Obra concursant: «Un missatge rebut»

Eren les sis del matí. Els primers raigs de llum s’escolaven per la finestra com el doll d’una esperança dèbil que ella no podia veure.  S’havia passat tota la nit desperta i en els seus ulls s’evaporaven els últims bassals de la tempesta que havia caigut. Ara ja no plorava, no li quedaven més llàgrimes, ja les havia vessat totes. No obstant, el dolor seguia allà, punyent, dins seu, massa endins, massa intens. Notava un buit tan gran que tenia la sensació que li havien arravatat una part de la vida que mai més no podria tornar a recuperar.  Aleshores, va mirar aquella fotografia que tenia penjada al costat del llit.  El Nil somreia, sempre li somreia i li contagiava el somriure, tot i que aquell dia ella no tenia forces per tornar-li la rialla.  Va decidir obrir l’ordinador, necessitava més que mai enviar-li un correu al Nil, necessitava llegir les seves paraules de consol.

29/11/2011

Hola, Nil,

Necessito parlar amb tu. Estic molt trista. No puc, no puc, no puc més. La meva àvia s’ha mort, Nil, va morir ahir a la tarda. S’ha mort i ja no la podré veure mai més, se n’ha anat per sempre. No sé què fer, Nil, no sé què faré ara. La meva àvia ho era tot, ja ho saps, sempre havia estat al meu costat, sempre m’havia cuidat i m’havia ajudat en tot.

Crec que els meus pares no estan tristos. Ells no tenen temps, no tenen temps per a res més que no sigui treballar. Sembla que no hagin tingut mai temps per estimar-me i ara tampoc no en tinguin per estar tristos per l’àvia. Quan veig que són així em vénen ganes d’odiar-los. Sé que em diràs que són els meus pares i que no els hauria d’odiar, però es que mai m’han cuidat com uns pares. A vegades penso que no els conec i que ells tampoc no em coneixen a mi, que som uns  desconeguts que compartim una mateixa casa. Per a mi, la meva veritable mare, qui m’ha vist créixer, qui m’ha cuidat quan estava malalta, qui sempre m’ha ofert un suport incondicional, ha estat la meva àvia. Ella era la meva mare i el meu pare junts, era tota la meva família. I ara se n’ha anat.

No ho sé, Nil. No sé què faré ara. Què he de fer? Si tu ho saps explica’m-ho. Noto que m’he quedat sola i només tinc catorze anys. No vull quedar-me sola tota la meva vida. Ara ja no sé què més puc dir-te. Necessitava treure tot el que portava dins, explicar-te tot el que m’havia passat i com em sentia. Espero que tu estiguis bé.

Un petó,

Laura

 

Estava assegut al llit, esperant que li portessin l’esmorzar. Se sentia cansat però mantenia encara la seva força interna, aquella força que es nodria de petits detalls com aquella fotografia de la Laura que tenia penjada al costat del llit.  La va mirar i, sense pensar-s’ho, va agafar l’ordinador portàtil que li havia regalat la mare per tal que les hores se li fessin menys feixugues.                                                                                                                                      

29/11/2011

Laura,

Em sap molt de greu el que m’expliques de la teva àvia. Sé com n’era d’important ella per a tu i és normal que ara ho vegis tot negre, però segur que amb el temps pots tornar a veure la vida amb tots els seus colors.

No sé si t’havia explicat alguna vegada que les persones no existim ni deixem d’existir perquè naixem i morim, sinó perquè algú pensa en nosaltres. Per això jo estic segur que la teva àvia no ha marxat del tot, que hi ha una part d’ella que sempre  estarà viva dins teu i sempre et seguirà acompanyant. 

No m’agrada gens que pensis que estàs sola, Laureta. Potser la relació que tens amb els teus pares mai no ha estat gaire bona, però hi ha molta altra gent al teu voltant que t’estima. Només cal que els sàpigues veure i que et deixis estimar.

Torna’m a escriure si ho necessites. Estaré pendent del correu.

Molts ànims!

Nil

 

Va agafar l’ordinador. Feia molts dies que no li havia escrit res i se sentia una mica malament. No volia que pensés que no era important per a ella. No li havia escrit per por, per por a haver-se d’enfrontar a ella mateixa. Tots aquells dies havia intentat defugir el dolor i no pensar en aquelles coses que li feien mal. Amb ell, però, això no ho podia fer. El Nil era l’única persona amb qui ella es podia obrir, amb qui podia ser ella mateixa. I ho necessitava, necessitava comptar amb ell per explicar-li tot allò que li passava, encara que al mateix temps li fes mal pensar-hi.

12/12/2011

Hola, Nil,

Moltes gràcies pel teu correu. Les teves paraules em van donar molts ànims.  Sento no haver-te contestat abans, aquests últims dies m’han passat moltes cosses. No creus que de vegades sembla que tot el que és dolent arriba sempre de cop?

Amb els meus pares, no m’hi entenc gaire. Des que no hi és l’àvia, sembla que s’hagin adonat que tenen la responsabilitat de cuidar-me, tot i que per a ells això es tradueix en renyar-me una mica cada dia per coses que són insignificants. Després d’escridassar-me es tornen a tancar al despatx amb la consciència tranquil·la de que em fan de pares. I els teus pares, Nil, com són? Crec que mai no me n’has parlat d’ells.

Durant aquests dies que no ens hem escrit també he tallat amb el Jordi. Crec que t’havia parlat d’ell alguna vegada, oi? Bé, no pateixis per aquest tema, que no m’afecta gaire. Ho he volgut jo, l’he deixat jo. Ja estava bastant cansada d’ell i aquests dies, que he estat trista per la mort de l’àvia, hagués necessitat que em fes costat i no ho ha fet. Potser aquest ha estat el punt que m’ha fet prendre la decisió, tot i que hi ha moltes més coses al darrere. I tu, amb el tema de les  noies, què?

Espero la teva resposta.

Un petó,

Laura

 

Estava cansat. El que duia pitjor de tot, era l’aïllament. Tot i que procurava ser optimista, hi havia dies que no ho aconseguia i es resignava a deixar passar les hores sense veure ni final ni esperança a la seva lluita. Quan feia dies que la Laura no li escrivia, ho notava, tot i que intentava convèncer-se que era normal, que ella tenia moltes coses a fer i que el fet de no rebre notícies seves no hauria d’afectar-li.

13/12/2011

Hola, Laura,

Em sap greu això que m’expliques dels teus pares. Intenta no fer-los cas, que els seus crits t’entrin per una orella i et surtin per l’altre. Si aconsegueixes que els seus renys no t’afectin, t’estaràs protegint a tu mateixa i seràs més feliç.

És veritat que mai no t’havia parlat de la meva família. Els meus pares es diuen Jaume i Maria, i tinc molt bona relació amb ells, sobretot amb la meva mare, que sempre intenta donar-me suport en tot. També tinc una germana petita de vuit anys i, tot i que no la veig gaire sovint, em porto bé amb ella.

I del que m’expliques del Jordi, crec que has fet bé de deixar-ho córrer si veus que la relació no funciona. Sempre he pensat que un dels punts més importants en la relació d’una parella és que estiguin junts tant quan les coses van bé com quan van malament, però en aquest segon cas no sempre és fàcil aconseguir-ho. Jo vaig tenir una xicota, ara farà un any i mig, i precisament ho vam deixar perquè ella no va saber fer-me costat quan la necessitava. A mi, però, em va deixar ella i en aquell moment ho vaig passar malament, tot i que ara crec que va ser la millor opció, perquè la nostra relació no hagués pogut avançar.

Saps què? Avui fa mig any exacte que vam començar a enviar-nos correus. Em fa gràcia recordar com ens vam conèixer. Mai no m’hagués imaginat que a través d’un xat podria arribar a fer una amiga com tu. De fet, el dia que et vaig conèixer va ser el primer i l’últim que vaig entrar en aquell xat. Mai no m’ha agradat gaire això de parlar amb tanta gent alhora, crec que és molt  millor enviar correus. Res, només això, vull dir-te que estic content de poder parlar amb tu.

Un petó,

Nil

 

Li agradava tant obrir el correu i veure que a la safata d’entrada l’esperava el Nil!. I tot i que no volia admetre-ho,  sempre que pensava en ell se l’il·luminaven els ulls.

14/12/2011

Hola, Nil,

Com va tot? Jo avui estic bastant amoïnada perquè ens han donat les notes i he suspès dues assignatures: matemàtiques i química. Quan ho expliqui a casa, els meus pares s’enfadaran amb mi, sobretot per les matemàtiques, que sempre diuen que són molt importants.

I a tu, com t’han anat les notes?  No sé per què però imagino que deus ser molt bon estudiant. Sempre que he tingut problemes m’has animat dient-me coses que ningú més em diu. Estic convençuda que ets molt intel·ligent. I què t’agradaria estudiar a tu en un futur? No sé si ja ho tens decidit o no, però mai no t’ho havia preguntat. A mi m’agradaria molt ser actriu. Sempre m’ha agradat molt el món del cinema i del teatre, tot i que els meus pares mai no m’han fet costat. A ells els agradaria que seguís treballant a la seva empresa. Em donarien un alt càrrec i guanyaria molts diners, però no entenen que jo, així, no seria feliç. Crec que tens molta sort de tenir uns pares que et facin costat.

Em fa il·lusió que ja haguem complert mig any enviant-nos correus. Crec que tens raó, que la manera com ens vam conèixer no és gaire habitual, i la veritat és que aquell dia del xat també va ser l’únic dia que jo vaig entrar-hi. És molta casualitat, oi, que ens haguem conegut?. Penso que moltes vegades les persones ens oblidem de donar les gràcies a la gent que tenim a prop, i jo no voldria caure en el mateix error. T’agraeixo molt el teu suport. Estic molt contenta de poder comptar sempre amb tu. Gràcies
per tot Nil!.

He estat pensant que podria estar bé que quedéssim algun dia i així ens podríem conèixer en persona. Què et sembla la proposta?

Ja me’n diràs alguna cosa!

Petons!

Laura

 

Després de llegir aquelles paraules es va quedar pensatiu, no sabia com reaccionar.  Sempre havia volgut conèixer la Laura i l’omplia d’il·lusió veure que ella també ho volia. Al mateix temps, però, sabia que allò no podia ser i hauria desitjat que aquell moment no hagués arribat mai.

 

16/12/2011        

Hola, Laura,

Com estàs? Espero que els teus pares no t’hagin renyat gaire per les matemàtiques. Entenc molt bé que no vulguis treballar en el negoci familiar i que vulguis fer realitat els teus somnis. Ja m’imagino, d’aquí a uns anys, anant al cinema i et veient-te a la pantalla, d’actriu principal. A mi no m’agrada gaire fer plans de futur, però si hagués d’escollir una professió triaria ser metge. M’agradaria molt poder ajudar els nens que estan malalts. De tota manera, és impossible que jo mai pugui arribar a ser metge, perquè per ser-ho s’ha d’estudiar molt i jo ja fa un any que vaig deixar l’escola.

Sobre la proposta que em fas de quedar un dia, no em sembla malament, però m’agradaria que fos més endavant. No és per tu, és que jo ara estic bastant ocupat. Crec que seria millor que quedéssim d’aquí a tres o quatre mesos. Però no vull que t’enfadis per això que t’estic dient, eh?

Un petó,

Nil

 

No volia estar trista, però no podia evitar-ho. Les seves paraules feien que es plantegés mil dubtes.  S’esforçava a creure que no era per ella i que, realment,  ell anava massa de bòlit per poder quedar amb ella abans. I malgrat tot, encara que li fes por, no podia parar de construir castells de somnis. Ella mai no havia estat així, mai no s’havia il·lusionat tan per algú, però amb ell, amb el Nil, tot era diferent. Ell sabia fer-la feliç amb molt poc, podia fer-la feliç tan sols amb les tres paraules que sempre esperava llegir quan obria el correu electrònic: “un missatge rebut”.

19/12/2011

Hola Nil,

Com estàs?

Saps? Llegint el teu últim correu m’he adonat que tu sempre em dones bons consells, però, en canvi, aquests consells no te’ls apliques a tu mateix. Una vegada, tu em vas dir que no hi havia somnis impossibles, sinó que n’hi havia alguns que s’havien d’empaitar amb més força i il·lusió  per tal d’aconseguir-los que no pas d’altres. Aleshores jo et demano per què hauria de ser impossible que puguis arribar a ser metge? Només cal que ho vulguis i que lluitis per aconseguir-ho.

A part, dius que ja fa un any que has deixat l’escola. Com és que no m’ho havies explicat fins ara? De vegades, tinc la sensació que jo sempre et confio tots els meus problemes, però tu, en canvi, et mostres reservat, no m’expliques gaire coses si jo no te les demano. O potser és culpa meva que sempre et parlo massa de mi i no et demano gaire sobre tu. Si és així, ho he fet sense adonar-me’n. M’agrada poder explicar-t’ho tot i confiar en tu, però m’agradaria que tu també fessis el mateix.   

Sobre el tema de quedar, no passa res, no et preocupis. Entenc que estiguis ocupat aquests mesos i que no tinguis temps per a trobades. Saps què he pensat? Potser em diràs que estic boja. Fa temps que em vas dir que tenies ganes de marxar d’aquí, de fer un viatge, oi? Doncs he pensat que potser hi podríem anar junts. Què et sembla? Deixo que triïs tu el lloc que més t’agradi o, si ho vols podríem anar a visitar diferents llocs. A mi m’agradaria molt anar a Roma. I a tu?

Espero que t’agradi la meva proposta.

Petons!

Laura                                                                  

 

Aquells últims dies s’havia trobat molt malament. Ningú li ho deia, però tampoc no calia. Notava que les esperances s’acabaven. No tenia ganes de marxar, però ho acceptava amb serenitat. Potser el que més li dolia no era pensar en tot el que no podria viure, ni en tots els somnis que mai no veuria acomplerts, sinó haver-se d’acomiadar de la gent que estimava. Sabia que, allà on anés, trobaria molt a faltar la seva família i… la Laura. La Laura. Li havia de dir adéu. Va utilitzar les últimes forces que li quedaven per a dedicar-li les paraules més dolces, aquelles que havia guardat per a ella des de feia temps, però que encara no s’havia atrevit a regalar-li.

24/12/2011

Estimada Laureta,

Primer de tot he de demanar-te perdó, mil vegades perdó. Tens raó, tu t’has obert completament a mi i sempre m’has confiat el que et passava i el que senties, i jo, en canvi, no he fet el mateix. No ha estat pas culpa teva, a mi m’encantava escoltar-te i donar-te consells, aquests consells que, com tu dius, no sé utilitzar-los per a mi.

La veritat és que només hi ha hagut una cosa de la meva vida que no t’he volgut explicar. I no ho fet per por, per por a perdre’t, i també per esperança, perquè creia que el que em passava seria passatger, creia que em curaria, que en poc temps me’n sortiria. Estic malalt, Laura. Ara fa un any i mig que em van detectar un càncer d’ossos. Sé que no t’agradarà llegir-ho, però sisplau, no ploris, no vull que ploris per mi.

En l’últim correu que em vas escriure, em vas fer sentir la persona més feliç del món dient-me que volies quedar amb mi, que volies que ens trobéssim. Feia molt de temps que estava esperant sortir de l’hospital per poder-t’ho proposar, i la veritat és que em va costar molt dir-te que no ens podíem veure immediatament, que havíem d’esperar.

La setmana passada, jo encara era optimista i creia que podria ser prou fort per vèncer la malaltia i que en pocs mesos estaria curat. Ara, però, ja no ho veig tan clar. He empitjorat i  em trobo cada dia més malament. No crec que aguanti gaire i per això ara, ara més que mai, vull dir-te tot el que penso.

T’he de donar les gràcies. No crec que puguis arribar a imaginar com n’has arribat a ser d’important per a mi. Mirar la teva fotografia, que tinc penjada al costat del llit, em fa dibuixar un somriure fins i tot en els moments més difícils. Llegir els teus correus i veure que, malgrat tots els teus problemes, sempre treus forces de no sé on per seguir endavant, a mi m’ha ajudat a ser més fort. Donar-te consells i que els valoris tant, que tinguis sempre en compte les meves paraules, m’ha fet sentir útil en uns moments en què el meu cos ja no serveix per a res.  Poder parlar amb tu, Laureta, és el millor que m’ha passat i te’n vull donar les gràcies.

Cal que et digui com m’agradaria de fer aquest viatge a Roma amb tu? Estic segur que no és impossible del tot. Tanca els ulls i esforça’t a imaginar que som allà, tots dos junts. Jo també ho faré. Estic convençut que si ho imaginem els dos amb molta força ens podrem arribar a trobar dins dels nostres pensaments. Roma és un bon lloc, el millor, per a trobar-nos i estar junts sempre que tu ho vulguis.

No ploris en llegir el que ara et dic, sisplau, però no vull que em contestis aquest correu, Laura. Jo ja no podré obrir l’ordinador. No m’agraden els comiats, tot i que tu i jo sabem que això no és ben bé un comiat, perquè tan bon punt se’m tanquin els ulls jo ja t’estaré esperant a la nostra ciutat.

T’estimo. I no puc, i no vull marxar sense dir-t’ho: t’estimo, Laura.

Nil

 

La vida d’ell havia estat difícil i també la d’ella. Però el fet de tenir-se l’un a l’altre els havia ajudat a afrontar la vida amb un somriure, com el de les fotografies que els havien acompanyat a tots dos aquells darrers mesos. Ara ell marxava i ella no el podia seguir, però tots dos sabien que sempre es podrien retrobar a Roma, la ciutat eterna.

Comments are closed.