“L’horitzó” (obra concursant premi Emili Mira 2020)

Què podia passar-li més gros del que ja li havia passat?

Solitud, Víctor Català

És aquest sòl esquerdat per conrear. És el camí que travessa un desert americà que no s’acaba. És l’aridesa reversible pel miracle de la pluja. És veure-hi clar fins l’horitzó, la retirada.

No és aquest compte, la vida adulta? Allargassar la inèrcia i congelar la tremolor de contenir-se a la vora del barranc enlloc del salt. És aquest verd replet d’espines. És la cautela de no deixar l’ampolla buida. És veure-hi clar fins l’horitzó, la por que bruta m’emmorralla.

Planes verges per recórrer: però aquell etern a frec dels ulls. Tones de fam per exhaurir: però aquell amor arran del llit i la finestra.

Que lenta l’escombra del temps quan prova d’endur-se la pintura ancestral del nostre rastre. Que inútil la runa del rastre.

Pseudònim: Alzina

Comments are closed.