Mil nou-cents noranta-quatre

Tot i que pugui semblar mentida, fa relativament poc em vaig preguntar què volia dir “viure” i quants significats tenia per a mi. Per aquest motiu i per aquesta coincidència, decideixo compartir les meves idees amb els lectors.

En la meva opinió, la paraula vida és sinònima a la paraula amor. Sense amor no hi ha vida, i sense vida no hi ha amor. Són paraules molt relacionades que per a mi defineixen l’ésser humà i les accions que aquest realitza. La vida és allò que ens fa viure i l’amor allò que ens manté vius. Les dues coses sumades passen a ser la dignitat de l’ésser humà.
Com bé va dir Paulo Coelho “viure és experimentar i no passar-te l’estona rumiant el sentit de la vida”. Aquesta magnífica frase em fa pensar en moltes coses, entre elles, en el fet de no planejar els nostres dies: no podem tenir un guió de com actuar perquè existeixen els imprevistos, que, de fet, són aquells que ens obliguen a fer front a una situació determinada i, per tant, ens ajuden a coneixèr-nos més a nosaltres mateixos.

Crec que has de ser tu sol el protagonista de la teva pel·lícula, és a dir, fer sempre el que vulguis. Jo, personalment, no permetré mai que ningú guiï els meus passos perquè només jo sóc la capitana de la meva ànima.
Moltes vegades ens trobarem amb dos camins per triar. Segurament, triarem l’equivocat però es tracta de prendre les pròpies decisions. Al cap i a la fi, qui assumirà les conseqüències d’aquest error seràs tu. Milers de vagades ens diran que estem errant, no obeirem i continuarem pel camí que vam triar en un principi, això voldrà dir que tenim iniciativa i personalitat.
Si em demanessin un consell, advertiria que mai es digués que no es farà una cosa perquè la vida dóna moltes voltes i no se sap mai el que pot passar. És més, amb el temps, t’adones que tot allò que deies que mai faries ho acabes fent o bé per una raó o per una altra.

Intenta respectar les persones que conformen la societat sense fer-los el que no t’agradaria que et fessin a tu. Això últim és difícil perquè els éssers humans som egoistes de naturalesa i som dominats per les passions. Només tinc 18 anys i he de confessar que durant uns mesos de la meva vida vaig faltar el respecte indirectament a una persona que ni tan sols coneixia però, tot i això, no em penedeixo de res. Vaig aprendre moltíssim de l’experiència viscuda i em va ajudar a créixer com a individu.
Les persones hem de ser tolerants amb nosaltres mateixes i amb els altres perquè som éssers humans aprenent a viure. Amb això vull dir que ningú ens ha dit com ho hem de fer per tenir èxit, ningú ens ha ensenyat a no fer mal a la gent i a esdevenir perfectes. No obstant això, he de dir que a mi, personalment, no m’agraden les persones perfectes perquè tothom ha de poder gaudir de l’experiència d’aprendre dels altres. Es poden aprendre tan coses bones com coses dolentes però sempre amb l’objectiu de millorar.
És cert que tenim models a seguir: persones que ens aconsellen i ens recolzen durant la nostra existència però això no impedeix que cometem els mateixos errors una i mil vegades. Això passa perquè guiem la nostra vida a partir dels sentiments.
Tots els individus que passen per la nostra vida són únics i sempre aporten alguna cosa a la nostra personalitat. Cada experiència que vivim amb algú és especial i irrepetible, perquè no hi ha dos éssers humans iguals. I, de fet, són aquestes coses les que ens ensenyen en què consisteix la vida.
Si ens plantegem l’existència humana com un rellotge, direm que cadascú de nosaltres no representa ni un minut. Per tant, la filosofia de vida per mi, es relaciona amb el carpe diem i en no penedir-se del que s’ha fet sinó del que no s’ha fet. Vivim molt poc però pensem massa i sentim molt poc.

No crec que hi hagi unes pautes per aprendre a viure, senzillament cadascú ho fa a la seva manera i el millor que pot. Aprèn a viure amb qui tu vulguis, deixant de banda persones que perjudiquin el teu estat d’ànim perquè per avançar s’han de saber tancar portes i obrir finestres noves.
Toparem amb persones que marcaran la nostra vida i esdevindran com diamants. És possible que les haguem de deixar escapar perquè no ens corresponen però sempre ens quedaran els records, que seran la major riquesa que tindrem.
Ens sorgiran milers d’oportunitats que rebutjarem per por a fracassar però no et preocupis perquè les oportunitats només marquen el camí, són les decisions les que marcaran el teu futur.
No tinc una definició exacte ni em sé explicar del tot bé. L’únic que crec és que per aprendre a viure hem de seguir el que ens dicti el cor i fer allò que ens faci feliços. Com a mínim, és el que faré jo.

Com a conclusió, he de dir que no es tracta d’aprendre a viure, és a dir, de martiritzar-nos pensant en com ho farem, sinó a aprendre una sèrie d’hàbits que t’ensenyin què és la vida. Per exemple: estimar. En definitiva, com diu una cançó de Clepton “que no t’arrenquin el que per tu és viure en qualsevol moment, viu intensament.”

Comments are closed.