Miquel Siguan, vers els cent anys del «projecte català»

Ara, passats els noranta anys, amb el cap ben clar, posa els papers en ordre i repassa la seva vida, una vida que sempre ha anat de bracet amb la del seu país, Catalunya, amb els seus afanys per sobreviure i explicar-se, i amb el projecte català, en feliç, senzilla i pedagògica definició de Siguan.

El llibre recorre els episodis històrics coneguts del catalanisme, però ho fa des del prisma de la seva pròpia vivència personal, ja que Siguan ha tingut sempre un esperit inquiet, curiós i d’e tern inquiridor. Sent honest des del primer paràgraf, Siguan es defineix com a català i catalanista, però això no li suposa un inconvenient per assenyalar amb el dit tots els grinyols, les contradiccions i els defectes del país que estima. Siguan és un esperit lliure, que vola sol; no s’està de palesar, per exemple, dues mancances historiogràfiques que haurien de fer pensar els nostres historiadors: ningú encara no s’ha interessat per escriure la història de l’Escola de Guerra de la Generalitat, o —i això a aquestes alçades sembla mentida— la del PSUC. De la mateixa manera, ningú no ha escrit tampoc sobre evidències encara incòmodes com ara l’anticatalanisme dels anarquistes o el fet que Macià proclamés la República Catalana i acabés acceptant un Estatut d’a utonomia.

Miquel Siguan creu que el tret definidor que ha caracteritzat les relacions entre Espanya i Catalunya ha esta el recel, la incompatibilitat d’arrel entre el projecte espanyol i el català. La seva tesi és diàfana: el catalanisme s’ha volgut presentar com un corrent polític regenerador d’E spanya, però per a Espanya l’existència dels nacionalismes perifèrics no és altra cosa sinó la constatació de la decadència d’ella mateixa. La regeneració d’Espanya, per tant, haurà de portar, indefectiblement, cap a la desaparició d’aquests nacionalismes. La realitat d’avui ha desmentit tant un pensament com l’altre.

Siguan referenda tots els seus raonaments amb uns apèndixs documentals inapel·lables i molt il·l ustratius, i aprofita per rendir un homenatge just a personatges històrics com ara Heribert Barrera, de qui es reconeix amic des de l’institut, l’idealista Andreu Xandri, de qui dibuixa un perfil corprenedor, l’escriptor Joan Sales, de qui trenca una llança al seu favor, i Manuel Carrasco i Formiguera, per qui intuïm que l’autor sent una debilitat especial, tant personal com política.

I tot això, amb un llenguatge sobri i senzill, gens pretensiós, utilitzant un registre que gairebé podríem qualificar d’humil i amb una brevetat pedagògica encomiable (poc més de 170 pàgines per a més de cent anys d’història). Siguan certifica la dificultat del moment actual i no s’a treveix a fer cap pronòstic, però ofereix algunes pistes: el futur és obert, i els catalans —tal com deia Carrasco— progressem quan «fem pinya al voltant de la nostra bandera».

Miquel Siguan i Soler (Barcelona, 1918) és psicolingüista i està considerat l’introductor a l’E stat espanyol de la moderna psicologia social. És professor emèrit de la UB i degà honorari de la Facultat de Psicologia, on segueix dirigint l’Anuario de Psicología, que va fundar el 1969. Va ser director científic del projecte LINGUAPAX de la UNESCO, membre de l’Acadèmia Europea, i doctor honoris causa per les universitats de Ginebra, Sevilla, el País Basc i la Universitat Autònoma de Barcelona.
El professor Siguan va començar a estudiar a la UB l’any 1934 i va participar en la Guerra Civil en el bàndol republicà, experiència que va plasmar en els llibres Els estudiants catalans i la Guerra Civil (UB, 1988) i La guerra als vint anys (La Campana, 2003). Va dirigir una escola nocturna de formació professional després de llicenciar-se en Filosofia i Lletres l’any 1941 i va estudiar Psicologia Industrial a la London School of Economics. L’any 1961 va obtenir la Càtedra de Psicologia a la UB, i va dirigir el primer Departament de Psicologia fins que es va crear la Facultat de Psicologia.
És autor d’una nombrosa obra sobre psicologia científica, de molts capítols de llibres i d’u na amplíssima sèrie d’articles en els mitjans de comunicació. Se’l considera el psicòleg que s’ha interessat per més temes i que ha obert més línies de recerca en l’àmbit espanyol. El seus camps de treball més significatius han estat l’estudi del llenguatge infantil, les diferents modalitats del contacte de llengües i l’estudi de les situacions bilingües.

1. De llibres sobre la història de la Catalunya contemporània i sobre el catalanisme se n’han publicat i se’n publiquen molts. Per què un de nou? Què hi trobarem aquí que no hi hagi als altres?

M’atreveixo a dir que el meu llibre té almenys dos elements distintius. El primer, que és un llibre que parla d’història viscuda. Em recordo als 15 anys fent cua a les escales del Palau de la Generalitat per passar davant les despulles del president Macià. Això vol dir que vaig viure personalment el 6 d’octubre del 34, els fets de maig del 36, la Guerra Civil, la resistència i la transició, o sigui la majoria del que comento en el llibre. I el segon element distintiu, o almenys així ho penso, és que està escrit amb una absoluta independència de criteri.

2. Després del franquisme, la transició i l’oasi, com qualificaria el moment polític que viu ara Catalunya?

Jo diria que el que anomeno projecte català, diguem-ne catalanisme o nacionalisme o independentisme, ha viscut dues etapes i està a punt per començar-ne una tercera. La primera, que es va iniciar al final del segle XIX amb llibres com ara Lo catalanisme o La nacionalitat catalana, va tenir un moment brillant amb la Mancomunitat i un temps atzarós amb la Generalitat republicana, i va acabar amb la tragèdia que la Guerra Civil va significar per a Catalunya. La segona comença amb la resistència i la transició, es concreta amb la Constitució espanyola i l’Estatut i s’estén durant els anys de govern de Jordi Pujol, que combina la política de «peix al cove» amb el «fer volar coloms» fins que aquesta política troba els seus límits i acaba amb l’actual atzucac, un carreró sense sortida que caldrà superar amb una nova formulació del projecte, adequada als temps que estem vivint, molt lluny ja del segle XIX en què es va formular inicialment.

3. Com avaluaria la qualitat democràtica espanyola i catalana?

Evidentment és fluixa, però cal tenir en compte que enlloc és gaire alta. La política italiana, amb Berlusconi al davant, no es pot posar com a exemple, però tampoc la francesa de Sarkozy. I els Estats Units, que, ens agradi o no, són encara la primera potència mundial i la que marca la via als països occidentals, els partits polítics i els seus representants, estan clarament subordinats al poder econòmic. I fora del món occidental, els dèficits democràtics són encara més evidents.

4. Amb la perspectiva que aporta la seva trajectòria vital, humana i científica, quin futur creu que ens espera com a país?

El futur és sempre imprevisible. Quan tenia 15 anys era impossible preveure que tres anys després seria soldat en una guerra civil que duraria tres anys i que, a continuació, començaria una guerra mundial. De manera que és perfectament possible que s’acostin temps difícils per a tothom, aquí i a tot el món. Però, sigui com sigui, en el futur és evident que Catalunya seguirà existint com a poble i que totes les possibilitats positives que obre la globalització, que també en té, i que al llibre intento assenyalar, passen per Catalunya. Tot serà saber aprofitar-les.

5. Vostè és una persona que no ha deixat mai de fer aportacions intel·lectuals de primer ordre al país, però, en canvi, la seva rellevància no ha estat sempre a primera línia. S’ha sentit bandejat o ignorat?

És clar que sí, però és el preu que cal pagar per la independència. Jo he estat sempre rabiosament independent en els meus judicis i en el meu comportament, independent i bon xic atípic i això té un preu, però l’he pagat amb gust i, si tornés a començar, ho tornaria a fer. També tinc compensacions: el meu llibre La guerra als vint anys no només es continua venent sinó que s’acaba de traduir al japonès.

Entrevista: Jordi Homs