“L’estimava” (obra concursant premi Emili Mira 2019)

L’estimava en l’oblit i en la por de la sorpresa.
L’estimava en el desencís d’allò que no sabies,
però volies.
L’estimava lliure com el vent i fort com el sol rogent,
com el mar a primavera.

L’estimava amb el poc que tenia
i amb tot el que mai li podria donar.
L’estimava amb el fred del Nadal a l’exterior
i els esternuts d’una pluja a la vorera.

L’estimava com el tresor amagat en una illa remota
on ningú el veu, on ningú el cuida ni l’admira,
però segueix brillant.
L’estimava dolç com l’amargor de la fatiga,
lluny com el camí del pidolar i el pes d’allò que falta
i mai serà.

Embolcallada en draps de fil, l’estimava.
Coberta amb res més que el somriure, i el seu riure.
Nua a la vista dels que jutgen sense pensar
i dels que pensen sense actuar, l’estimava.

Petita com una estrella a llum de dia,
li valia més que cap riquesa i li pesava
molt i molt sobre el seu cor
però menys que el dol que arrossegava.

Com un demà millor, l’estimava
com un bé que mai no dona
ni mai valora en la demora
com un bé que és bo només per qui l’enyora.

L’estimava en el seu plor, que l’animava.
L’estimava lluny i lluny somiava
com un dolor que mai passa en no tenir.
Creixent entre manca i perseverança,
com un art cru en la versemblança.

En tot el que no podia fer, l’estimava.

 

Pseudònim: Nyctea

Comments are closed.