Sorteig RodaGimcana 2020

Benvolguts concursants de la RodaGimcana,

Ha arribat l’hora de saber els guanyadors, després de setmanes de concurs! Tal com us vam anunciar, com que hi ha hagut moltes persones que han encertat les vuit preguntes, el premi es decidirà per sorteig. Els hem generat en línia (un per a cada categoria), i els resultats sortiran en directe el 23 d’abril a les 13 h. Aquí teniu els enllaços:

RodaGimcana 2020 categoria estudiants: https://echaloasuerte.com/raffle/52ee9f67-7448-48ee-bad6-f6411cc9a6a7

RodaGimcana 2020 categoria PDI i PAS: https://echaloasuerte.com/raffle/b4cd433e-5e8b-4526-bac9-37e983dec529

Si teniu algun problema per accedir-hi no patiu, perquè un cop sapiguem el resultat publicarem els noms dels guanyadors i els avisarem per correu.

US DESITGEM MOLTA SORT I UN BON SANT JORDI!!

image.png

Al Campus Mundet celebrem Sant Jordi des de casa

Enguany, al Campus Mundet celebrem Sant Jordi de forma virtual! Malauradament, no podrem omplir el Campus de roses i llibres però podem omplir les xarxes de recomanacions dels vostres llibres i poesies preferits. Les facultats d’Educació i Psicologia, juntament amb la Comissió de Dinamització Lingüística del Campus, ens unim per fer d’aquest Sant Jordi un dia ple de literatura.

Quan?

Al llarg de la setmana del 20 d’abril i fins al proper dia de Sant Jordi

Com?

– A través del hashtag #MundetViuSantJordi a Twitter o Instagram

– Podeu compartir un vídeo de fins a 1 minut recomanant un llibre o llegint un fragment del vostre relat o poesia preferida

– Podeu compartir una fotografia del vostre llibre o poesia preferits amb una recomanació al text

– Al començament del vídeo digueu-nos quina vinculació teniu amb el campus (estudiants, professorat o personal d’administració i serveis)

Anirem recollint aquestes recomanacions als perfils de les facultats d’Educació (Twitter – Instagram) i Psicologia (Twitter – Instagram) i farem un recull per celebrar el dia de Sant Jordi. Amb aquesta manera tan dinàmica i interactiva de recomanar obres a la resta de companys i companyes de la nostra comunitat universitària, volem que Sant Jordi sigui un dia especial i ens ajudi a fer que els dies de confinament siguin més fàcils de portar entre lectures.

Esperem les vostres recomanacions!

Premi Emili Mira

A banda d’aquesta iniciativa, us recordem que el mateix dia de Sant Jordi es faran públics els guanyadors i guanyadores del premi literari Emili Mira. La decisió del jurat es publicarà al blog RodaMundet, on ja podeu llegir totes les obres participants. Feu-hi un ullada!

“Un parell de diumenges al mes” (obra concursant premi Emili Mira 2020)

Et necessito però m’asfíxies
m’ofegues però em reconfortes
estàs fins i tot quan no estic sola
i quan estàs més present del que et toca
tinc el mal costum de no posar-me el despertador
estar més estona somiant
menys temps amb tu

Ets la substituta de qui ja no hi es
encara que tu també ets amor
ets un llarg i continu treball intern
no sé si finit
no sé si ets pluja o sol
mai deixes de ser la meva mestra
jo sempre sóc la teva alumna

Vens i vas
i sempre estàs
de vegades t’ignoro
no per tu
cuidar-me una estona
donar-me el caprici de ser com vull ser
ho sento
no entres als meus plans
pot ser un parell de diumenges al mes
amb una cançó d’Angus & Julia Stone
però no en els àpats
ni en les tardes de divendres
al bar de sempre
on sols estar més del que hauries

Gràcies per ensenyar-me
per destruir-me
per ser tan de veritat i alhora no
m’has fet i desfet
i ara per fi
sóc jo

Pseudònim: Silvana Soler

“Sola” (obra concursant premi Emili Mira 2020)

En homenatge a Marie Skłodowska Curie

Estic sola.
És el primer que penso a l’entrar a la sala plena de gent.
Estic sola. Sola. Amb «A» majúscula. Ells no ho estan pas de sols.
Però jo sempre ho estic. Sempre ho he estat.

Sola quan vaig voler estudiar la meva ciència. Sola quan vaig presentar els meus resultats, al congrés. Sola quan em miraven com si fos una criatura de fira, al laboratori. Sola enmig d’un món que deien no era per mi.

I avui dic, mentre pujo a la tarima, teníeu raó. Aquell món no era per mi.
Però aquest, el que he descobert jo tota sola, el que us he demostrat tant fermament que ni prejudici ni tradició s’atreveixen a qüestionar, aquest món no és que sigui per mi.

Aquest món és meu.

I ara sou vosaltres qui feu cua per entrar-hi. Sou vosaltres qui voleu conèixer les meves troballes, als articles. Sou vosaltres qui em mireu amb enveja mal encoberta, a la cerimònia.
Sols enmig d’un món que no sabíeu ni que existia.

Ser la primera és la posició més solitària de totes.
Però si serveix perquè hi hagi una segona, i una tercera, i moltes més, seguiré estant sola, primera, un com més. I un altre, i els que calgui.

Sola enmig d’un món que crearem juntes.

Pseudònim: Boscarla

“Futur Turquesa” (obra concursant premi Emili Mira 2020)

L’estrèpit d’aquells crits em recorden a qualque cosa. No sabria dir el què. Milers de dones alcen la veu pels seus drets, lluitant contra un sistema que les oprimeix. Tot i que cadascuna lluita i crida pel que vol, totes estem d’acord en un assumpte: lluitar per la nostra llibertat. És irònic, que em senti sola en aquests moments. Sola i acompanyada de tanta gent. Ja m’havia succeït diverses vegades els dies anteriors: un sentiment de solitud
absoluta que ve a veure’m de tant en tant. I com no, aquell mal de ventre, de moment suportable.

Alguna vegada m’he arribat a plantejar quedar-me embarassada, tanmateix, això és impossible. La fertilitat en els éssers humans començà a decréixer fa anys, i ara, l’única manera de tenir fills és comprant-los, és clar que, només qui pugui pagar-los. Els nens no apareixen del no-res, els “fabriquen”. Cultiven éssers humans, no se sap com. Encara que hi ha rumors que l’empresa ENTEL, la qual s’encarrega d’aquesta “producció” i la seva entrega, no ho fa a través de laboratoris, sinó que els tenen de forma natural. Pots imaginar-te com. Si soc sincera, no em resulta una opció tan desgavellada; al cap i a la fi, he escoltat coses pitjors en aquest món de merda.

Alço la mirada i, torno a veure els enormes plafons de color blau turquesa, amb la cara d’un bebè impresa en primer pla i acompanyada de l’eslògan: “¿Vols un fill? Som la teva solució”. No fa falta ser un geni per saber a qui pertany. De sobte, sento un soroll metàl·lic. Són els cartells. Les bigues que sostenen aquells horrorosos anuncis estan a punt de cedir. Si cauen, ho farà a sobre de la gent, però ja és massa tard per salvar-se. Les bigues acaben
de desdoblar-se i les pancartes cauen al buit. I res. Parpellejo i tot està al seu lloc. Ningú està corrents atemorit. No hi ha tones de metall caient des d’un sisè pis. Res. És probable que l’LSD d’ahir a la nit sigui fent-me efecte. Al cap i a la fi, no és tan estrany que tingui al·lucinacions.

Tornant al Raval, em preparo per donar-li el present que he comprat al meu xicot, qui segurament no s’ha aixecat encara del llit. En arribar el pis, me’l trobo assegut al sofà veient les notícies. “Ja has tornat? On has anat?”, pregunta sense girar el cap. “He sortit comprar-te això. Feliç aniversari!”. Es mira la bossa i en segon lloc a mi, amb una expressió de com si m’hagués fumat tres porros abans d’entrar. Seguidament, agafa la bossa i treu la
navalla. Sembla que li ha agradat per la seva expressió. “Gràcies, Mai”. M’aferra el canell i em col·loca al seu damunt. No fem servir condó perquè actualment només el 30% de la població és fèrtil. La probabilitat que uns drogaddictes com nosaltres ho siguem és mínima. En acabar, en Cy pren un bocí de coca i prepara dues ratlles a la tauleta de davant del sofà. Li qüestiono: “Això no és pel client d’avui?”. “Una mica no la trobarà a faltar”, em diu.

Després d’esnifar-ho tot amb una canya del súper, en Cy fica un xic de farina en el producte i marxa a donar-ho al client. Em quedo sola a l’apartament. El meu xicot i jo som camells d’ofici de tota mena de droga: maria, cristall, cocaïna… Normalment, ell s’encarrega de portar el material als clients, entretant jo l’aconsegueixo del distribuïdor. Abans jo era qui
parlava amb els compradors, però com aquests són força sortits i insistents, em vaig cansar de fer-ho. Ara només havia d’assegurar-me que els paquets de la distribuïdora arribaven correctament. Per sort, en Cy no es va queixar. M’estiro al matalàs mentre espero a la tornada d’en Cy. No crec que tardi més de vint minuts.

Quan en Cy arriba, vidre es trenca. M’aixeco ràpidament i vaig a veure què ha passat. Trossos de l’espill i porcellana es troben dispersats per terra. Ell no diu res i s’asseu al sofà. Per uns minuts, no goso demanar explicacions. En fixar-me amb ell, veig que no té el sobre amb l’efectiu. “I els diners?”, li pregunto, tot i entendre què ha pogut passar. No contesta. De cop i volta s’aixeca i crida: “Puta merda! I tira la tauleta a terra”. Me’l quedo mirant atònita. Se’n va cap a l’habitació i tanca la porta, enrabiat. Per uns segons, no em moc del meu lloc: “Què li succeeix?”, penso. El segueixo i li demano explicacions picant a la fusta: “Què collons passa?! I la pasta?!”. De cop, surt i em col·loca la navalla entre les dents i xiscla: “Calla la puta boca!” I m’arremet amb tota la seva força contra la paret. Perdo el coneixement.

Em desperto a terra, nua i entumida. Em sap la boca a ferro, a més de fer-me mal la cara. Com suposava, ha tornat a passar, i no serà l’última. M’aixeco com puc i vaig al lavabo a netejar-me. Camino pel passadís i confirmo que ha marxat. La primera vegada en molt de temps que tinc una estona de pau. No dura gaire. El plor d’un nen surt de l’habitació. Sento
una punxada per l’esquena i al meu ventre. Quelcom s’està cremant dins meu mentre els gemecs del bebè es fan més clars. Déu meu… Em fa retombs el cap, a penes m’aguanto dreta i, no sé què més pot amb mi, si els plors o el dolor punxant. Espera… ¿Quin nen? Jo no tinc fills! No n’he comprat cap i menys n’he tingut. Cops a la porta. Una veu exclama: “Dona’m el nen ja!”. No comprenc per què em diuen això. Nosaltres no tenim cap fill! Segueix clamant. Distingeixo un so metàl·lic, artificial, no humà en la veu. El portal cessa i apareix una que figura es dirigeix cap a mi. Em vol matar, ho sé. Tampoc puc fer res per evitar-ho; el mal m’impedeix caminar. M’agafa pel coll i comença a ofegar-me al mateix temps que assesta diversos cops contra la meva panxa.

Obro els ulls. Estic rodejada d’una esfera de vidre de color blau turquesa. Lligada de peus i mans, amb amples braçalets de metall vorejant els meus canells i turmells, connectada a un monitor. No sé on soc. Miro a un costat i observo una fila interminable d’esferes com la meva, mes no es veu l’interior. Segons més tard, apareix un holograma davant meu. És la
figura d’un home, en Cy. Diu: “Hola de nou, Mai. Preparada per una altra ronda?”. Just en aquell moment, m’adono que estic estirada en un llit reclinat. Torna el dolor del meu ventre i els plors del nen. Veig el logo d’ENTEL a sobre d’en Cy i per fi ho recordo tot, bé, no hi ha res a recordar, només aquesta esfera en la qual he estat sempre. Vull anar-me’n, escapar
d’aquí. Forcejo els braçalets, però no puc desfer-me’n d’ells, sinó que es fan més ajustats. Alguna cosa em diu que no és el primer cop que ho intento. Crits de centenes, no, milers de dones tancades retrunyen per l’espai. Em recorden a quelcom, tanmateix, no sé a què.

Pseudònim : Sigma

“La dialèctica del vòmit” (obra concursant premi Emili Mira 2020)

Són els filaments dels seus ulls els que il·luminen la foscor, fils bastards i perduts en l’espessor de l’indistingible, vacuïtat escampada per les seves axil·les i galtes. El tità d’un vell món, aquell titá adormit en el negre i l’espai pren la seva expansió quan sona el seu alè per primera vegada: és un bufo de vida i de mort, els estels naixents a penes han obert els ulls i la seva llum enrotlla cada grumoll d’idea amb els seus axons carnosos. Només basta
una exhalació perquè la respiració comenci el seu ritme inexorable. Gairebé ressona el batec com una campana, cada cop una ona sobre la fina capa de l’aigua. I a cada moviment del diafragma, la pols primordial forma hèlixs impossibles de les quals decauen arrels de pins i llavors de muntanya.

L’edifici tremola aquesta nit: tireta i grinyola com aquells cavalls de fira en els quals pujàvem i gaudíem, un mos de pau en el fred de tot un hivern. Cada graó es llisca, fonent-se deformi sota els passos dels inquilins. Tamira tanca la porta escarida. Es lleva les sabatilles, deixa la bossa. Mirant-se en el mirall de l’entrada, es fixa en el seu serrell suat i descorda els seus pendents, que guarda en una capseta vermella damunt del taulell. Es dóna la volta i se centra en l’estada del saló: un quadre penjat d’un clau oxidat, un sofà incòmode domina el parquet, el marc del televisor sembla surar allà on solia albergar-se el foc. Ella seu, la jaqueta encara posada i el seu badall li fa sentir el buit del seu estómac. Ja l’exterior desapareix amb un parpelleig, aquell pis la fortalesa del descans, és el respir angoixant del
dia. Tamira no pot tancar els ulls, hi ha tant per fer però el dia s’acaba. La suor continua brollant dels porus del seu front; passa la mà per sota de les ondulaciones de la humitat com si es prengués la temperatura, la palma reconfortant de la mare a cada febre. I agafa el seu cabell mirant-lo com si no fos cabell; posa les seves mans en la seva cintura sentint-la com si no fos cintura; observa el jersei recaure sobre els seus malucs com si no fossin
malucs; assaboreix cada centímetre corpori com si fos monstruós. És el gust que deixa la sang en la boca, el ferro que amarga el paladar i que s’assegui el fàstic en la carn, o gairebé un delit en la pròpia resignació del cos, en la facilitat de l’abandó. És fàcil, aquesta falta d’esforç, la capitulació davant la ment. El cos, en contra, és passiu i domable: gira el cap cap al bany. Tamira s’aixeca, lliscant-se lleugera a través del marc. El mirall reflecteix el que queda de dia en una cantonada, es dibuixa el rostre consternat. Baixen arrugues i cicatrius de la parpella als llavis, de l’ombra del serrell a les orelles, les rojors i l’acne gargots sobre l’oli. Ajup el cap i la seva mà vola ferma, agarra, arpa aspra en la gola; el vòmit domina el
cos. Aixeca ben recta el cap, netejant-se del dors dels dits les baves, per a admirar-se tota nova; el rostre queda alleujat, la pell pàl·lida però brillant i els ulls sobresalten amb la voluptuositat del seu poder. S’esbandeix la boca amb l’aigua de l’aixeta.

I torna a asseure’s en el sofà. La pell continua brillant en el seu reflex, la pantalla negra capturant els matisos de la pell lívida. Ara sent l’estómac una mica més buit, però es compensa el cos en el somni: la bilis retrunyeix encara en la seva gola; tanca els ulls poc a poc, el clatell caient lentament sobre el respatller del seient.

Si en somnis, el ventre es difumina, el desig de fugida és implacable, la força del tità s’apaga per uns curts instants. En contra, en la vigília dels dies, Tamira no pot sinó sostenir tènuement la vela per a il·luminar els seus passos, el carrer eixamplant-se i els murs corbant-se al seu voltant, les gargamelles de les terribles bèsties que són les mirades. Com un punyal, cada parell d’ulls grava el seu nom a les seves cames mentre que unes mans
d’home prenen el seu cabell. Gira la mirada a l’edifici, torre grisenca la façana de la qual entaula els apartaments en la verticalitat de l’aïllament. El carrer s’allarga més enllà del negre, allà on s’acaben els somnis però els passos que la segueixen no s’aturen. Es descompon el rostre de tot un dia; no hi ha res al final del somni. Perquè no hi ha on tornar, no hi ha camí que buscar pas a pas, només l’edifici: el món es fon i segueix en peus, el
refugi. Si sortir al carrer és exposar-se als altres, millor quedar-se a casa, gairebé la calor de la llar igualant la tensió del batec en les temples i la febre.

Tamira s’aixeca amb les vibracions del seu mòbil. S’havia oblidat, havia de marxar. Amb el sobresalt del despertar, es seu recta, una esgarrifança la fa tiretar com aquella canya que tremola davant el vent i se sap miserable. Les palmes dels seus peus l’empenyen i l’esquena s’incorpora encara feble, el sopor actua entremaliat sobre els músculs. Passa la porta del bany, deixa descansar els colzes sobre la vora del lavabo i es contempla de nou:
la lluentor segueix a la pell, encara que la seva mirada sembla perduda, els seus braços prims, les comissures de la boca estremides. Agafa l’estoig, treu un llapis de ull, un pintallavis vermell. No triga molt a maquillar-se, acostumada ja a les presses que comporta l’amagar el seu rostre per poder sortir de casa. I és preciosa, una vegada allunyada la màcula de la solitud i la por. Ronda per l’apartament per a agafar una bossa, roba maca;
obre la caixa buscant una joia i surt de casa. El cop de porta

cau com un tro,
s’adona que la
pluja va acabar.
Fa olor la humitat,
es filtra en els murs
decadent
però segueix.
No té por
perquè aquesta vegada
la nit serà seva.
La arrabassa als
homes fora.
I encara ella forta
té por d’ells:
baixa les escales i
sap que mai volia
tornar sola.

Pseudònim: andSeorgesG.

“No estàs sola” (obra concursant premi Emili Mira 2020)

Es podria dir que la solitud m’ha acompanyat sempre, tinc records d’ella des que recordo alguna cosa. A vegades l’he culpada de la meva tristor, l’he culpada del fet que les altres em deixessin sola amb ella, però la veritat és que no hi ha millor certesa que la seva melodia.

Em recordo asseguda en aquelles cadires de fusta, suant nervis i envoltada d’unes 400 persones al vestíbul del CCCB. En Pol al meu costat, que em fa un petó al coll amb la seva inseguretat ben dissimulada i m’agafa la mà, com si d’aquell poema depenguessin les nostres vides. Recordo com la veu d’aquell home, petit i barbut, amb l’armilla negre arrapada al pit –de la qual en Pol riu entre xiuxiueigs, amb l’arrogància de qui és massa covard per a veure què hi ha més enllà de la roba-, m’encongeix els pulmons fins convertir-los en un petit globus desinflat. A mesura que les paraules cauen sobre nosaltres com una pluja de vidres trencats es fa un silenci sepulcral, tan pesat i solemne com aquella calor enganxosa d’incipient mes de maig. És aleshores, espantada com un esquirol i mirant d’entendre què hi ha rere els ulls clucs d’aquell personatge, que me n’adono que no són les seves paraules les que em fan plorar, sinó l’honestedat absoluta de la seva ben acceptada tristor. I és en aquell precís moment, sense ser capaç de moure una sola pestanya i sentint-me tot el cos eriçat, que me n’adono que és fora de l’escenari on estic s’està esdevenint un espectacle únic. Unes 400 persones han callat i de sobte es troben endinsades en una conversa muda amb la solitud; aquella que tant eviten, que potser havien oblidat, que fins i tot temen, a la qual han renunciat fa temps. La solitud flota sobre totes nosaltres com una boira freda i, mentrestant, aquell noi segueix despullant-se sense treure’s la roba i embruixant-nos sense pietat. Quan acaba l’últim vers i es trenca l’encanteri, aplaudeixo sense obrir la boca. Només puc mirar-me en Pol, que també plora dissimuladament, i enamorar-me de la seva solitud -que l’ha fet de sobte tan tendre i vulnerable-.

Així doncs, solitud, això no és un poema trist, sinó un poema d’amor. De tan esforçar-me a oblidar el teu nom vaig acabar conjugant-lo en primera persona, com si fossis un verb reflexiu qualsevol. Les teves lletres es van mudar a climes més càlids, però les he acabat trobant allà on vagi.

Ets els ulls d’en Pol aquella tarda. Ets l’escrit que s’ha perdut entre l’absència i la por.

Ets el marc sense porta que no porta enlloc, la cançó coneguda que sona quan tot calla, ets “Talk is cheap” de Chet Faker. Ets el tel que cobreix la mirada de la gent gran, el plor d’un no-nat, l’oblit de qui encara recorda.

Diria que ets llum rogenca d’un carrer ple de res, quan el Sol ja dorm i la lluna no em mira, però més aviat ets el meu somriure quan la miro jo a ella des de la barana del nostre balcó. Ets l’expressió de la ceguera, com pressionar l’aire que habita entre els teus somnis i la paret de la meva habitació.

Ets un habitatge buit,
el meu rebuig,
un record invisible,
els teus dits buscant-me quan ja no hi sóc.

Un auditori sense públic.
Una habitació sense mobles, l’aire pesat, el ressò d’un “no”.

Adoptes el tacte d’unes mans acaronant el propi rostre, d’allò que es veu tan sols quan ningú mira. Ets el dibuix d’una pedra en travessar la superfície de l’aigua -el que en queda d’ella-. Rius, amb la ironia de les estones mortes, i balles un vals amb els nostres monstres -els de totes-.

Ets la olor que ja no reconeixes
dels llocs que encara habites.
Ets el desig deshabitat, la fredor d’un cos desnonat.
El tacte d’un estrany, la propina d’una tristesa compartida,
la més llarga de totes les caigudes.

Ets la veritat que s’amaga entre milers de mentides, la claror d’un indret sense llum.
Ets un xoc de poders sobrenaturals,
una abraçada mortal.

Mai has estat tan nostra com jo teva
i és per això que vinc a regalar-te tres paraules insignificants:

no
estàs
sola.

Pseudònim: Fèlix

“Muntanyes” (obra concursant premi Emili Mira 2020)

Veig llunyanes unes muntanyes
que es belluguen tendres
mentre jo m’assec en el moment.

A voltes pense
que em parlen,
a voltes
que em somriuen.

Pero, quan ix d’entre elles
el Sol que és pare,
també em ballen
i es perden de disbauxa
mentre jo, fràgil i somiador
m’hi pinto sobre les façanes
que em reflexen.

I, quan torna a marxar,
el Sol,
em despedeixo subtil
amb una rialla trencada
i una perduda mirada.

Pseudònim: Caeli

“L’horitzó” (obra concursant premi Emili Mira 2020)

Què podia passar-li més gros del que ja li havia passat?

Solitud, Víctor Català

És aquest sòl esquerdat per conrear. És el camí que travessa un desert americà que no s’acaba. És l’aridesa reversible pel miracle de la pluja. És veure-hi clar fins l’horitzó, la retirada.

No és aquest compte, la vida adulta? Allargassar la inèrcia i congelar la tremolor de contenir-se a la vora del barranc enlloc del salt. És aquest verd replet d’espines. És la cautela de no deixar l’ampolla buida. És veure-hi clar fins l’horitzó, la por que bruta m’emmorralla.

Planes verges per recórrer: però aquell etern a frec dels ulls. Tones de fam per exhaurir: però aquell amor arran del llit i la finestra.

Que lenta l’escombra del temps quan prova d’endur-se la pintura ancestral del nostre rastre. Que inútil la runa del rastre.

Pseudònim: Alzina