“La dialèctica del vòmit” (obra concursant premi Emili Mira 2020)

Són els filaments dels seus ulls els que il·luminen la foscor, fils bastards i perduts en l’espessor de l’indistingible, vacuïtat escampada per les seves axil·les i galtes. El tità d’un vell món, aquell titá adormit en el negre i l’espai pren la seva expansió quan sona el seu alè per primera vegada: és un bufo de vida i de mort, els estels naixents a penes han obert els ulls i la seva llum enrotlla cada grumoll d’idea amb els seus axons carnosos. Només basta
una exhalació perquè la respiració comenci el seu ritme inexorable. Gairebé ressona el batec com una campana, cada cop una ona sobre la fina capa de l’aigua. I a cada moviment del diafragma, la pols primordial forma hèlixs impossibles de les quals decauen arrels de pins i llavors de muntanya.

L’edifici tremola aquesta nit: tireta i grinyola com aquells cavalls de fira en els quals pujàvem i gaudíem, un mos de pau en el fred de tot un hivern. Cada graó es llisca, fonent-se deformi sota els passos dels inquilins. Tamira tanca la porta escarida. Es lleva les sabatilles, deixa la bossa. Mirant-se en el mirall de l’entrada, es fixa en el seu serrell suat i descorda els seus pendents, que guarda en una capseta vermella damunt del taulell. Es dóna la volta i se centra en l’estada del saló: un quadre penjat d’un clau oxidat, un sofà incòmode domina el parquet, el marc del televisor sembla surar allà on solia albergar-se el foc. Ella seu, la jaqueta encara posada i el seu badall li fa sentir el buit del seu estómac. Ja l’exterior desapareix amb un parpelleig, aquell pis la fortalesa del descans, és el respir angoixant del
dia. Tamira no pot tancar els ulls, hi ha tant per fer però el dia s’acaba. La suor continua brollant dels porus del seu front; passa la mà per sota de les ondulaciones de la humitat com si es prengués la temperatura, la palma reconfortant de la mare a cada febre. I agafa el seu cabell mirant-lo com si no fos cabell; posa les seves mans en la seva cintura sentint-la com si no fos cintura; observa el jersei recaure sobre els seus malucs com si no fossin
malucs; assaboreix cada centímetre corpori com si fos monstruós. És el gust que deixa la sang en la boca, el ferro que amarga el paladar i que s’assegui el fàstic en la carn, o gairebé un delit en la pròpia resignació del cos, en la facilitat de l’abandó. És fàcil, aquesta falta d’esforç, la capitulació davant la ment. El cos, en contra, és passiu i domable: gira el cap cap al bany. Tamira s’aixeca, lliscant-se lleugera a través del marc. El mirall reflecteix el que queda de dia en una cantonada, es dibuixa el rostre consternat. Baixen arrugues i cicatrius de la parpella als llavis, de l’ombra del serrell a les orelles, les rojors i l’acne gargots sobre l’oli. Ajup el cap i la seva mà vola ferma, agarra, arpa aspra en la gola; el vòmit domina el
cos. Aixeca ben recta el cap, netejant-se del dors dels dits les baves, per a admirar-se tota nova; el rostre queda alleujat, la pell pàl·lida però brillant i els ulls sobresalten amb la voluptuositat del seu poder. S’esbandeix la boca amb l’aigua de l’aixeta.

I torna a asseure’s en el sofà. La pell continua brillant en el seu reflex, la pantalla negra capturant els matisos de la pell lívida. Ara sent l’estómac una mica més buit, però es compensa el cos en el somni: la bilis retrunyeix encara en la seva gola; tanca els ulls poc a poc, el clatell caient lentament sobre el respatller del seient.

Si en somnis, el ventre es difumina, el desig de fugida és implacable, la força del tità s’apaga per uns curts instants. En contra, en la vigília dels dies, Tamira no pot sinó sostenir tènuement la vela per a il·luminar els seus passos, el carrer eixamplant-se i els murs corbant-se al seu voltant, les gargamelles de les terribles bèsties que són les mirades. Com un punyal, cada parell d’ulls grava el seu nom a les seves cames mentre que unes mans
d’home prenen el seu cabell. Gira la mirada a l’edifici, torre grisenca la façana de la qual entaula els apartaments en la verticalitat de l’aïllament. El carrer s’allarga més enllà del negre, allà on s’acaben els somnis però els passos que la segueixen no s’aturen. Es descompon el rostre de tot un dia; no hi ha res al final del somni. Perquè no hi ha on tornar, no hi ha camí que buscar pas a pas, només l’edifici: el món es fon i segueix en peus, el
refugi. Si sortir al carrer és exposar-se als altres, millor quedar-se a casa, gairebé la calor de la llar igualant la tensió del batec en les temples i la febre.

Tamira s’aixeca amb les vibracions del seu mòbil. S’havia oblidat, havia de marxar. Amb el sobresalt del despertar, es seu recta, una esgarrifança la fa tiretar com aquella canya que tremola davant el vent i se sap miserable. Les palmes dels seus peus l’empenyen i l’esquena s’incorpora encara feble, el sopor actua entremaliat sobre els músculs. Passa la porta del bany, deixa descansar els colzes sobre la vora del lavabo i es contempla de nou:
la lluentor segueix a la pell, encara que la seva mirada sembla perduda, els seus braços prims, les comissures de la boca estremides. Agafa l’estoig, treu un llapis de ull, un pintallavis vermell. No triga molt a maquillar-se, acostumada ja a les presses que comporta l’amagar el seu rostre per poder sortir de casa. I és preciosa, una vegada allunyada la màcula de la solitud i la por. Ronda per l’apartament per a agafar una bossa, roba maca;
obre la caixa buscant una joia i surt de casa. El cop de porta

cau com un tro,
s’adona que la
pluja va acabar.
Fa olor la humitat,
es filtra en els murs
decadent
però segueix.
No té por
perquè aquesta vegada
la nit serà seva.
La arrabassa als
homes fora.
I encara ella forta
té por d’ells:
baixa les escales i
sap que mai volia
tornar sola.

Pseudònim: andSeorgesG.

Comments are closed.