Tenim Dret a la Vida i a Viure-la en Llibertat

La normalització deriva de la paraula norma, entenent aquesta com a regla, per tant, lo normal requereix el compliment de la norma, tot el que sobrepassi a aquesta deixa de ser normal i majoritàriament passa a estar malament o a ser desviat.

Es així com es crea una normalitat o un nivell de normalització, sense tenir en compte que no és més normal el que millor fa les coses, sinó el que més respecta les normes, no es tracta de identificar el bé o el mal encara que interioritzem que lo normal es lo bo, el bé.

D’aquesta manera tot aquell que compleixi fil per randa les normes serà un bon ciutadà, una bona persona, quan semànticament simplement és correcte.

Darrera d’aquesta confusió hi ha una gran trampa, en la que el càstig condiciona al individu a fer “el bé”, a complir la norma. Com si es tractés del condicionament clàssic de Pavlov.

Encara que nosaltres no siguem gossos (animals) el condicionament constitueix una font important en la nostra experiència.

L’escola és una de las primeres institucions en la que ens eduquen a partir d’aquest condicionament, a partir de normes.

Sabent que els inicis de l’educació es van desenvolupar amb estratègies militars, no sorprèn contemplar com l’aprenentatge associatiu dóna fruits, clonats, però dóna fruits.

Totes aquestes disciplines s’han anat modificant de manera que no han deixat de tenir la seva essència miliciana, però sí s’han deixat de veure com a tal, és a dir, s’han interioritzat tant que arribem a pensar que sense la norma no sobrevivim i si la

disciplina és la que ens porta a ella l’admetem.

¿Fins a quin punt la norma es necessària i fins a quin punt el càstig va amb ella?

No hem viscut en un món sense normes com per saber si realment són imprescindibles; penso que el sentit comú és el que ens dirigiria a falta de regles però ¿què és el sentit comú?

Com diu Enrique Martínez Reguera, el sentit comú és sentir en comú, sentir el que l’altre sent, posar-se al lloc de l’altre per a saber què necessita, per a entendre’l i col·laborar en el que es pugui.

Però, ¿com podem tenir sentit comú si no sabem posar-nos al lloc de l’altre, si no sentim, ni patim quan al veí li passa quelcom?

¿Serà l’individualisme que ens han ensenyat? “Mata a l’altre”, “combat contra l’enemic”, “lluita per la teva pàtria”.

¿O serà la manca d’empatia, la manca de capacitat de reflectir-se en l’altre?

Tots els individus som singulars i com a tal se’ns ha d’individualitzar però no s’ha de caure en el pensar o obrar amb independència dels demés; tots ens necessitem i molt, la soledat ens ofega quan passa a ser malson, la casuística de cada persona forma el camí i en aquest ens trobem i vivim.

És així com la meva fe o la meva il·lusa reflexió pensa en la desa de l’harmonia i la concòrdia, com l’equilibri de l’amor, la unió de parts diferents de l’acord i l’enteniment, correspondència i conformitat de la comunitat; com la possibilitat d’una vida sense coaccions, restriccions, imposicions… en definitiva, sense càstigs i si aquests van units a les normes, doncs, sense elles.

¿Seria capaç l’ésser humà de viure en societat sense normes?

Potser aquesta capacitat no la tenim desenvolupada o bé la tenim atrofiada.

L’article 1 de la Declaració Universal dels Drets Humans ens convida a néixer lliures i iguals en dignitat i drets i, dotats com estem de raó i consciència, hem de comportarnos fraternalment els uns amb els altres.

La raó, entesa com la facultat de discórrer, inventar, inferir o conjeturar quelcom; no tots els éssers humans la tenim desenvolupada de la mateixa manera.

La consciència, entesa com el coneixement interior del bé i el mal o el coneixement reflexiu de les coses; no tots els subjectes tenim accés a aquesta activitat mental.

¿Queden exclosos d’aquesta declaració tota aquella que no correspongui a aquest perfil?

¡No! Perquè posseïm el plaer de viure en harmonia les unes amb les altres.

No hem de tenir cap obligació per comportar-nos de cap manera i menys de comportar una relació de família amb gent que ni tan sols coneixem, això no significa, en absolut,

donar-li l’esquena al desconegut; més, igual que hem comentat abans que cada individu és singular; és molt difícil que cadascuna de nosaltres sentim el mateix per l’altra, i llavors és aquí on sorgeix el respecte, el sentit comú, el posar-se en el lloc de l’altra.

Podrem estar més o menys d’acord amb qualsevol persona però no deixarem de respectar-la per pensar o ser diferent a nosaltres.

Aquesta és la interiorització que demandem com a éssers humans, aquesta és la nostra real naturalesa, la d’estimar-nos tal i com som sense ser íntims amb ningú o amb algú, sense tenir que recolzar a ningú pel simple fet de recolzar.

Fa molts segles que ens van arrabassar la consideració per la dissemblança.

Si del que parlem és del bé o el mal, hi ha animals que es duen molt millor que nosaltres amb la seva pròpia espècie.

Però no parlem d’això, parlem del dret a la Vida i a la Llibertat.

No com a norma sinó com a qualitat natural dels éssers humans.

Els Drets estan suspesos en una economia d’Estat, on el càstig premia la bona conducta als que no el reben.

El càstig, el patiment centrat en la pèrdua d’un bé o un dret, té com a objectiu corregir, arreglar, treure defectes a qui ha errat, però esmena més al que no és castigat; aquesta és l’economia de l’Estat, o el que en el segle XXI està tant de moda: 2×1.

Aquest tipus d’economia de l’Estat, economia del Poder, economia Política en la que només forma part la classe dominant, pretén augmentar efectes i disminuir costos i ho aconsegueixen, aconsegueixen solucionar els seus propis conflictes sense tenir humanitat, aquest sentit comú que comentàvem; simplement s’abusa d’un poder difonent el terror mitjançant el càstig, i a això se li diu justícia, càstig o pena pública, no dret, raó o equitat; aquest és el doble significat de la justícia, se’t castiga i al mateix temps se’t dóna la raó del càstig (en el millor dels casos), dóna igual que ho entenguis o no, això és lo menys, lo més és que aprenguis, corregeixis, que no et tornis a equivocar; tot un joc de mesures per “atraure el bé” i “aïllar el mal”.

L’Estat ens imposa una transformació física i mental, que consisteix en què siguem subjectes obedients i sotmesos; ens desindividualitza i ens agrupa per nivells, ens organitza, ordena, classifica i tot per crear eficàcia, la SEVA eficàcia. Servim millor com a mà d’obra que com a cervell pensant.

¿I a això se li diu dret a la vida, a la llibertat? Potser és més un contra-dret…

És una Tàctica de Confusió amb la finalitat de crear un Estat de conflicte permanent entre ciutadans, on l’espai és relativament tancat ja que podem fer el que vulguem mentre complim unes normes, però és penetrable en el sentit de que tots comprenem inconscientment aquesta estratègia i ningú es passa de la ratlla i el que ho fa, paga per allò.

Com diu Foucault: la llibertat és el desenvolupament més espontani de la seva individualitat, desenvolupament salvatge, brutal, limitat, desenvolupament natural i instintiu.

Crec que viure en Llibertat seria moltíssim més econòmic i eficaç que seguir sent l’exèrcit militar obsolet d’un Estat en crisis sota el mandat d’individus carcellers.

ELS 7 PRINCIPIS FUNDAMENTALS DE LES CONDICIONS PENITENCIÀRIES

COINCIDEIXEN, des del meu punt de vista, AMB LES CONDICIONS ESTATALS:

1. Principi de la Correcció.

Norma que regeix la conducta.

2. Principi de la Classificació.

Organització o Ordre de classes socials.

3. Principi de la Modulació de les penes (Llibertat Vigilada).

Tots estem en una “Llibertat” condicionada que en el moment en que incomplim la norma ens priven d’aquesta llibertat.

4. Principi del Treball com a Obligació i com a Dret.

S’ha de treballar per viure, tot aquell que estigui ociós és un delinqüent en potència.

5. Principi de l’Educació penitenciària.

Educació Obligatòria per a tots els menors de 16 anys, en la que aquesta educació ensenya el que tots hem de saber per a ser persones civilitzades.

6. Principi del control tècnic de la detenció (Serveis socials i mèdic – psicològics)

Tot aquell que no sigui normal ha de deixar ajudar-se per la gent que és normal o per les persones que s’encarreguen d’ajudar a la gent que no és normal.

7. Principi de les Institucions Alienes (Assistència durant i després de la pena).

Tenim institucions de tot tipus i per a tot el que vulguem.

¿Vivim en una presó o la presó és un poble més?

Comments are closed.