Carregant vídeo...
Els paràgrafs faciliten la llegibilitat del text, però s’han d’evitar errors en la seva forma i estructura. És important que cada paràgraf contingui una idea principal i controlar que no hi hagi desequilibris en l’extensió dels paràgrafs: extensos (paràgrafs totxo) i breus (paràgrafs d’una única frase).
En aquest text la distribució, el contingut o l’extensió dels paràgrafs es podria millorar. Identifiqueu cada paràgraf amb el descriptor que trobareu a continuació. Fixeu-vos en el primer exemple.
- paràgraf frase
- idea en dos fragments
- idea principal nova
- no és una idea nova
- continuació de la idea anterior
- paràgraf complex que es pot separar
El Carnaval i la seva regulació
Algunes de les festivitats que recorden el Carnaval però que queden fora del calendari carnavalesc són la pràctica del xarivari i les anomenades festes de bojos.
(Exemple: Paràgraf frase. Mai hi pot haver un paràgraf que només contingui una frase)
Durant el xarivari el grup de persones que hi participaven provocaven un gran rebombori fent sorolls estridents amb diversos objectes, cridant i cantant. No es tractava d’una reunió espontània, sinó que en general tenia lloc davant la finestra dels nuvis la nit de núpcies.
Posteriorment es va convertir en una forma de reacció contra aquells nuvis que trigaven més del normal a casar-se o contra aquells vidus ja d’edat avançada que es casaven amb una noia del poble més jove i que, per tant, alteraven el mercat matrimonial. Sobre el xarivari es poden consultar diverses obres, entre elles el capítol de Natalie Zemon Davis «Cencerrada, honor y comunidad en Lyon y Ginebra en el siglo XVII». Les anomenades festes de bojos es van desenvolupar principalment en l’àmbit de l’església, on s’escollia un rei de les burles, un senyor del desgovern i un nen bisbe. En aquest últim cas, un nen era disfressat de bisbe i posat davant l’altar perquè fos bisbe durant un dia. Durant aquestes festes els escolans parodiaven els bisbes i la jerarquia eclesiàstica, s’incloïen missatges deshonestos o paraules malsonants en els sermons o s’encensava el temple amb males olors.
De la mateixa manera que ho feia la festivitat de la festa de bojos el Carnaval combinava elements sacres amb elements còmics.
Durant el Carnaval s’obrien fissures en les barreres socials. Les disfresses, així com el mateix ritual carnavalesc que representava el món al revés permetia, en certa manera, ser aristòcrata, membre de l’alta societat, per un dia.
El Carnaval permetia obviar les lleis sumptuàries i treure al carrer les millors robes. S’utilitzava la vaixella bona i sovint s’empraven els millors materials per guarnir les carrosses. És difícil definir si aquest tipus de pràctiques formaven part de la simple imitació dels estrats socials alts o, si al contrari, aquest tipus de pràctiques amagaven una certa crítica.
Peter Burke classifica les pràctiques carnavalesques segons el tipus de transformacions que representaven. Es podia tractar d’una transformació física del món que implicava pràctiques com caminar cap per avall, representacions de ciutats al cel i amb el sol i la lluna a terra o de peixos volant pel cel en lloc de nedar al mar, els animals jugaven un paper important dins el Carnaval, de manera que un altre tipus de transformació era aquella que alterava les relacions entre els homes i els animals.
Alguns exemples d’aquestes representacions podien ser bous devorant un carnisser, peixos menjant-se el pescador o llebres portant el caçador lligat, per citar alguns exemples. Per últim, podia tenir lloc una alteració de la relació entre les mateixes persones, es podia jugar amb l’edat, adoptar la vestimenta i el rol del sexe contrari o jugar amb els elements d’estatus socials.
Tot i que aquestes pràctiques estaven molt esteses, ja abans de la Reforma sorgiren detractors que criticaven una alteració de l’ordre natural i establert de les coses a través d’aquests elements subversius. Aquest és un tema que serà tractat d’una manera més profunda en l’últim apartat d’aquest treball, dedicat a la repressió i control del Carnaval i la cultura popular.
La violència i els actes irracionals omplien els carrers de les ciutats, es proferien injúries contra els transeünts i aquests sovint eren agredits amb bufetes d’animals plenes d’aigua. Els animals també eren víctimes de la violència descontrolada del Carnaval ja que sovint eren perseguits pels carrers mentre se’ls llençava objectes. Gossos i gats eren mantejats per grups de persones al carrer i quan se’ls deixava lliures sovint era amb la cua lligada a algun objecte pesant i sorollós com masses, ossos, bufetes plenes d’aigua i diversos objectes de fusta o metall. Llençar objectes per les finestres cap a la via pública era una altra de les pràctiques característiques. Es llençava aigua amb cubells, farina, les restes del menjar, aliments en males condicions com fruita i ous i, fins i tot, es produïen apedrecs. En alguns casos les noies aprofitaven els ous podrits o els buidaven per omplir-los d’algun líquid pudent i els llençaven des dels balcons als nois que passaven pel carrer. La pràctica tradicional era que els nois que havien estat víctimes d’aquest atac responguessin igualment amb ous, però aquest cop plens d’aigua o d’aigua perfumada. Aquest és només un exemple d’un tipus de pràctica que permetia a nois i noies relacionar-se entre si, potser amb certes connotacions sexuals, d’una manera oberta que resultava impensable en un altre període de l’any. El carrer es convertia en un gran escenari on qualsevol podia ser agredit i alhora ser agressor. Es propiciaven insults i injúries entre els vianants, així com també es fustigaven i copejaven entre si.
FONT: Sánchez Escribano, Maria. El Carnaval i la seva regulació. Una manifestació de la cultura popular dels segles xvi i xvii [en línia]. Barcelona: Universitat de Barcelona, 2013. http://diposit.ub.edu/dspace/handle/2445/49721.
El carnaval i la seva regulació
Algunes de les festivitats que recorden el Carnaval però que queden fora del calendari carnavalesc són la pràctica del xarivari i les anomenades festes de bojos.
(Paràgraf frase. Mai hi pot haver un paràgraf que només contingui una frase)
Durant el xarivari el grup de persones que hi participaven provocaven un gran rebombori fent sorolls estridents amb diversos objectes, cridant i cantant. No es tractava d’una reunió espontània, sinó que en general tenia lloc davant la finestra dels nuvis la nit de núpcies.
(El desenvolupament de la idea d’aquest paràgraf continua al paràgraf següent)
Posteriorment es va convertir en una forma de reacció contra aquells nuvis que trigaven més del normal a casar-se o contra aquells vidus ja d’edat avançada que es casaven amb una noia del poble més jove i que, per tant, alteraven el mercat matrimonial. Sobre el xarivari es poden consultar diverses obres, entre elles el capítol de Natalie Zemon Davis «Cencerrada, honor y comunidad en Lyon y Ginebra en el siglo XVII». Les anomenades festes de bojos es van desenvolupar principalment en l’àmbit de l’església, on s’escollia un rei de les burles, un senyor del desgovern i un nen bisbe. En aquest últim cas, un nen era disfressat de bisbe i posat davant l’altar perquè fos bisbe durant un dia. Durant aquestes festes els escolans parodiaven els bisbes i la jerarquia eclesiàstica, s’incloïen missatges deshonestos o paraules malsonants en els sermons o s’encensava el temple amb males olors.
(El paràgraf és una continuació de l’anterior i conté una idea principal nova, la qual hauria d’aparèixer en un paràgraf nou. Hi ha oracions massa extenses que es poden millorar amb l’ús dels signes de puntuació)
De la mateixa manera que ho feia la festivitat de la festa de bojos el Carnaval combinava elements sacres amb elements còmics.
(Els paràgrafs formats per una sola frase no s’aconsellen. A més, no és una idea nova; per tant, ha d’anar amb l’anterior perquè continua l’explicació)
Durant el Carnaval s’obrien fissures en les barreres socials. Les disfresses, així com el mateix ritual carnavalesc que representava el món al revés permetia, en certa manera, ser aristòcrata, membre de l’alta societat, per un dia.
El Carnaval permetia obviar les lleis sumptuàries i treure al carrer les millors robes. S’utilitzava la vaixella bona i sovint s’empraven els millors materials per guarnir les carrosses. És difícil definir si aquest tipus de pràctiques formaven part de la simple imitació dels estrats socials alts o, si al contrari, aquest tipus de pràctiques amagaven una certa crítica.
(El paràgraf només desenvolupa la idea principal del paràgraf anterior. Això significa que els dos paràgrafs han d’anar junts)
Peter Burke classifica les pràctiques carnavalesques segons el tipus de transformacions que representaven. Es podia tractar d’una transformació física del món que implicava pràctiques com caminar cap per avall, representacions de ciutats al cel i amb el sol i la lluna a terra o de peixos volant pel cel en lloc de nedar al mar, els animals jugaven un paper important dins el Carnaval, de manera que un altre tipus de transformació era aquella que alterava les relacions entre els homes i els animals.
(Frases massa complexes, errors en la puntuació)
Alguns exemples d’aquestes representacions podien ser bous devorant un carnisser, peixos menjant-se el pescador o llebres portant el caçador lligat, per citar alguns exemples. Per últim, podia tenir lloc una alteració de la relació entre les pròpies persones, es podia jugar amb l’edat, adoptar la vestimenta i el rol del sexe contrari o jugar amb els elements d’estatus socials.
(Al començament s’exemplifica el contingut d’una idea del paràgraf anterior. Això ha d’anar amb el contingut de l’altre paràgraf. Després trobem un exemple diferent. Com que es tracta d’un paràgraf complex, podem separar-lo en dos paràgrafs)
Tot i que aquestes pràctiques estaven molt esteses, ja abans de la Reforma sorgiren detractors que criticaven una alteració de l’ordre natural i establert de les coses a través d’aquests elements subversius. Aquest és un tema que serà tractat d’una manera més profunda en l’últim apartat d’aquest treball, dedicat a la repressió i control del Carnaval i la cultura popular.
(El contingut d’aquest paràgraf no pot aparèixer en un paràgraf individual, ja que el contingut segueix la idea anterior, no hi ha informació nova)
La violència i els actes irracionals omplien els carrers de les ciutats, es proferien injúries contra els transeünts i aquests sovint eren agredits amb bufetes d’animals plenes d’aigua. Els animals també eren víctimes de la violència descontrolada del Carnaval ja que sovint eren perseguits pels carrers mentre se’ls llençava objectes. Gossos i gats eren mantejats per grups de persones al carrer i quan se’ls deixava lliures sovint era amb la cua lligada a algun objecte pesant i sorollós com masses, ossos, bufetes plenes d’aigua i diversos objectes de fusta o metall. Llençar objectes per les finestres cap a la via pública era una altra de les pràctiques característiques. Es llençava aigua amb cubells, farina, les restes del menjar, aliments en males condicions com fruita i ous i, fins i tot, es produïen apedrecs. En alguns casos les noies aprofitaven els ous podrits o els buidaven per omplir-los d’algun líquid pudent i els llençaven des dels balcons als nois que passaven pel carrer. La pràctica tradicional era que els nois que havien estat víctimes d’aquest atac responguessin igualment amb ous, però aquest cop plens d’aigua o d’aigua perfumada. Aquest és només un exemple d’un tipus de pràctica que permetia a nois i noies relacionar-se entre si, potser amb certes connotacions sexuals, d’una manera oberta que resultava impensable en un altre període de l’any. El carrer es convertia en un gran escenari on qualsevol podia ser agredit i alhora ser agressor. Es propiciaven insults i injúries entre els vianants, així com també es fustigaven i copejaven entre si.
(Aquest paràgraf conté dues idees principals. Per tant, s’hauria de dividir en dos)
Text refet seguint els criteris anteriors
El carnaval i la seva regulació
Algunes de les festivitats que recorden el Carnaval però que queden fora del calendari carnavalesc són la pràctica del xarivari i les anomenades festes de bojos. Durant el xarivari el grup de persones que hi participaven provocaven un gran rebombori fent sorolls estridents amb diversos objectes, cridant i cantant. No es tractava d’una reunió espontània, sinó que en general tenia lloc davant la finestra dels nuvis la nit de núpcies. Posteriorment es va convertir en una forma de reacció contra aquells nuvis que trigaven més del normal a casar-se o contra aquells vidus ja d’edat avançada que es casaven amb una noia del poble més jove i que, per tant, alteraven el mercat matrimonial. Sobre el xarivari es poden consultar diverses obres, entre elles el capítol de Natalie Zemon Davis «Cencerrada, honor y comunidad en Lyon y Ginebra en el siglo XVII».
Les anomenades festes de bojos es van desenvolupar principalment en l’àmbit de l’església, on s’escollia un rei de les burles, un senyor del desgovern i un nen bisbe. En aquest últim cas, un nen era disfressat de bisbe i posat davant l’altar perquè fos bisbe durant un dia. Durant aquestes festes els escolans parodiaven els bisbes i la jerarquia eclesiàstica, s’incloïen missatges deshonestos o paraules malsonants en els sermons o s’encensava el temple amb males olors. De la mateixa manera que ho feia la festivitat de la festa de bojos el Carnaval combinava elements sacres amb elements còmics.
Durant el Carnaval s’obrien fissures en les barreres socials. Les disfresses, així com el mateix ritual carnavalesc que representava el món al revés permetia, en certa manera, ser aristòcrata, membre de l’alta societat, per un dia. El Carnaval permetia obviar les lleis sumptuàries i treure al carrer les millors robes. S’utilitzava la vaixella bona i sovint s’empraven els millors materials per guarnir les carrosses. És difícil definir si aquest tipus de pràctiques formaven part de la simple imitació dels estrats socials alts o, si al contrari, aquest tipus de pràctiques amagaven una certa crítica.
Peter Burke classifica les pràctiques carnavalesques segons el tipus de transformacions que representaven. Es podia tractar d’una transformació física del món que implicava pràctiques com caminar cap per avall, representacions de ciutats al cel i amb el sol i la lluna a terra o de peixos volant pel cel en lloc de nedar al mar. Els animals jugaven un paper important dins el Carnaval, de manera que un altre tipus de transformació era aquella que alterava les relacions entre els homes i els animals. Alguns exemples d’aquestes representacions podien ser bous devorant un carnisser, peixos menjant-se el pescador o llebres portant el caçador lligat, per citar alguns exemples.
Per últim, podia tenir lloc una alteració de la relació entre les mateixes persones, es podia jugar amb l’edat, adoptar la vestimenta i el rol del sexe contrari o jugar amb els elements d’estatus socials. Tot i que aquestes pràctiques estaven molt esteses, ja abans de la Reforma sorgiren detractors que criticaven una alteració de l’ordre natural i establert de les coses a través d’aquests elements subversius. Aquest és un tema que serà tractat d’una manera més profunda en l’últim apartat d’aquest treball, dedicat a la repressió i control del Carnaval i la cultura popular.
La violència i els actes irracionals omplien els carrers de les ciutats, es proferien injúries contra els transeünts i aquests sovint eren agredits amb bufetes d’animals plenes d’aigua. Els animals també eren víctimes de la violència descontrolada del Carnaval ja que sovint eren perseguits pels carrers mentre se’ls llençava objectes. Gossos i gats eren mantejats per grups de persones al carrer i quan se’ls deixava lliures sovint era amb la cua lligada a algun objecte pesant i sorollós com masses, ossos, bufetes plenes d’aigua i diversos objectes de fusta o metall.
Llençar objectes per les finestres cap a la via pública era una altra de les pràctiques característiques. Es llençava aigua amb cubells, farina, les restes del menjar, aliments en males condicions com fruita i ous i, fins i tot, es produïen apedrecs. En alguns casos les noies aprofitaven els ous podrits o els buidaven per omplir-los d’algun líquid pudent i els llençaven des dels balcons als nois que passaven pel carrer. La pràctica tradicional era que els nois que havien estat víctimes d’aquest atac responguessin igualment amb ous, però aquest cop plens d’aigua o d’aigua perfumada. Aquest és només un exemple d’un tipus de pràctica que permetia a nois i noies relacionar-se entre si, potser amb certes connotacions sexuals, d’una manera oberta que resultava impensable en un altre període de l’any. El carrer es convertia en un gran escenari on qualsevol podia ser agredit i alhora ser agressor. Es propiciaven insults i injúries entre els vianants, així com també es fustigaven i copejaven entre si.
Els errors formals són aquells que fan referència al format i a l’organització del text. Detecteu els errors formals de la construcció de paràgrafs i proposeu-ne solucions.
El treball que es presenta a continuació és alhora una petita recerca sobre el paper que tenen les competències emocionals en l’exercici de la professió de l’educador social i una proposta per millorar-les. Aquest treball parteix de l’evidència que per ser un bon professional de la intervenció socioeducativa no n’hi ha prou amb els coneixements acadèmics, sinó que calen també altres habilitats i competències com són les competències emocionals. Aquestes competències no només resulten profitoses per al professional que les posa en joc, sinó que els seus efectes positius tenen també repercussió en les persones amb qui treballa. Així doncs, la hipòtesi de partida en aquesta recerca és que, si un educador social és un bon referent de les competències emocionals, aquest podrà gaudir molt més de la seva feina i també podrà assolir amb molta més facilitat el seu objectiu professional: vetllar per l’articulació social i el desenvolupament personal i el benestar de les persones.
A fi d’indagar més coses sobre el tema esmentat, el que es presenta en les primeres pàgines d’aquesta memòria és una petita anàlisi del que són les emocions, quines competències poden ajudar a gestionar-les, per què el seu domini pot resultar d’especial interès per a l’educador, com s’estan treballant actualment en la formació universitària, etc. Tot plegat permetrà justificar la necessitat de fomentar l’adquisició i desenvolupament de dites competències mitjançant l’educació emocional. En segon lloc, es fa una anàlisi del nivell de desenvolupament de les competències emocionals d’un grup format per estudiants d’educació social i educadors en actiu, amb el propòsit d’acabar de justificar la necessitat detectada, i al mateix temps fonamentar les propostes que sorgeixen arran d’aquest treball.
Una de les propostes consisteix en el disseny d’un conjunt d’activitats autoaplicables que permeten treballar de manera autònoma el desenvolupament de les competències emocionals.
Aquestes activitats es fonamenten i s’estructuren segons el model de competències emocionals del GROP.
Les activitats es presenten a través d’un blog per tal que les persones interessades, i d’una manera especial les que han col·laborat responent el qüestionari de competències emocionals, puguin iniciar un camí cap a l’autoconeixement i de descobriment de l’educació emocional.
La segona proposta que es desprèn del treball és l’elaboració d’un article de difusió basat en els resultats i conclusions de la recerca que s’ha portat a terme.
FONT: Marina Martínez, Yonaida. Les competències emocionals en els educadors/es socials [en línia]. Barcelona: Universitat de Barcelona, 2013. http://diposit.ub.edu/dspace/handle/2445/47844.
En aquest text veiem una desproporció de la mida dels paràgrafs, la qual cosa provoca que el contingut sigui poc ordenat i cohesionat. Consegüentment, això dificulta la comprensió del text.
El primer i segon paràgrafs són molt llargs i atapeïts i semblen presentar un conjunt d’idees poc concises. Els darrers paràgrafs, en canvi, presenten la situació contrària: són paràgrafs tan curts que sembla que no hi pugui haver arguments elaborats i cohesionats.
Aquesta organització del contingut de l’escrit entorpeix la lectura i, consegüentment, en dificulta la comprensió. Així, perquè aquest text sigui més fàcil de llegir i comprendre, caldria presentar un nombre de paràgrafs de mida semblant, organitzant les premisses o arguments del tema de manera ordenada.