llengua de signes o llenguatge de signes?

Totes dues expressions són correctes, però no volen dir el mateix. El terme llenguatge fa referència a la facultat humana de comunicar-se mitjançant un sistema de signes compartit. Per tant, el llenguatge de signes és un llenguatge que comunica mitjançant un sistema de signes que utilitza signes gestuals i visuals com a sistema comunicatiu. El terme llengua, en canvi, fa referència a un sistema de signes concret, que pot ser oral o visuogestual, i pot tenir o no codi escrit. Si el sistema de signes és visuogestual, aleshores es tracta d’una llengua de signes.

Les llengües de signes són llengües naturals, com ho són la majoria de llengües orals (en oposició a les llengües artificials). La llengua de signes catalana (LSC) és la llengua de signes pròpia de les persones sordes i sordcegues signants de Catalunya i Menorca. Com qualsevol altra llengua natural, l’LSC és una llengua viva que evoluciona constantment, interactua amb altres llengües (de signes o orals) i incorpora nous signes d’acord amb les necessitats comunicatives que van sorgint.

L’LSC és una de les més de 200 llengües de signes que hi ha al món, de les quals el Cercaterm en recull unes 90. A l’Estat espanyol hi ha també la llengua de signes espanyola (LSE), que és la que fa servir la comunitat sorda de l’Estat, també en els territoris on la llengua oral no és el castellà, amb l’excepció de Catalunya i Menorca, on es fa servir l’LSC. Les persones signants de Catalunya i Menorca fan servir l’LSC, és a dir, que en la llengua de signes no es produeix la situació de bilingüisme que trobem en les llengües orals en règim de cooficialitat.