l’efectiu. “I els diners?”, li pregunto, tot i entendre què ha pogut passar. No contesta. De cop i volta s’aixeca i crida: “Puta merda! I tira la tauleta a terra”. Me’l quedo mirant atònita. Se’n va cap a l’habitació i tanca la porta, enrabiat. Per uns segons, no em moc del meu lloc: “Què li succeeix?”, penso. El segueixo i li demano explicacions picant a la fusta: “Què collons passa?! I la pasta?!”. De cop, surt i em col·loca la navalla entre les dents i xiscla: “Calla la puta boca!” I m’arremet amb tota la seva força contra la paret. Perdo el coneixement.

Em desperto a terra, nua i entumida. Em sap la boca a ferro, a més de fer-me mal la cara. Com suposava, ha tornat a passar, i no serà l’última. M’aixeco com puc i vaig al lavabo a netejar-me. Camino pel passadís i confirmo que ha marxat. La primera vegada en molt de temps que tinc una estona de pau. No dura gaire. El plor d’un nen surt de l’habitació. Sento
una punxada per l’esquena i al meu ventre. Quelcom s’està cremant dins meu mentre els gemecs del bebè es fan més clars. Déu meu… Em fa retombs el cap, a penes m’aguanto dreta i, no sé què més pot amb mi, si els plors o el dolor punxant. Espera… ¿Quin nen? Jo no tinc fills! No n’he comprat cap i menys n’he tingut. Cops a la porta. Una veu exclama: “Dona’m el nen ja!”. No comprenc per què em diuen això. Nosaltres no tenim cap fill! Segueix clamant. Distingeixo un so metàl·lic, artificial, no humà en la veu. El portal cessa i apareix una que figura es dirigeix cap a mi. Em vol matar, ho sé. Tampoc puc fer res per evitar-ho; el mal m’impedeix caminar. M’agafa pel coll i comença a ofegar-me al mateix temps que assesta diversos cops contra la meva panxa.

Obro els ulls. Estic rodejada d’una esfera de vidre de color blau turquesa. Lligada de peus i mans, amb amples braçalets de metall vorejant els meus canells i turmells, connectada a un monitor. No sé on soc. Miro a un costat i observo una fila interminable d’esferes com la meva, mes no es veu l’interior. Segons més tard, apareix un holograma davant meu. És la
figura d’un home, en Cy. Diu: “Hola de nou, Mai. Preparada per una altra ronda?”. Just en aquell moment, m’adono que estic estirada en un llit reclinat. Torna el dolor del meu ventre i els plors del nen. Veig el logo d’ENTEL a sobre d’en Cy i per fi ho recordo tot, bé, no hi ha res a recordar, només aquesta esfera en la qual he estat sempre. Vull anar-me’n, escapar
d’aquí. Forcejo els braçalets, però no puc desfer-me’n d’ells, sinó que es fan més ajustats. Alguna cosa em diu que no és el primer cop que ho intento. Crits de centenes, no, milers de dones tancades retrunyen per l’espai. Em recorden a quelcom, tanmateix, no sé a què.

Pseudònim : Sigma

Comments are closed.