Skip to main content
Imatge d’infants a la pissarra.

Cal personalitzar l’aprenentatge

César Coll afirma que si l’escola ha de generar competències per a la vida al segle XXI, urgeix canviar el model.

Entrevistem César Coll, catedràtic emèrit de Psicologia Evolutiva i de l’Educació de la Facultat de Psicologia de la Universitat de Barcelona. Ferm defensor de l’aprenentatge personalitzat, assegura que cal canviar el model i passar d’una metodologia transmissora i memorística a un aprenentatge basat en l’experiència pràctica de l’alumnat: «És necessari que tot allò que s’aprèn tingui un valor personal i un sentit per a l’aprenent. Que s’incorpori a la seva identitat, a la seva vida, i que l’ajudi a entendre millor el món on viu i a fer projectes de futur».

La recerca psicoeducativa demostra que hi ha estratègies didàctiques que promouen aprenentatges amb sentit i valor personal per a l’alumne.

César Coll (Benicarló, 1951) és catedràtic emèrit de Psicologia Evolutiva i de l’Educació de la Facultat de Psicologia de la Universitat de Barcelona. Ha participat en diferents processos de reforma i innovació educativa, i ha desenvolupat treballs i recerques relacionats amb la interacció i la influència educativa en contextos d’educació formal i escolar. Ha codirigit, amb Bernat Albaigés, l’informe de la Fundació Bofill Anuari 2020: l’estat de l’educació a Catalunya, presentat recentment. És un dels experts que assessora el Ministeri d’Educació per establir les bases del nou currículum escolar, que abasta tot el que els alumnes aprenen a primària i a l’ESO i com s’avalua. Així mateix, és membre del Grup de Recerca en Interacció i Influència Educativa (GRINTIE) i forma part de l’equip docent del postgrau de Psicologia de l’Educació.

Com a referent indiscutible en l’àmbit de la Psicologia de l’Educació, li demanem que ens expliqui les claus d’un canvi de model educatiu que està trigant a arribar.

Abans que res i per situar-nos: quan parlem de personalització de l’aprenentatge, a què ens referim?

Ens estem referint a una sèrie d’estratègies docents que tenen com a finalitat que tot allò que s’aprèn tingui un valor personal, tingui un sentit per a l’aprenent. Que s’incorpori a la seva identitat, a la seva vida, i que l’ajudi a entendre’s millor, a entendre el món on viu i a fer projectes de futur.

Insisteix en el fet que cal que els alumnes deixin de veure l’escola i l’institut com un espai allunyat de la resta del món on viuen. Creu que els alumnes tenen la sensació que tot allò que se’ls explica a classe té molt poc a veure amb la seva realitat quotidiana?

Sí. Tots els estudis que s’han fet arreu del món mostren que cada vegada hi ha un sector més ampli dels estudiants que senten que hi ha una distància abismal entre el que fan i aprenen als centres educatius i el que fan i aprenen —i com ho fan i com ho aprenen— fora d’aquestes institucions. La clau és buscar aquestes connexions i que puguin relacionar els aprenentatges de l’escola amb les seves ocupacions, preocupacions i activitats de la vida quotidiana.

Diu que formar aprenents competents implica ajudar l’alumne a reflexionar sobre el que aprèn i sobre el sentit que tenen aquests aprenentatges. Què cal fer per incentivar aquesta reflexió?

Afortunadament, la recerca educativa i psicoeducativa ha posat de manifest que hi ha estratègies didàctiques ben identificades que afavoreixen que l’alumne estableixi aquestes connexions. Sabem, per exemple, que convé treballar a partir dels interessos de l’alumnat. Una altra estratègia vàlida és connectar el que s’aprèn en diferents moments i indrets. Aquestes estratègies promouen aprenentatges amb sentit i valor personal per a l’alumne. I no són sofisticades, es tracta simplement de posar l’estudiant al centre del procés d’aprenentatge i d’ensenyament. Partir de l’alumne, de les seves expectatives, dels seus interessos, dels seus objectius.

Com s’ha arribat a aquest canvi de paradigma?

Com passa sempre en l’àmbit educatiu, hi hem arribat per dues vies. D’una banda, els resultats de la recerca, que ens han confirmat l’eficàcia d’unes determinades maneres de procedir. I de l’altra, a partir de l’experiència i el coneixement pràctic del dia a dia del professorat a les aules. Hi ha mestres que fa anys que personalitzen l’aprenentatge, podríem dir que d’una manera intuïtiva.

I en relació amb el professorat, ha comentat en alguna ocasió que la feina dels mestres no havia tingut mai tant sentit com ara. Per què?

Des de fa unes dècades, i aquests darrers anys d’una manera exponencial, s’han multiplicat els contextos d’activitat en què les persones podem aprendre coses. Al voltant de les tecnologies, s’han generat nous espais que ofereixen oportunitats i recursos per aprendre, fora de les institucions d’educació formal. Ara el que cal és anar cap a un model d’educació interconnectada i distribuïda, i això ho han de fer els professionals de l’educació. Som els docents els que podem fer aquest acompanyament i ajudar l’alumnat a treure el màxim profit dels recursos i les oportunitats d’aprenentatge, vinguin d’on vinguin. Per això diem que el que cal és deixar de posar el focus en l’aprenentatge escolar i posar-lo en les trajectòries d’aprenentatge. De les quals els aprenentatges escolars en són una part important, però no l’única.


El catedràtic emèrit César Coll, al seu despatx de la Facultat de Psicologia.
El catedràtic emèrit César Coll, al seu despatx de la Facultat de Psicologia.


Parlant del context en què viuen els alumnes, cal fer una referència obligada a les noves tecnologies: s’està traient tot el profit desitjable a les TIC aplicades a l’ensenyament? Hi ha una bretxa entre els coneixements en noves tecnologies que tenen els alumnes i el domini de les TIC per part del professorat?

En relació amb la primera pregunta, clarament la resposta és no. Urgeix explotar molt més tot el potencial de les TIC. No les hem integrat completament a l’àmbit educatiu, com sí que ho hem fet, en canvi, en la resta d’aspectes de la nostra vida. Pel que fa a la segona pregunta, en la meva experiència jo no veig aquesta diferència. Els infants i joves utilitzen les TIC per a les pràctiques socials que són significatives per a ells, és a dir per xatejar, per buscar les coses que els interessen, etc. Però és que el professorat també en fa aquest mateix ús. Els joves estan alfabetitzats digitalment per a unes determinades pràctiques, que són les mateixes que les del professorat.

Recentment s’ha presentat l’informe de la Fundació Bofill Anuari 2020: l’estat de l’educació a Catalunya, que vostè ha codirigit. Quines són les conclusions d’aquest informe?

És un informe que té dues parts. En la primera es fa una anàlisi dels indicadors de l’estat de l’educació a Catalunya corresponent al 2020. I en la segona s’hi fan propostes de com es poden afrontar les mancances i debilitats detectades. S’identifiquen tres mancances bàsiques, al voltant de les quals giren totes les propostes. La primera és que es constata claríssimament un dèficit de finançament, que arrosseguem des de la crisi del 2008 i que ara, amb la pandèmia, s’ha agreujat. En segon lloc, es fa palès que continuem tenint un sistema escolar absolutament segregat, que separa els alumnes per raó de l’origen social, cultural, i que afecta particularment les classes més vulnerables, i en especial, l’alumnat nouvingut. Per últim, es detecta una manca d’adequació del currículum escolar, és a dir tot allò que s’intenta que els nens i nenes aprenguin a l’escola i a l’institut en relació amb el món actual. Hi ha moltes competències necessàries al segle XXI que no estan prou representades en el currículum i, per contra, s’hi inclouen altres continguts que, tot i ser interessants, no tenen ni la mateixa urgència ni la mateixa rellevància que tenien en el passat.

L’he sentit diferenciar entre aprenentatges imprescindibles i aprenentatges desitjables. Posi-me’n algun exemple.

Saber utilitzar les noves tecnologies per accedir a la informació, per contrastar-la i per comunicar-se és un aprenentatge absolutament imprescindible. Com també ho és saber llegir i escriure i saber expressar-se. I no es tracta només d’aprenentatges instrumentals. També són aprenentatges imprescindibles saber treballar en equip, saber demanar ajuda o el gust per la feina ben feta. Són imprescindibles perquè, o s’aprenen quan s’han d’aprendre, o després és molt difícil, i poden condicionar fortament aprenentatges posteriors. En canvi, saber les capitals de tots els estats d’Àfrica és molt interessant, és clar que sí, però si no sé quina és la capital de Tanzània, agafaré el mòbil i en un moment ho sabré. Això vol dir que no les he de saber? No, tant de bo les sàpiga, aquestes i vint mil coses més! Però no és imprescindible, és desitjable. L’educació bàsica ha de garantir l’adquisició d’aprenentatges imprescindibles a tot l’alumnat, i oferir com més aprenentatges desitjables millor. Però posar-ho tot en un mateix paquet ens porta a uns currículums sobrecarregats i sobredimensionats que impedeixen personalitzar l’aprenentatge.

Parlem ara del seu paper com a assessor en la reforma educativa que prepara el Ministeri d’Educació. La reforma vol donar un enfocament més competencial a l’aprenentatge. Què significa aprendre per competències?

La idea és molt senzilla i alhora és molt trencadora respecte de plantejaments tradicionals. Senzilla, perquè el que ens ve a dir és que aprenem fent coses, actuant sobre la realitat i transformant-la. Es tracta de tenir la capacitat de fer unes coses determinades, en un tipus de situacions determinat, emprant els coneixements necessaris per poder-les fer. I aquestes competències no són competències en el buit, sinó relatives a pràctiques culturals i socials. Una competència sempre és millorable i es pot activar en contextos diferents.

Hi ha qui opina que el canvi de metodologia farà abaixar el nivell competencial de l’alumnat…

És una creença absolutament falsa. Un aprenentatge competencial no està renyit amb els coneixements. No hi ha ningú que sigui competent en física sense tenir molts coneixements de física. Però no serà suficient que tingui molts coneixements, sinó que haurà de saber posar-los en funcionament i que els altres el reconeguin com una persona competent.

Ja per acabar, la reforma que prepara el Ministeri també preveu mesures per resoldre problemàtiques com la segregació escolar, l’atenció a la diversitat o l’absentisme i abandonament escolar?

La nova llei preveu tots aquests aspectes, però no ens enganyem: són qüestions que també preveia la LOE i la LOMCE. Els problema de les lleis sempre és el mateix. Crec que sí que ofereix vies per resoldre tots aquests problemes, però la llei assolirà els seus objectius o no, i podrà transformar la realitat o no, depenent de les polítiques eductives que es posin en pràctica a l’hora d’aplicar-la.

El podcast següent conté l’entrevista sencera:

Coll és membre del Grup de Recerca en Interacció i Influència Educativa (GRINTIE)
César Coll a la Facultat de Psicologia.
César Coll en la presentació de l’informe de la Fundació Bofill PEU: