Jo era anònima

Jo era anònima quan em van deixar allà. Era un orfenat fred, amb una catifa aspra amb olor a humitat, com les parets de pedra, freda i sola, com jo.

Érem pocs, petits, abandonats. Ningú em coneixia, ningú ens coneixia. No existíem.

A un dels meus germans que també havia resultat anònim el van forçar sense que ningú ho sabés. La seva veu no feia soroll, ni la seva cara congestionada es veia enlloc.

A una altra germana se la van emportar un dia quan uns homes amb llargues gavardines negres i aspecte malalt van parlar en veu baixa amb una de les infermeres, que va cridar a la directora de l’orfenat. La meva germana era anònima com jo, i va desaparèixer de la mateixa forma que va desaparèixer el seu nom del món quan va entrar a l’orfenat.

Els ossos d’un altre germà enterrat al jardí de l’orfenat també eren anònims, i també els seus òrgans venuts a traficants.

L’orfenat, anònim, com tots nosaltres, com tots els orfenats, sense nom, només amb un número, el número 2. Estava en cap lloc, no tenia persones a dins, tenia desconeguts, nens que no existien allà fora.

Ell em va veure un dia, ningú sap perquè, si realment jo no existia… Va torçar el gest primer, i va somriure. L’hospital, anònim, em recollia sola i sense moure’m. Però ell em va veure.

Ara entenc perquè em va veure; el meu pare ja sabia com em deia.

De sobte, ja no era anònima. De sobte, era jo.

Autora: Julya.

Comments are closed.