Parlo de mi, parlo de tu

Veig en tu un regal, un company, un igual. Veig en tu el ser cuidat, el meu límit i la meva necessitat. Veig en tu el camí i la bondat. No conec el color dels teus ulls, ni tan sols la teva aroma, però si conec el teu caminar. Avancem i ens marcim, uns al costat dels altres, sense creuar-nos ni mirar-nos. Caminem en moltes direccions, atrafegats, obrint-nos pas en allaus de crits ofegats que ens paralitzen i ens ceguen. Ens desplacem mirant a terra, creient-nos vencedors per avançar sols, sense ajuda. Som herois? Ens sentim forts i confortats quan de l’altre diem que no en tenim necessitat. I esdevenim tots companys de viatge però ens neguem a estirar el braç per arribar a palpar-nos. La soledat guanya el pols, les seves cordes estrenyen fort i tot sembla ordenar-se de manera fictícia. Però jo sé tant de tu com tu saps de mi. No és el mateix desig el que ens construeix? No és la mateixa carn, els mateixos òrgans, el mateix crit? Abraçar al company és cuidar-te a tu mateix i és que creixem en la pregunta diària de com el podem estimar millor. Afortunats son aquells que alcen la vista de terra i guarden, com un secret tímid, que la companyia és la salvació. Amb dolor veus als resignats que caminen i il·lusòriament avancen, amb peus ensangrentats i l’ànima buida. En alçar la vista tot enbelleix, tot pren forma, el misteri es resol. I és ara quan cal alçar-la! Ara, quan l’home encara ha abaixat més el cap i ha deixat de fer-se preguntes en un acte pusil·lànime que l’autodestrueix. Ja no podem seguir cecs, no podem sols, asfixiats en aquest egoisme que ens contamina i ho podreix tot. Cal parar. Aturar-se. Respirar i, finalment, admirar la profunditat de la mirada dels que ens acompanyen, amb una tendresa infinita, pròpia de la nostra condició, pròpia d’un cor capriciós.

Et parlo de mi per parlar de tots nosaltres, de tu. Jo, en l’altre, em retrobo amb la meva historia. La miro, la palpo i torno de nou a l’altre quan la nego. L’altre me la recorda i em dona la certesa que tantes vegades em roba el meu cap, constituït per sòlids i infranquejables murs. I un cop la tenim entre les nostres mans, cal estrenya-la i cuidar-la contra tota gebrada d’inconsciència i racionalitat extrema. El compartir, en definitiva el conviure, m’ha servit per esvair la boira de la meva mirada. Podria passar-me pàgines sent testimoni i deixant constància del bé que ha suposat per mi el aprendre a conviure, escoltant a aquelles persones que jo no escullo, que em son donades i que amb elles creixo. Et regalaré un petit tast de la meva història i et parlaré de com em va servir per no caure de nou en las mans d’un amor viciat i nociu del qual el meu sentimentalisme no em deixava desprendre’m. De com m’ha servit per retrobar-me amb els meus desitjos més primaris, per apropar-me a persones que m’han descobert mons i de com m’ha servit per a poder certificar que, dedicar temps a aprendre a conviure, és la millor inversió.

 

I no es pot concebre el aprendre a conviure sense considerar el perdó. Partim d’un greu error que els que es fan dir grans homes prediquen. Censurem el perdó cap a l’altre per considerar-lo indigne per nosaltres. Es viu com un menyspreu cap un mateix, al mateix temps que oblidem que el duem aferrat a la nostra pell. És fidel, mai ens abandona i ens constitueix com a tal. Així com l’errar. Vivim en un cos fet per equivocar-se i guardem un cor que tolera i sana. Quan son les nostres passes equivocades les que cal jutjar, oblidem les marques que duem al cos amb una facilitat vertiginosa i vaguem en el esdevenir del temps com a fantasmes pel mar de la indiferència. Preferim abaixar la vista a reconèixer la nostre carronyera, però abraçada, essència. I l’error ja el cometem de partida company, en creure’ns més que el nostre aliat, creure’ns més grans, més poderosos, més dignes. Ens nodrim descol·locats d’aquest abeuratge que ens obstrueix el pas. No tinc cap arma més valuosa que la meva historia i el perdó cap a l’altre n’ha constituït l’eix vertebral.

 

Però et vull parlar de la paciència i de l’espera, de l’esforç del dia a dia. El mirar bé a l’altre porta uns beneficis immediats, però requereix d’una pregunta diària i d’un desig renovat. Cal que passem per una desintoxicació extrema de la rapida satisfacció amb la que imposem tot el que se’ns regala. Tenim la pressa calada en el més profund del nostre cos. Ancorats en ella, ens ho perdem tot.

 

M’agradaria viure amb la consciència de la meva incapacitat, present en mi, en tu, en ells, en vosaltres. Mirar a l’altre sense pretendre és molt difícil. És difícil contemplar els teus ulls sent humil i incondicional. Com un covard que s’amaga en el camp de batalla, giro el cap en adonar-me del mal soldat que soc. Però ràpidament aquesta consciència es torna en res. És massa volàtil, lleugera i inestable. A l’inversa, també és difícil deixar-se mirar amb aquests ulls i ser abraçat. Deixar-se estimar, tant pel desconegut del carrer, com per la teva parella, amics, família… A mi em manca profundament aquesta capacitat, però en la convivència, només tenir el desig present n’és suficient. És en sí mateix camí i fi. I aquesta aptitud es troba enormement mermada en tots nosaltres, resultat del moment en el que em deixat de percebre’ns. Em perdut la tolerància, el no reduir l’altre als detalls que no ens complauen. Cal anar més enllà del que ens desagrada del tercer i tenir present que aquestes característiques no el determinen. Els enamorats creuen il·lusos que abracen bé a la seva parella, sense dificultat, justifiquen que la mera presència diària i continua de l’estimat n’és suficient. I aquests romàntics, encegats pel seu amor inacabable, en aparença infinit però en essència efímer, l’un en l’altre i per l’altre s’ofeguen en un llac d’amor idolàtric caduc. Moren, s’esmicolen esgarrifats en despertar del somni. Obren els ulls en el frenètic batec de la realitat i descobreixen que en la única presencia de l’altre no resideix la solució.

 

El primer cop que vaig veure com algú compartia el seu cor, el més profund de sí mateix, deambulava com una barca a la deriva. El seu interior estava trencat. Cada molècula del seu ésser estava infectada d’una pena que li rascava les ferides constantment fins sagnar. El mar el va dur a naufragar en una terra insòlita. Encoratjat, es va començar a despullar davant de la companyia que se li va posar davant. Les llàgrimes, que de perdedor ell definia, li brotaven i patinaven per les galtes sense parar. Les mans li tremolaven. Es sentia vençut i abatut, sol no havia pogut. Però la llum de l’horitzó no va tardar en escalfar-lo. El caliu de la companyia va recollir les seves llàgrimes i va poder respirar, per primer cop, ja no estava sol. Des d’aquell dia, la llum de l’horitzó de la convivència no ha deixat d’il·luminar-lo, el caliu no ha cessat. Producte d’una enveja vaig seguir les seves passes i ara el resplendor no ha deixat de guiar-me el camí. Company, dona’m tu força, per quan els llargs hiverns freds no em deixin percebre l’escalfor.

 

I és que aprendre a conviure, estimat amic, és viure.

Comments are closed.