“La major riquesa” (obra concursant premi Emili Mira 2019)

L’altre dia parlava amb un nen que m’explicava tot content un descobriment que havia fet. Ell deia saber qui era l’home més ric del món i, amb la seva imaginació, especulava tot el que aquell home, amb la seva aparent gran fortuna, devia tenir: “segur que té un lamborghini, o set!”. Per la gent que, com jo, no està massa a la moda en aquestes coses, un lamborghini és un cotxe d’aquests d’últim model.

“I una piscina plena de diners!”, afegia. En aquell precís instant, em va fer pensar. Per què la gent se sent tan meravellada imaginant-se en una piscina plena de diners, si ni tan sols podrà nedar en ella? Aquesta imatge trenca completament amb la funció que se li sol donar a una piscina; dubto que puguis arribar a bellugar-te gaire entre monedes i bitllets, la seva composició no s’assembla gens a la de l’aigua. Tot i així, és comú fantasiejar amb ella.

Milers i milers de persones compren de forma regular bitllets de loteria, i cada dos per tres se’ls escolta somiar en veu alta “Ai, si aquest cop em toqués!”. I jo mai els he respost davant d’aquesta frase, però sí que m’he intentat imaginar en aquella utòpica situació. Què faria jo?

Primer de tot, el que em ve al cap és que sortiria a les notícies, i que mentre algú del món del periodisme em fes preguntes amb un micròfon, a la part baixa de la pantalla de la televisió sortiria un titular similar a “Aquí ha tocat el primer premi!”, i la iaia em veuria a través de la pantalla de casa seva. Llavors, se’m faria la típica pregunta de sempre: “I què faràs amb el premi?”.

I què faré jo amb el premi? Ahir estava sopant amanida amb croquetes, potser avui puc canviar el menú i anar a algun restaurant d’aquests que fan plats cool com les esterificaciones de otoño. El menjar sempre està bé, no? No sé a què deu saber allò, però potser supera el gust de la pizza o del pa amb tomàquet. Com a anècdota podria estar bé.

També podria dormir en un hotel de cinc estrelles on em facin el llit. No ho sé, sembla que una habitació més gran i més decorada resulta irresistible a vegades. Potser puc fer el pi-pont allà mateix; també podria fer-lo en un parc si volgués, però ara podria dir que l’he fet en una habitació de cinc estrelles.

Mirar un pis seria una opció més sensata però, i si algun dia trobo motius per marxar a un altre lloc? Està l’opció de comprar un vaixell, però estar tot el dia amb el sacseig de
l’aigua potser em mareja i tot. I en un avió no sé si s’hi pot dormir gaire bé; i si un dia cau? Una caravana estaria bé, d’aquestes per poder viatjar molt, però no sé si és còmode per viure-hi de per vida. Crec que acabaria agafant un lloguer normal i corrent.

I se m’acabaven les idees. Què fa la gent rica? Menjar, dormir, tenir hobbies, relacionar-se amb altres persones, llegir, escoltar música, veure pel·lícules, fer-se moltes fotografies, comprar coses,… Ara mateix no sé ni què compraria. Què necessito?

I tindria una feina? Amb tants diners podria tenir una jubilació anticipada. Hores i hores lliures, grans vacances, i què faria amb elles? Filosofar, mirar a la paret i pensar, faria meditació basada en la percepció de la pròpia respiració per relaxar-me. Bé, no sé si estaria cansada o nerviosa. Quantes hores de reflexió diàries es consideren adients per assolir la pau mental?

La gent rica està cansada o nerviosa? Se les anuncia com a les persones més riques del món però no com a les més felices. Tot i així, ens eduquen per pensar que la nostra màxima aspiració ha de ser guanyar molts diners.
Els diners donen la màxima felicitat? Quin és l’objectiu de tenir diners? Què compren les persones riques que valgui tals quantitats de paper i de metall amb cares de gent estampades? A mi m’agrada estrenar alguna cosa de tant en tant, però no sé si és el que em crea major felicitat.

Què fa feliç a la gent rica? El poc que puc conèixer d’ella és a través de notícies i de les xarxes socials, i les fotografies que hi apareixen no solen ser del cotxe nou que s’han comprat, ni de les seves sabates d’últim model; solen ser moments compartits amb altres persones: amb la família i les amistats.

Però això també es pot fer sense guanyar cap loteria. A mi m’agrada passar una tarda xerrant sobre la vida amb la gent del meu entorn. M’agrada compartir inquietuds i experiències, i aprendre coses noves. Per ser feliç, crec que hauria de compartir la meva riquesa amb els altres. Potser, si em toqués la loteria, faria un viatge amb totes les persones que m’importen. Els diners no em durarien gaire, però segur que seria un viatge memorable.

I tampoc sé fins a quin punt té valor allò que no és teu, allò que et donen o que guanyes degut a l’atzar. A mi m’agrada demostrar-me que tinc capacitats que em fan ser una persona única, com la resta ho és també. Si tot et ve regalat, qui ets tu? Quin valor tens? Els diners que tens defineixen com ets de valuós/a? A vegades he volgut fer un regal
original per algun aniversari, d’aquests de les botigues que venen petits objectes peculiars, i un cop vaig trobar un trofeu de plàstic on deia una cosa així com: “No tens preu”.

Però ostres, si algú no té preu, no se’l pot comprar. I a mi tampoc m’agradaria que em compressin, la veritat, no vull ser possessió de ningú. I si les coses importants com l’amor no es compren, per què tenir tants diners? A cas soc infeliç sense tenir milions d’euros? A veure, tinc moments millors i moments pitjors, però crec que això és comú a totes les persones. T’imagines que sempre estigués tothom content? Podria ser real o ens avorriríem d’aquest estat inalterable? Adquiririen major valor llavors la tristesa, la ràbia o la por?

Potser el valor de les coses rau en el que ens fan sentir, en les emocions que ens desperten. Però el que més ens emociona té un preu estipulat? Qui sap, potser posar preu al que més ens agrada podria restar-li valor. Quin preu poses a allò que més t’agrada? Se li podria posar un preu? A mi m’agrada llegir, quin preu té això? Quin preu té anar a la platja? Quin preu té fer una ruta per la muntanya? Quin preu té donar una abraçada?

Qui sap, potser el que no té preu, el que es considera més simple i quotidià, és el que ens crea major felicitat i, per tant, ens fa sentir rics. Les coses fàcils, les coses inútils com donar un tomb parlant sobre qualsevol cosa o expressant el que sentim; què passa amb elles? Podríem prescindir-ne? Potser ja tenim la major riquesa i no ens havíem adonat fins ara.

 

Pseudònim: Algú

Comments are closed.