La meva família d’Hetauda

Obrir els ulls. Feia tant de temps que desitjava ser en un lloc com aquell, que la il•lusió m’envaïa completament. Obrir els ulls. Ja havia arribat, i Nepal em saludava amb un càlid Namaste.

Durant aquell primer viatge amb taxi, els meus ulls lluitaven per combatre la son, per mantenir les parpelles ben obertes i poder, així, copsar tots els detalls d’aquell país tan màgic, tan diferent. Volia impregnar-me de la diversitat de colors, d’olors i de sensacions que em regalava el Nepal. Em va costar poc fer-me meva aquella realitat i sentir que tot allò que aparentment era tan diferent m’acollia, i jo vaig deixar-me acollir.

Però més enllà dels encants de la transitada i mística Kàtmandu, a l’altre banda de les muntanyes del Daman, m’esperava, a la ciutat d’Hetauda, la verdadera essència d’aquell viatge. Sabia que eren uns 45 infants, que alguns eren orfes, d’altres tenien alguna discapacitat i també n’hi havia que procedien de famílies amb pocs ingressos econòmics.

Recordo d’una manera molt especial el dia que vaig arribar a la Casa d’Acollida. Els nens i nenes jugaven a fer polseres, juntament amb altres voluntàries que havien arribat dies abans. Em vaig asseure al costat d’una nena que s’esforçava a fer entrar el fil dins de les boletes de colors i vaig començar a ajudar-la a fabricar la seva polsera. De sobte, des de l’altre punta de la sala, va acostar-se un nen, em va donar una polsera i em va dir: “This is for you, miss. Welcome miss.” Després van començar a venir molts altres nens i nenes i em van omplir els canells de braçalets, en senyal de benvinguda. Més enllà del valor d’una polsera de boletes, aquest moment va marcar l’inici en què vaig sentir que aquells infants formaven part de mi.

Sí, formaven part de mi, i potser va ser aquest el motiu pel qual em va doldre tant conèixer l’educació que rebien els infants. Vaig haver de sortir de la Casa, volia estar sola i plorar, plorar durant tota l’estona que ho necessités, sabent que aquell era el primer i l’últim dia que ho faria. Estava preparada per a conviure en situacions de pobresa més extremes de les que vaig trobar, però no ho estava, gens ni mica, per a assumir l’educació des d’una base que no fos la de l’amor. “En els països amb realitats dures, els seus habitants també s’endureixen”, va dir-me el meu pare en un dels seus correus electrònics. I la veritat és que tenia tota la raó.

Vaig estar a la Casa d’Acollida durant un mes. Un mes, tots els dies des de dos quarts de sis del matí fins a les nou del vespre, procurant oferir a aquells infants el millor de mi i sabent que sempre rebia més del que podia donar. Va ser un mes molt intens. Jugava amb ells, els ensenyava matemàtiques i anglès, els hi curava les ferides, els acompanyava a l’escola, els servia el menjar, els hi cantava cançons a l’hora d’anar a dormir… Durant aquell mes vam ser una família.

Vaig abocar-me especialment als infants amb discapacitat intel•lectual en veure que eren els que més necessitaven que algú els donés la mà i els ensenyés a realitzar algunes tasques diàries que els farien molt més autònoms. I amb pocs dies, els meus petits grans herois havien adquirit cadascun dels nous aprenentatges que els plantejava.

Poc abans de la meva partida, un dels nois més grans de la Casa em va regalar aquest missatge: “L’amor i l’afecte són essencials per a tothom per a poder sobreviure. Estic molt trist perquè marxes dilluns. Espero que tornis al Nepal. Gràcies per estimar tots els nens. Mai no oblidaré la teva amabilitat.“ Jo sabia que un mes no havia estat suficient i que amb més temps s’haguessin pogut treballar molts altres aspectes. Però el fet de saber que algú havia valorat el meu granet de sorra, em reconfortava.

El comiat va ser molt dur. Estava preparada per plorar, sabia que ploraria davant dels nens i no m’importava, però no estava preparada per veure com molts d’ells ploraven desconsoladament.

Tornar a trepitjar Barcelona va ser un xoc. Els quinze primers dies van ser molt difícils, intentant encaixar que ja s’havia acabat tot i que no podria tornar a veure més els nens i nenes amb els que havia conviscut i que durant aquell mes havien estat la meva família. Però després d’aquelles primeres setmanes vaig decidir que no volia resignar-me a aquesta realitat, que volia tornar a Hetauda, que desitjava tornar a veure aquells infants, i no només això, sinó que també volia seguir ajudant-los des d’aquí.

Tant la meva parella com els nostres pares, van sumar-se de seguida a la idea, oferint-nos un suport incondicional. Així va ser com, el 18 de setembre de 2012, vam prendre la decisió de crear la Família d’Hetauda, una ONG que treballa per al benestar i l’educació d’aquells infants que un dia ens van acollir somrients a casa seva.

Comments are closed.