Vida

La vida… Moltes vegades em pregunto què és la vida? Què hi fem aquí? No sóc cap filòsofa, però crec que la vida és quelcom únic, que no es pot descriure amb exactitud i d’una manera breu, sense deixar-te res; la vida és un instant fugisser, quelcom que, realment, val molt la pena. Tenim un gran tresor a les nostres mans, un tresor molt fràgil, que ens ha tocat per casualitat i que té un preu incalculable. Sovint, la vida ens planteja dificultats i situacions que ens amoïnen; de tant en tant, són reptes i canvis importants; en la majoria d’ocasions, només són tonteries; és en aquests moments quan penso que no cal preocupar-se perquè, finalment, tot acaba passant, tot té una solució, o potser simplement el pas del temps ho fa més lleu…
Sincerament, crec que hem de donar les gràcies pel dia a dia que vivim, per la rutina (a vegades odiosa…), per tot el que tenim i, sobretot, perquè les coses petites, aparentment insignificants (un petó, una abraçada, un somriure, el contacte amb gent, l’amistat, l’amor…) donen sentit a la vida. Constantment la vida ens ofereix moments que poden estar plens de felicitat: escoltar una cançó, sentir una olor, veure una imatge, gaudir d’un paisatge, fer una fotografia, tornar una mirada… Són “petits” però grans regals que, desinteressadament, t’han donat i no tenen preu, i ens recorden espais de temps que ja hem viscut i que, vulguem o no, ja formen part de nosaltres.
La vida és millor viure-la i gaudir-la acompanyat, compartint moments amb amics, companys, família i gent desconeguda que un dia et trobes al tren, al parc o a la feina i que, sense saber-ne el motiu, s’obre a tu… Això tan preciós que podem gaudir no podem deixar-ho escapar com si res, només dura un instant i s’ha d’esprémer el seu suc, dia a dia. Algú, un dia gris el pot pintar de tots colors, arrencant-te un gran somriure, i per uns moments, encara que siguin breus, ja no es veuen les coses tan negres i tot comença lentament a tornar al seu lloc. És imprescindible no perdre la il•lusió, la il•lusió de conèixer coses noves, de conèixer i veure nous mons, de saber que cada dia serà diferent, que arribaran sorpreses, imprevisions, temps nous…
Jo crec que els nens són qui més ens ensenyen de la vida, són els millors professors que conec; jo, si més no, n’he aprés moltíssim, senzillament escoltant-los i desitjo seguir-ne aprenent… Les criatures em mostren que un somriure no costa gaire, però val molt, és el millor regal que es pot donar i, alhora, el millor que es pot rebre. El somriure d’un nen, els seus ulls brillants d’il•lusió o la seva dolça innocència són una gran escola.
Algun cop ens ofeguem en un got d’aigua; hi ha dies que creiem que ningú està patint més que nosaltres. Aquest pensament és ben egoista; el creem nosaltres per donar més importància al nostre dolor, però sempre, sempre, hi ha algú que està pitjor que nosaltres i no el tenim en compte. Aquest no ha de ser un motiu de reconfort, ni molt menys, al contrari, ha d’ajudar-nos a veure que hi ha gent que no té tanta sort i que seria molt més feliç que nosaltres amb molt menys del que tenim…
La vida és única, fugissera, plena de regals aparentment petits i obstacles de tota mena que ens trobem al llarg d’un camí. Hi ha molts camins, camins que s’ajunten, camins que es separen i camins que s’entrecreuen de nou… Cadascú de nosaltres n’ha de seguir un. Quan el comencem, simplement portem a sobre una bossa de mà. A mesura que va passant el temps aquest equipatge va augmentant. Durant el camí anem recollint totes aquelles coses que per a nosaltres, per alguna raó o una altra, són importants. Però, arriba un punt al camí, que ja no pots portar a sobre tantes coses perquè pesen massa… És en aquest punt del camí, quan cadascú pot triar. Hi ha qui es queda assegut al costat del camí esperant que algú vingui a ajudar-lo, difícil, ja que tothom porta a sobre el seu equipatge… En canvi, hi ha una altra opció: eliminar pes, treure tot allò que realment no et serveix. Però, què és el que hem de tirar? El millor seria treure-ho tot i contemplar el que portem al nostre equipatge…
Molts portem un pes que, en algun moment o altre del camí, hem carregat a la nostra maleta. Hi ha qui porta ràbia, hi ha qui du por, seguida de pessimisme i incomprensió. Són coses que pesen massa, torbacions i maldecaps que ens fan arrossegar els peus, que ens encorben l’esquena i ens oprimeixen l’esperit, maldecaps que ens impedeixen gaudir del camí i dels qui ens acompanyen. Potser ens podríem quedar amb amistat i amor? Seria simple, no pesen gaire i amb això en tenim suficient per tirar endavant; si rebusquem per tots els racons del nostre equipatge, segur que hi trobarem un somriure amagat, i quan en treus un, de seguida n’apareix un altre, i un altre, i un altre… És llavors quan apareix, com al final d’una madeixa embullada, la felicitat. Hem de procurar deixar dins la maleta el coratge, el bon humor, la responsabilitat, l’esperança, la força, la tolerància, l’entusiasme, l’equilibri…
Quin és realment el secret per ser feliç? Potser l’autoestima? La motivació? Ajudar els altres? Somriure constantment? Potser no hi ha resposta, potser no la coneixem fins a l’últim instant de la nostra vida, i l’únic que hem de fer és seguir aprenent de les coses que ens ensenya el dia a dia, per molt petites que puguin semblar. O, potser, cadascú ha de trobar la seva pròpia resposta, cadascú ha de decidir què vol o què pot carregar-se a l’esquena, cadascú ha de triar el camí que ha de seguir i decidir si el vol fer sol o acompanyat, cadascú ha d’escollir la manera com afrontarà les pujades i la pols del camí. La vida… Moltes vegades m’he preguntat, què és la vida?

Comments are closed.