Avui amb les pestanyes creuades per l’angoixa de l’aixecament cap a la realitat,
m’imagino un dia ple d’alegria on surto de la quotidianitat, i quan a l’hora intento
aixecar-me contemplo la meva falta d’identitat. Em miro al mirall i no em reconec,
llambrego el meu diari per observar que vaig fer ahir, però no trobo resposta, el diari
ha desaparegut. El mòbil comença a sonar i al mateix temps un home em crida per la
finestra. No em queda més remei que sortir a passejar. Ell em conta un ventall
d’anècdotes que desconec, però la seva mirada comporta una bellesa bestial. Qui és
aquella persona? A què ha vingut? De fugida, ens troben en un bosc frondós, em
deixo guiar, no sé on anem a parar, però em recorda que l’esperança està molt
propera, i el descobriment ja no es pot ocultar. Aquell home porta el meu diari, i inspirat
per la bellesa natural comença a cantar. L’acompanyo amb aquella cançó, pareix un
record intacte de la meva memòria. Cantem tots plegats, però de seguida amb una
passa aquell home cau al pou. I ara què faig? Intento agafar una corda que plena de
rames es configura davant la meva vista, l’imagino?, o és realitat? La llenço quan
l’home comença a bramar. Qui o què ha caigut? És un home o un animal? Alleugero
el meu pesar i l’ansietat per sotmetre la meva ajuda. O Déu, a qui li dec la meva
persona? Qui sóc i què puc fer? Em decideixo a baixar al pou, i quan esterrejo poso
les meves mans sobre els seus ossos romputs. Una lluentor comença a enlluernar la
foscor. Què passa em pregunta amb aquella bellesa bestial? —Ara sé quina és la
meva identitat, he sigut curandera en altres èpoques i vostè qui és? —Soc el teu diari
mostrat en aparença, són els teus somnis compartits el que m’han creat i han fet que
et reconeguis tal com volies fer-ho—, sense enganys.
Pseudònim: Galilea