César González-Calero: «La 'maldita circunstancia' de la insularitat ha marcat moltes vegades el destí de Cuba»
El periodista madrileny César González-Calero ha guanyat amb el llibre Cuba a cámara lenta la sisena edició del Premi Eurostars Hotels de narrativa de viatges que organitzen la UB, el Grup Hotusa i RBA Libros. César González-Calero ha desenvolupat tota la seva carrera professional com a periodista en diversos mitjans de comunicació dʼEspanya i de lʼAmèrica Llatina, entre els quals destaquen Diario 16, El Mundo, El País, Expansión, The Washington Post, El Universal, Cambio i Milenio, entre dʼaltres. Actualment viu a Buenos Aires i sʼencarrega de la redacció de temes internacionals per al rotatiu de la capital argentina La Nación. Com a corresponsal al Regne Unit, Mèxic, lʼAmèrica Central i Cuba, ha cobert fòrums internacionals, crisis polítiques, revoltes socials i catàstrofes naturals. El 2009, va publicar la novel·la Humano (Inéditor). En lʼobra guanyadora del Premi Eurostars Hotels, González-Calero proposa un recorregut original i amè per Cuba, on va passar cinc anys com a corresponsal per a diversos mitjans.
El periodista madrileny César González-Calero ha guanyat amb el llibre Cuba a cámara lenta la sisena edició del Premi Eurostars Hotels de narrativa de viatges que organitzen la UB, el Grup Hotusa i RBA Libros. César González-Calero ha desenvolupat tota la seva carrera professional com a periodista en diversos mitjans de comunicació dʼEspanya i de lʼAmèrica Llatina, entre els quals destaquen Diario 16, El Mundo, El País, Expansión, The Washington Post, El Universal, Cambio i Milenio, entre dʼaltres. Actualment viu a Buenos Aires i sʼencarrega de la redacció de temes internacionals per al rotatiu de la capital argentina La Nación. Com a corresponsal al Regne Unit, Mèxic, lʼAmèrica Central i Cuba, ha cobert fòrums internacionals, crisis polítiques, revoltes socials i catàstrofes naturals. El 2009, va publicar la novel·la Humano (Inéditor). En lʼobra guanyadora del Premi Eurostars Hotels, González-Calero proposa un recorregut original i amè per Cuba, on va passar cinc anys com a corresponsal per a diversos mitjans.
Ha afirmat que no es vol posicionar a favor ni en contra del règim cubà. En qualsevol cas, com creu que rebran les autoritats del país el seu llibre?
Cuba a cámara lenta no és un llibre sobre política cubana. Són estampes de vida quotidiana a lʼilla, retrats de personatges i narracions de viatges que vaig fer durant els cinc anys que vaig viure a lʼilla (2003-2008). Això no obstant, hi ha moltes referències a la revolució cubana, al passat i al present de Cuba. En els perfils dels personatges que apareixen al llibre hi ha comentaris dʼaquests personatges a favor i en contra de la revolució. El jurat del premi va posar lʼaccent, justament, en lʼ«equilibri» que exhibeix lʼobra. Lʼequilibri, amb tot, no cotitza a lʼalça en un règim que només tolera lʼadulació i la submissió als seus principis ideològics.
Ha exercit la seva tasca com a periodista en diversos països de lʼAmèrica Llatina. Què hi va haver de diferent en la seva experiència cubana respecte dʼaltres llocs?
Cuba és un país diferent en molts sentits. Treballar com a corresponsal estranger no és fàcil en un país on, com deia Goytisolo en referència a la Rússia de Putin, preval lʼ«absència dʼinformació» com a mecanisme de poder. Els corresponsals estrangers a Cuba viuen sotmesos a un rigorosíssim control de les autoritats (el telèfon i el correu electrònic estan intervinguts constantment) i a una censura prèvia de determinats temes de lʼactualitat sobre els quals no es pot parlar, a risc de ser expulsat de lʼilla.
Tot el seu llibre està ple dels contrastos i les paradoxes que ha trobat en la societat cubana. A parer seu, què resumiria millor lʼessència de Cuba?
El llibre Cuba a cámara lenta sʼobre amb una citació de lʼescriptor cubà Virgilio Piñera, extreta dʼun dels seus poemaris, La Isla en Peso. Piñera parla de «la maldita circunstancia del agua por todas partes» i crec que aquest vers ofereix algunes claus sobre lʼilla. És aquesta «maldita circunstancia» de la insularitat la que ha marcat tantes vegades el destí de Cuba. A aquesta circumstància sʼhi afegeix, com no podia ser de cap més manera, la naturalesa del Carib, que projecta una mirada sobre el món diferent de lʼeuropea, per exemple. Al Carib hi ha una altra visió del temps, de lʼexistència...
Fins a quin punt aquest premi marca una inflexió en la seva carrera o li dóna una embranzida per continuar en un sentit determinat?
El premi és, abans que res, un estímul per seguir explorant gèneres literaris fronterers, molt propers, com ara la crònica narrativa i la literatura de viatges. El llibre Cuba a cámara lenta, que publicarà pròximament RBA, es mou entre els dos gèneres. Iniciatives com ara el premi de literatura de viatges Eurostars (de RBA, el Grup Hotusa i la Universitat de Barcelona) contribueixen a fer que aquests gèneres, una mica oblidats pel mercat, tinguin lʼespai que es mereixen en el món de la literatura.
Com va néixer la necessitat dʼescriure el llibre? Què li aportava el format de llibre que no tingués la crònica periodística?
La urgència del periodisme modern i el predomini cada vegada més gran de les noves tecnologies deixa en moltes ocasions poc espai a la reflexió. Hi ha històries que no es poden explicar en cent línies de diari. La crònica diària obliga a condensar lʼexcés dʼescriptura i en ocasions es corre el risc de caure en la superficialitat. Per contra, la crònica narrativa requereix uns altres espais i uns altres temps. Un llibre ofereix aquesta possibilitat que els mitjans de comunicació, excepte comptades excepcions, no concedeixen avui dia. La tendència és la contrària: una saturació de continguts informatius breus i actualitzats cada minut. Però Twitter, amb els seus 140 caràcters, no pot descriure la realitat com ho ha fet i ho continua fent el periodisme narratiu. El llibre Cuba a cámara lenta pretén retre homenatge a aquest periodisme narratiu, un gènere que a Espanya té les bases en els textos dʼautors com ara Manuel Chaves Nogales, als anys trenta, i que al món anglosaxó té grans referents, per exemple Gay Talese o Joseph Mitchell, entre dʼaltres.