Portes obertes

No és complicat conèixer una persona. De fet, només cal mirar-li els ulls i ja en tindríem prou per entendre les seves pors, les seves penes o les seves alegries. Hi ha qui té els ulls arrugats i no per els anys de vida, sinó perquè el camí que ha recorregut ha estat tant amarg que la mirada se li esvaeix i els ulls se li acluquen, com si d’alguna manera, només volgués veure allò indispensable i necessari per sobreviure. Hi ha persones amb ulls nets, “tabula rasa”, que mantenen una mirada freda però que en el fons es troben inquiets per nodrir-se de qualsevol cosa que pugui aferrar-los a la vida. També existeixen aquells ulls tendres i dolços, són aquelles mirades que amb un segon ja en tens prou per sentir-te com a casa.

Observar els ulls de la gent pot resultar tant gratificant com terrorífic. Són portes obertes per a tothom, sempre i quan es vulgui passar. El camí que t’ensenyen és molt profund i cal anar amb compte perquè si es viatja més enllà del que hom pot caminar, l’energia s’esgota i costa molt més que unes quantes hores de son recuperar-la. No m’agradaria enganyar-vos, no em resulta complicat observar els ulls de les persones i entendre allò que més els pertorba o allò que més feliços els fa, el que em resulta complicat és aïllar-me de les sensacions que m’envaeixen quan aquells dos miralls xuclen tota la meva persona. Sovint m’imagino dins un cercle, sola i petita, com si res pogués acostar-se, però no serveix, les emocions mouen el món, bé, l’amor diuen.

Els ulls…M’agraden els ulls. Parlen de tu sense que ho sàpigues. Et despullen davant de tothom sense que sentis fred o vergonya. Són una via d’escap per a tots aquells sentiments que es queden atrapats per les paraules o per altres gàbies. I crec que, és molt necessari despullar-se, no importa si conscient o inconscientment. De fet, jo ho acabo de fer, perquè per mi els secrets són la evidència perfecte de la por innata a ser jutjats. Arraconar allò que ens fa diferents no és res més que una cortina que tapa però que no fa desaparèixer. Imaginem que som iguals, que anem en la mateixa direcció…imaginem que no hi ha res que ens faci dèbils.

Segurament hi haurà milers de persones que entendran tot el que aquí explico. Estic més que segura que moltes altres no ho faran. És important també, tenir present totes aquelles persones que es mouen a través de la distancia, una distancia que expressada en por i desconfiança, els allunya de tot i de tothom, fins i tot d’ells mateixos.

Si miro dins meu, puc entendre coses que els altres no poden, puc pensar i aconseguir trobar els motius d’allò que fan volar els meus pensaments. Ser egocèntric és important, conèixer-se a un mateix encara ho és més, només així es pot actuar amb sinceritat cap als altres. Però si et resulta difícil fer-ho, i també et resulta difícil expressar allò que sents, no pateixis, els ulls ho faran per tu.

Viure o conviure, tant és. Tot resulta difícil si mirem però no observem. Tot allò que es mou per dins és el que ens fa ser la classe de persones que som avui. Les pors, les febleses, els defectes, la lletjor, l’alegria, l’amor, la histèria…Allà hi són, només cal observar. Mira’t als ulls i mira els ulls de la gent que t’envolta. Segurament et diran més que moltes paraules.

Recorda, les portes són obertes, només s’hi ha de voler entrar.

Elba Anahí

Comments are closed.