Una vida a través d’una finestra (Segon premi Emili Mira 2021)

Mandrosament vaig anar obrint els ulls i em vaig estirar; des de fora l’habitació m’arribava el flaire de cafè acabat de fer i pa torrat. Em vaig arrossegar sense gaires ganes cap a la finestra de la insípida habitació blanca i la vaig obrir de bat a bat; una lleugera brisa primaveral, el cel blau i les jaquetes lligades a les cintures dels vianants em van avisar que la meva estació preferida havia arribat.

En aquest moment hauria donat qualsevol cosa per ser jo també fora. M’hauria conformat en ser lleugera i flonja, i com una fulla deixar-me caure des del balcó de la meva habitació, arrossegada pel vent i a poc a poc acabar al carrer. Primer un peu, després l’altre, gairebé amb timidesa, tocaria per fi l’asfalt. Fred, rugós i molt probablement poc higiènic. Tant me fa! En la meva imaginació no importen els gèrmens, sóc forta i sana, i camino com una persona més pels carrers de la ciutat. El meu habitual xandall es converteix en un suau vestit blanc i estiuenc, i els cabells, sempre recollits en un monyo despreocupat, aquest cop em cauen desordenats sobre les espatlles, sense res que els condicioni, rebels i lliures. Així em sentia jo, rebel, lliure i amb ganes de menjar-me el món.

La realitat, però, m’arriba en forma de xisclet estrident que ens avisa que l’esmorzar ja està punt. M’arrossego amb desgana lluny de la finestra i del raig de sol que m’esquitxava la cara i, tal com si es tractés d’un raig de llum diví, de seguida la foscor m’embolcalla.

No és una foscor nova i per tant no m’espanta, hi estic molt acostumada jo a la foscor. M’hi sento còmode, com a casa, segura. Potser no és la millor casa, però és la meva casa, la que m’agrada a mi, i això hauria de ser suficient.

Evidentment jo no puc exterioritzar aquests sentiments, tots ells s’espantarien, em dirien que estic pitjor, em castigarien… Ells. Tota la culpa és d’ells. Per la seva culpa estic confinada entre aquestes quatre parets blanques. Reclosa, segrestada… em sento com aquella princesa aïllada en una torre, en espera del seu príncep blau. L’única diferència és que la meva salvació no està en mans de cap príncep blau, només jo em puc salvar, fugir, i per desgràcia d’ells, dels meus captors, se exactament el que haig de fer.

Practico davant el mirall el millor somriure del què sóc capaç, em pentino els cabells esbullats durant la nit i surto de l’habitació.

Al menjador ja estan tots asseguts, i m’acomodo a l’únic lloc que queda lliure, feliç per estar a prop de la finestra i, d’alguna manera, ser a l’exterior.

Els veig, els veig com em miren, vacil·lants, expectants de qualsevol moviment, qualsevol mal gest em podria delatar… així que respiro profundament i actuo amb normalitat. Somriu -em dic-, desitja que passin un bon dia, comenta com de bo està el cafè…

Durant el dia els meus captors cometen descuits, n’he presenciat més d’un; oblidar-se de revisar si ens hem acabat el dinar (on hi preparen minuciosament les dosis de droga per tenir-nos controlats), no revisar a fons els calaixos de l’armari (on et guardo a tu, estima’t diari, l’únic amic que em fa companyia en aquesta odissea), i en especial, no tancar amb clau la porta del despatx quan fan la pausa del dinar.

Tota la nit roman tancat, i la resta d’hores del dia sempre hi ha un captor, estudiant-nos, planejant com atrapar a més desgraciats que, com nosaltres, estaran condemnats a una vida trista, dedicada al no-res.

Però oh els beneïts trenta minuts de pausa per a dinar, si era astuta, si era valenta… podrien ser el meu tiquet cap a la meva llibertat.

En acabat d’esmorzar fem les activitats de sempre; exercitem els músculs adormits d’estar allà, pintem, parlem entre nosaltres… activitats ridícules per mantenir-nos ocupats, distrets. A alguns fins hi tot sembla que els hi agrada, que en gaudeixen.

Jo els imito; els comentaris banals sobre el temps, somriures estúpids que es dediquen els uns als altres… fins hi tot ajudo a parar taula pel dinar. Això sembla que els hi agrada, i em feliciten amb gestos d’aprovació.

Millor per a mi -penso- així me’ls guanyo i sospitaran menys. A mig dinar demano d’anar el lavabo, una urgència, suplico. Al principi semblen dubtar, però finalment em deixen.

Com a premi pel teu bon comportament -comenta l’home gran i fort que em bloquejava la porta, i tot seguit s’aparta i em deixa passar. Camino lentament, pausada, però no puc evitar que els nervis m’impulsin gairebé a córrer. El cor em batega tan de pressa que penso que en qualsevol moment em sortirà per la gola i correra també amb mi.

Entro en el lavabo perquè sé, tot i no veure’ls, que encara em vigilen. Els noto, noto la seva mirada clavada al clatell, pendent de mi, calculadora.

Em mullo la cara i el coll d’aigua freda i aixeco la mirada. Al mirall, una bonica noia que no reconec em retorna la mirada. Sembla nòrdica -penso-, la pell blanquíssima i els cabells de color de blat em semblen bonics, però els seus ulls, d’un blau tan intens com no havia vist mai, em miren i se’m gela la sang. Dintre d’ells hi veig molt dolor però sobretot, maldat.

Per uns instants se m’oblida el món extern, les meves intencions, però de seguida me’n recordo del meu objectiu i surto del lavabo. Miro a un costat i a l’altre i ningú em mira a mi, parlant entre ells pensant que encara estic dintre.

La distància que em separa del lavabo al despatx em sembla eterna, però un cop sóc dins, amb la porta tancada al meu darrere, el goig que experimento és immesurable. Vull saltar i cridar, però em controlo. Només una petita finestra em separa de la meva anhelada llibertat, només cal fer un petit salt i deixar per sempre més el confinament en aquest horrible lloc.

Somric només de pensar-ho i em noto la sang, calenta, bategant-me fort el cor. Pujo a la taula per arribar a la finestra, però un full em crida l’atenció. No és com els altres, aquest porta el meu nom. N’estic segura d’això perquè és el nom que porto a la polsera del canell.

“Informe psiquiàtric de la pacient” hi diu com a títol. Segueixo llegint i com més llegeixo menys entenc. Les paraules em semblen alienes a mi, llunyanes i em costa comprendre el seu significat, com quan estàs dintre l’aigua i la remor i els xiscles de la gent són molt lluny de tu.

“Trastorn Límit de la Personalitat”, “Trastorn de personalitat antisocial”, la pacient és incapaç de discernir entre el bé i el mal, al·lucinacions, paranoies… a la fi de l’informe una fotografia.

La mateixa noia del lavabo em mira, aquest cop els seus ulls no em transmeten dolor, només maldat. Són freds i buits, sense rastre d’empatia, sense rastre d’humanitat.

Un corrent d’aire fred que es cola per la finestra em deixa gelada. La finestra. Salto i deixo enrere la noia dels ulls gèlids.

Llibertat.

Pseudònim: Mussels

Comments are closed.