Avui la nit està estavellada
i em contempla sense pudor.
No diu res i no obstant això
les meves oïdes s’omplen de belles paraules,
paraules que el cel em murmura
quan veu que ploro per tu.
Que ximpleria pensar que ets aquí,
quina bestiesa pensar que tot el que
plorem, m’uniria a tu.
Els meus somnis intenten realitzar-se,
abrigallats en les estrelles que els
il·luminen sense deixar que morin.
El cel sap i s’engeloseix de l’amor
tan boig, intens i alhora
tan simple que sento per tu,
perquè sap que ni el sol ha
sentit amor més pur des que
Déu el va crear.
Que bestiesa pensar que així seria
el que tu i jo vam compartir,
que cega jo, que cec el meu tou cor.
Jo m’aniré, tu t’aniràs,
quedaran els somnis, aquests, no moriran.
Quedarà la meva ànima, segellada en tu,
quedaran uns petons, els que no et vaig donar,
s’aniran els desitjos, els que vaig tenir de tu,
però les paraules d’amor que vam dir,
totes, per molt simple que jo et sembli,
Es van unir a tu.
T’aniràs, m’aniré,
el vent ens acostarà, com acosta els
núvols al sol per a poder-lo tocar, els
ocells cantaran els nostres poemes perquè
altres ànimes s’omplin d’elles, que
ironia que tanta neciesa uneixi i separi altres.
Paraules en el fons, però no igual a les que
llegim en les pàgines dels llibres, són una mica
més, sentiments que queden segellats,
com quedaran tot el que ens vam dir
en l’eternitat…
Pseudònim: Lucía Libre