Skip to main content
150

L’Edifici Històric celebra 150 anys

La seu de la UB és un dels edificis més emblemàtics de la ciutat i ha estat testimoni dels principals esdeveniments històrics del país

Després del llargament esperat retorn de la Universitat a la capital de Catalunya el 1837, la construcció del que avui és l’Edifici Històric va fer palesa la voluntat de disposar d’una estructura imprescindible per al país, en un moment en què la societat iniciava el camí cap a la modernitat.

«La construcció de l’Edifici Històric expressa la continuïtat d’un projecte i alhora l’aposta per la modernitat»

Enguany es compleixen 150 anys de la inauguració del primer curs acadèmic a l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona. Una fita ben significativa, ja que després del retorn —llargament esperat i demanat— de la Universitat a la capital de Catalunya el 1837, la construcció de l’edifici representava la concreció de l’anhel de retornar la universitat a la ciutat després de l’anorreament que va significar el Decret de Nova Planta, i palesava el compromís ferm que l’ensenyament superior havia de tenir a Barcelona, i per extensió al país, com una de les estructures necessàries i imprescindibles d’una societat que iniciava el camí cap a la modernitat.

L’Edifici Històric ocupa un lloc molt rellevant entre els edificis emblemàtics de la ciutat, però durant la major part de la seva història ha estat un espai aliè als barcelonins. Aquest aniversari vol significar també l’obertura definitiva de l’edifici a la ciutat i al país.

Històricament, és un dels primers edificis construïts fora de les muralles, i inaugura l’Eixample. Per a l’arquitecte Jordi Rogent —besnet de l’arquitecte de l’Edifici Històric, Elies Rogent—, gran coneixedor de l’obra del seu besavi, la ubicació actual es va decidir «després de l’enderrocament del convent del Carme, al Raval, on s’havia situat la Universitat al retornar a Barcelona. En un moment en què Barcelona estava decidint com seria l’Eixample, es va veure clar que el nou edifici havia de ser fora de la ciutat consolidada». El que poca gent sap és que va haver-hi tres propostes d’ubicació diferents: «L’arquitecte municipal Francesc Daniel i Molina la proposava prop de l’actual parc de la Ciutadella; Ildefons Cerdà, prop de la plaça de les Glòries, i Elies Rogent, a la cruïlla entre la Gran Via i el passeig de Gràcia». Finalment, es va decidir ubicar-la allà on és ara perquè eren terrenys propietat de l’Estat, fet que abaratia i facilitava l’operació. A més, «es construïa una gran plaça al davant, que l’acostava a la ciutat d’aquell moment, i “encetava” l’Eixample».

Per a Rogent, «la posició, alineada amb el carrer més ample de l’Eixample i oberta a la plaça que el lligava amb la ciutat del moment, però que no coincideix amb la quadrícula de Cerdà, ajuda a tenir la sensació de no formar part de l’skyline de la ciutat».

Des del punt de vista arquitectònic, «Rogent planteja un edifici simètric, amb els espais laterals destinats a estudis diferents i amb un vestíbul a la zona central, molt important tant pel que fa a la superfície (accessos, connexió amb el jardí posterior, distribució cap a les zones d’estudi i les més representatives i d’administració) com a la formalitat (és per on entraran els professors i els visitants esporàdics)». «Dissenya una retícula d’espais connectats entre si en els dos sentits, una solució molt similar a la del vestíbul de la Biblioteca Estatal de Baviera a Munic, que havia visitat el 1855. Però l’aportació de Rogent per formalitzar aquest espai és la col·locació de columnes davant els quatre extrems dels pilars cruciformes que sostenen les voltes en el que crec que és una reinterpretació dels pilars de la nau de l’església de Sant Pere de Rodes, que coneixia des de principis dels anys cinquanta i que representava un dels moments importants de la història de l’arquitectura catalana».

D’altra banda, en aquests 150 anys, la història de l’Edifici Històric ha estat molt vinculada als esdeveniments del país. Una de les persones que coneix millor aquest tema és el catedràtic de la Facultat de Geografia i Història Francesc Gracia, coautor de La Universitat de Barcelona. Libertas perfundet omnia luce (1450). Segons Gracia, la tria de la situació de l’edifici de la Universitat no va ser casual: «Marcava el nou límit de la ciutat de Barcelona un cop enderrocades les muralles, i la seva situació estratègica permetia controlar els carrers d’enllaç entre la ciutat vella i l’Eixample. Per aquesta raó, serà utilitzada com a punt fort en els moviments polítics al llarg del segle XX». Des del punt de vista simbòlic, «el relat històric en suport de la monarquia borbònica necessitava fer evidents els poders de l’Estat i els seus referents culturals a Catalunya». «Com que Barcelona no disposava ni de biblioteca provincial ni d’un museu arqueològic, l’edifici de la Universitat —amb un llenguatge arquitectònic que evocava una caserna tancada i fortificada—, el seu professorat i els seus ensenyaments quedaren com el principal referent de la cultura espanyola fins a finals dels anys setanta, sempre amb una clara vocació elitista. La UB va tenir un paper decisiu en el procés d’estructuració del poder de la monarquia alfonsina a Catalunya, tant de forma pràctica com ideològica i visual».

Pel que fa a l’edifici com a epicentre i caixa de ressonància dels moviments polítics i socials, «ha estat sempre un referent en les lluites polítiques i socials a Catalunya i, per extensió, arreu de l’Estat», en paraules de Gracia. «En la documentació gràfica corresponent a principi del segle XX, veiem indefectiblement la presència de l’Edifici Històric en els actes més solemnes, ja sigui amb la monarquia borbònica o amb la Segona República, al costat dels governadors militars i els capitostos de l’Església catòlica, la qual cosa deixa molt clar el binomi entre espasa i religió com a representació dels poders reals de l’Estat a Catalunya i la Universitat». Aquesta exhibició del poder de l’Estat sobre la Universitat ha provocat sempre tensions, que han fet que l’edifici hagi estat el centre d’accions polítiques. «Les vagues estudiantils van ser freqüents a la dècada de 1910 i van augmentar al llarg de la dictadura de Primo de Rivera, que destituí professors i degans a voluntat. El juliol de 1936, una part de les tropes revoltades es van atrinxerar a la Universitat i van obrir foc contra els civils armats que es van posicionar a l’inici del carrer Pelai i a la banda de mar de la plaça. Durant la Guerra Civil, la Universitat va contribuir a l’esforç de guerra amb l’ús dels laboratoris i va ser bombardejada l’any 1938. L’etapa franquista va viure també les lluites polítiques a la Universitat. Les entrades dels membres de la policia eren constants i actuaven amb l’ajut dels membres del SEU, que campaven per tot l’edifici denunciant catalanistes i opositors. També tenim elements foscos en el nostre passat: els duríssims períodes rectorals de Gómez del Campillo, admirador dels nazis; Luño Peña, conegut amb el malnom de Puño y Leña per la seva brutal repressió, o García Valdecasas ja en el tardofranquisme».



Lluny dels esdeveniments que han vinculat l’edifici a la realitat política i social, al llarg dels seus 150 anys d’història la seu central de la UB s’ha consolidat també com una potent font d’inspiració dels mons de la ficció literària. Per a la professora de la Facultat de Filologia i Comunicació Gemma Márquez, l’edifici és molt apropiat per situar-hi tota mena de relats: «Els espais més mundans, com els patis o el bar, han donat peu a escenes quotidianes de caire realista, mentre que la Biblioteca de Lletres, per exemple, ha servit per a històries en què són clau el misteri o la revelació de secrets. Això últim, per cert, no és gens estrany: l’Edifici Històric té racons fascinants, com la secció d’hebreu de la Biblioteca de Lletres, on tan aviat se’t podria aparèixer el rabí Loew com la professora McGonagall. Si a això hi afegim que, segons l’hora del dia, la fesomia de les facultats canvia notablement, l’edifici se’t converteix en un catàleg d’escenaris que esperonen la fabulació ». En aquest sentit, hi ha un altre aspecte que el converteix en font de creació literària: la història que s’hi ha viscut. «Cal tenir en compte la singularitat del moment vital en què la majoria d’escriptors han passat per la Universitat: la joventut, una fase de descoberta i d’expectatives encara no clausurades i de reflexió sobre el pas del temps: des de l’intent de copsar aquella vitalitat sense la interferència del desencant, com fan Joan Maragall, Carmen Laforet o Montserrat Roig, fins al to elegíac de Maria Àngels Anglada, nodrit per la consciència plena de la pèrdua. També hi ha l’evocació crítica de Pla o l’orgull reivindicatiu de qui va participar en iniciatives polítiques decisives, com és el cas de Maria Aurèlia Capmany o Teresa Pàmies a les Jornades Catalanes de la Dona».

Per acabar, donem la paraula a Agustí Alcoberro, vicerector de Patrimoni i Activitats Culturals i professor de la Facultat de Geografia i Història, que és l’artífex de la iniciativa per celebrar aquest 150è aniversari. «L’1 d’octubre de 1872 es va llegir la primera lliçó inaugural a l’Edifici Històric. Això vol dir que fa 150 anys que la Universitat de Barcelona és a la plaça de la Universitat. La nostra és una institució que va néixer el 1450. Tenim més de cinc segles d’història. Però vam patir una terrible cesura el 1714, quan, a causa de la victòria borbònica sobre Catalunya, la Universitat va ser desterrada a Cervera durant més d’un segle. La construcció de l’Edifici Històric a partir de l’any 1863 expressa la continuïtat d’un projecte, i alhora l’aposta per la modernitat, ja que va ser el primer edifici públic construït a l’Eixample. Aquests dos eixos, continuïtat i canvi, història i futur, són la raó de ser de la institució universitària. La universitat preserva i transmet el saber col·lectiu, i alhora recerca i innova». Per al vicerector, aquest aniversari es dedica a tota la comunitat universitària: «Ens interessen les vivències de totes les generacions d’estudiants, professors i personal no docent; i també, sobretot, apostar per l’obertura de la Universitat a la ciutat i al país. Aquesta és la Universitat de Barcelona, cap i casal de Catalunya i capital de l’Europa mediterrània».

Francesc Gracia, catedràtic de la Facultat de Geografia i Història
Gemma Márquez, professora de la Facultat de Filologia i Comunicació
Agustí Alcoberro, vicerector de Patrimoni i Activitats Culturals
Jordi Rogent, arquitecte
<b>Maria Elena Maseras</b> (1853-1905) va ser la primera dona de l’estat espanyol que es va matricular a la universitat, concretament a Medicina, el curs 1872-73. Va ser indicatiu dels canvis socials que va viure el naixement de l'Edifici Històric
<i><b>Merlí<i></b>. Tot i que l’edifici ha estat escenari de diverses produccions cinematogràfiques al llarg de la seva història, la sèrie <i>Merlí. Sapere aude </i>ha donat una gran empenta a la visibilitat de l'Edifici Històric.
Jardins Ferran Soldevila. Els actuals jardins de l’edifici -un espai verd obert al públic- tenen el seu origen en el jardí botànic de la universitat. Consta de cent cinquanta espècies vegetals entre les quals alguns dels arbres més antics de la ciutat.
Personalitats. A part del conegut premi Nobel Santiago Ramon y Cajal, la gran majoria dels representants més destacats de la cultura i la ciència catalanes han passat per les aules de l'Edifici Històric. L’any passat, amb motiu del 30 aniversari de la mort de Montserrat Roig, un espai del Jardí de l'Edifici Històric va ser batejat amb el seu nom.